¿Sabies que els dos monyos menors als costats s’introduïxen entre 1833 i 1868?

Transcrit del llibre “De soca i arrel. Falles i oficis tradicionals valencians” de Juli Amadeu Àrias (L’Oronella i l’Associació d’Escritors en Llengua Valenciana, 2010).

Victoria Liceras explica que, antigament, les dònes no es tallaven els cabells i els conservaven llarcs tota la seua vida. Quan trencaven en esta tradició i se’l tallaven solia ser com a conseqüència d’alguna malaltia o, inclús, per a cumplir en alguna promesa feta a Deu, a Jesucrist, a un sant o a la Mare de Deu. Aixina puix, no estranya trobar en les esglésies malles, guardapels o trenes que constituïxen ofrenes, realisades per devotes agraïdes en vore complides les seues pregàaries.

En el segle XVIII se generalisà entre les fèmines de les classes populars el pentinat arreplegat en forma de trena o monyo. Les dònes pertanyents a les classes més elevades també podien dur els cabells solts o dur peluca. Si be és cert que existixen variacions locals i comarcals enn el pentinat d’esta centúria, el més estés, i el que acostumen a fer servir les dònes que visten la roba tradicional hui en dia, és la ‘pataca’. Per a formar dita ‘pataca’ se pentinaven els cabells en una ralla al mig, que aplegava fins a la coroneta, i en la part de darrere s’arreplegava el monyo en una coa, atravessada en una agulla. Al voltant de l’agulla de monyo se formava un ‘huit’ en una part dels cabells i en el restant d’ells se feen dos trenes que anaven girant-se, de baix cap a dalt, donant al remat l’aspecte d’una ‘pataca’ o ‘pataquera’; d’ahí el nom del pentinat -que, en ocasions, també rep unes atres denominacions com ara ‘ensaïmada’-.

El pentinat decimonònic conserva les mateixes característiques que el de la centúria anterior i, només a partir de mitat de segle, en época isabelina -fent referencia al periodo en que regnà Isabel II; entre 1833 i 1868- s’introduïxen els dos monyos menors als costats, damunt de les orelles. A pesar d’això, no resulta difícil tronar a lo llarc de tot el segle XIX dònes que mantenen el pentinat en un únic monyo darrere, com en el XVIII. Per a pentinar els monyos de les orelles es fea, ademés de la ralla en mig, una atra ralla que anava d’orella a orella, quedant el cabell repartit en tres particions. En els cabells que queden a l’altura de les orelles es formaven els monyos dels costats, que tenien forma de caragol. El monyo de darrere era igual que l’habitual del segle XVIII. Per més que hi ha qui ha volgut retrocedir als ibers aludint a la Dama d’Elig per a referenciar els tres monyos, lo cert és que la Dama porta unes rodes -que se presuponen metàliques- que formen part de l’ornamentació i la joyería d’eixe periodo, pero que no són els seus cabells. La documentació gràfica que conservem es concloent en este tema i determina que en el segle XVIII les dònes no portaven més que el monyo de darrere -quan no duyen còfia, trena, peluca o el monyo solt, com hem explicat adès-, raó per la qual no resulta en l’actualitat massa ortodox, en l’afany de recuperar i conservar la tradició histórica, vestir-se del segle XVII i pentinar-se del XIX. En el Museu Nacional de Ceràmica González Martí de Valencia se conserven rajoles, plats i uns atres materials ceràmics interessants, en relació a la qüestió, de distintes époques.

Pots conseguir este llibre en DISTIVAL.

 

Image: Peluquería en Valencia

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: