Per Juli Moreno i Moreno
Si atenem a les informacions, aixina com al document, que daten cronologicament la presa de l’acort ortografic de les Bases del 32, conegudes com Normes de Castello, el passat 21 de decembre es complien 90 anys d’aquella “firma”.
El document en que se presenten les bases ortografiques del 32, a pesar de la seua brevetat i falta de consistencia, ha fet correr rius de tinta. Recordar que consta de huit fulls, el primer i part del segon contenen el preambul, del 2 al 5 plasmen les 32 “normes” (en l’original) redactades de manera concisa i sense cap argumentacio, i els tres ultims arrepleguen la relacio de firmes d’entitats i personalitats del moment que s’adheriren.
El valencianisme no sucursaliste començà a posar en tela de juï ben pronte, i de manera oberta a finals dels anys 70, la validea d’estes bases per a transcriure adequadament la llengua valenciana –deixem a banda la protesta de Lo Rat Penat per cóm s’havien fet les coses, i la firma condicionada del pare Fullana en el document original. Es possiblement l’obra impresa En defensa de la Llengua valenciana (1977) de Miquel Adlert la que posà en alerta sobre el proces iniciat en aquell acort per a catalanisar, primer ortograficament i despuix lexicament i semanticament, la llengua dels valencians.
Moltes veus del sector aludit han calificat de cavall de Troya dita obra i les accions subsegüents, i ho feren descobrint lo que el pancatalanisme ha acabat reconeixent i tambe publicitant: que aquelles bases no foren mes que una burda copia de les Normes ortografiques de Pompeu Fabra, adoptades pel IEC en 1913, per al catala. El mateix Pompeu Fabra tingue un protagonisme, com demostra la carta que dirigi als jovens de Taula de Lletres Valencianes i que analisa Joan B. Sancho en el Dossier de Convencio Valencianista d’octubre de 2020 (en l’articul “Una carta de Pompeu Fabra i el cavall de Troya per a l’extincio de la llengua valenciana”), i en la que parla de “la confecció d’aquestes normes provisionals que us hem proposat d’establir” a on queda clar que fon un encarrec que arribà des de Catalunya, i que la seua intencio era que foren “provisionals”, es dir, que les llaugeres concessions al valencià, en el temps havien de desapareixer.
Si be en el document originari, en la redaccio del qual es considera que participà directament Lluïs Revest, valencià afincat en Castello per aquells anys, es feya alguna concessio a les singularitats de la llengua valenciana, en la que creïa, pronte es feren canvis –estos ya sense acorts, ni firmes que els avalaren– i es mamprengue la seua difusio, especialment a carrec de Carles Salvador, en la seu obra Vocabulari Ortògrafic Valencià (L’Estel, 1933) i organisant cursets d’ortografia per correspondencia des de la redaccio del semanari El Camí i, mes tart, en la creacio de la seccio de Cursos de Llengua Valenciana en el si de la societat Lo Rat Penat.
A pesar de l’importancia que se li dona a l’acort, tot el proces previ degue ser un tant “clandesti”, i elitiste, puix no transcendi informacio del mateix, si llevem d’alguna publicacio valencianista, com tampoc se conserva cap acta de cap reunio ni debat entre els suposts experts que participaren en la seua elaboracio fins a arribar al “acort”. (Quína diferencia en les normes valencianes de 1914, elaborades per Lluïs Fullana pero debatudes en successives reunions ocorregudes en la seu de Lo Rat Penat). La prensa del moment no publicà res, al menys no tingue cap reso en els periodics de major tirada. No obstant, els seus promotors, que tambe durant molt de temps practicament havien permaneixcut en l’anonimat de la capçalera d’una revista, Taula de Lletres Valencianes,d’a on parti l’idea, anaren tenint nom i rostre, destacant la figura de Adolf Pizcueta, que pareix ser el facilitador de tot el proces en una primera instancia, i que, junt en Gaetà Huguet Segarra, en Castello, implicarien a la Societat Castellonenca de Cultura per a que les avalara, a pesar de la reticencia d’esta organisacio, que ya usava el catala normatiu en les seues publicacions. Personages com Durán i Tortajada tambe contribuiren a la difusio; ad ell segurament, ya que era regidor del Ajuntament de Valencia, se li deu que est organisme fera una edicio de les mateixes en un opuscul per a publicitar-les massivament en la Festa del Llibre de 1933.
No es necessari repetir que l’elaboracio d’esta “normativa” fon la manera de, paulatinament, anar catalanisant l’idioma valencià, un proyecte que havia pres cos temps arrere en les ments de destacats pancatalanistes, com eren els seus promotors i posteriors difusors. Com be arreplega la propia Viquipedia (Wikipedia en catala), i qui aço firma ya ho deixà escrit fa alguns anys, l’arquitectura de l’acort fon la següent:
“El fet que aquesta nova i contundent crida es fes des de Castelló, i des d’una entitat tan prestigiosa culturalment, responia a un plantejament tàctic, elaborat conjuntament per Adolf Pizcueta i Gaetà Huguet, els entusiastes impulsors de la iniciativa, que consideraven que a la ciutat de València les postures divergents entre els sectors valencianistes no farien sinó entrebancar el procés, i que la Castellonenca «sempre imposarà més respecte i juntarà més voluntats». Altrament, també s’ha d’assenyalar que el març de 1932 apareixia a València el setmanari El Camí que jugarà un paper important en tot el procés”.
Hui les Bases del 32 (o Normes de Castelló) estan declarades BIC, sent l’element que ha aprofitat per a fingir una patina de “valencianitat” a tota la llegislacio generada a partir del “Dictamen sobre la llengua” (13 de juliol de 1998) del Consell Valencià de Cultura –una nova estafa al poble valencià– i posterior creacio de la AVL (Llei de creació de 16 de setembre de 1998, entitat constituïda el 21 de juliol de 2001), un instrument per a fer convergir la llengua valenciana en la catalana, que en els seus “treballs”, a banda d’impondre l’ortografia i la morfosintaxis del catala, infravalora sistematicament el lexic genuï del nostre idioma priorisant el catala.
S’han complit 90 anys d’un engany que restà l’independencia normativisadora i conculcà la genuïnitat de l’idioma dels valencians.
*Artícul publicat en el Rogle Constanti Llombart nº196-Giner 2023.
