Per Carlos Peraile
La llei de la vida es complix i els anys passen i passen sense parar. Sorgixen nous moviments, noves idees, noves metes a alcançar… Se sol mirar al futur en ilusió per a conseguir lo desijat, pero també tenim que mirar arrere i analisar cóm ha anat tot l’any i si s’han conseguit o no els objectius proposts (és dir, evaluar quina ha segut la tendència del valencianisme)
Si tirem la vista arrere, podem vore que en el nostre moviment a lo llarc del 2020 han hagut bones notícies (com els llançaments d’una gran cantitat d’excelents noveles i llibres escrits en llengua valenciana), pero també les han hagut desastroses (com l’acort entre l’AVL i el IEC que supon un pas més cap a la despersonalizació del valencià). Per molt que passen els anys, sembla que no és possible canviar la dinàmica autodestructora que alguns valencians tenen cap a la seua llengua. Eixa hipocresia de voler al valencià fent actes i accions a través dels quals lo que realment conseguixen és la seua invisibilisació i menyspree.
No obstant, si tirem la vista encara més arrere i veem cóm ha evolucionat la societat valenciana en les últimes décades i el seu interés per la nostra cultura, u aplega a la següent preocupant conclusió: als jóvens de manera general (gràcies a Deu hi ha excepcions), cada volta els interessa menys el participar en el nostre moviment. És molt senzill donar-li un «like» a una publicació o compartir una image que mostra alguna representació sobre la nostra cultura en les rets socials. Pero, ¿quants jóvens coneixen la vida d’Isabel de Villena, d’Ausias March o de Jaume I? Clarament, molt pocs. ¿Quants jóvens serien capaços de dir correctament qué és el Misteri d’Elig o per qué este és important en la nostra cultura? De nou, molt pocs.
Molts solament deprenen açò en estudiar-ho en l’institut i la gran majoria no torna a interessar-se per estos temes més en la seua vida. I és que, per molt que adolixca, tenim el problema de que generació tras generació l’interés per la nostra cultura ha anat descendint, sobretot des dels 90 fins a hui. Progressivament, jóvens i adults ya no veuen el valencianisme com una cosa primordial en les seues vides i cada volta han segut més els casos en els que parelles o matrimonis valencianoparlants han decidit parlar als seus fills en castellà en lloc d’en valencià pensant que era lo millor per al seu futur. La situació és preocupant.
El temps passa i dins d’unes décades els jóvens d’ara deuran ser els protagonistes del valencianisme en eixe moment futur. Si no conseguim que el nostre moviment els interesse i cale en ells, mal futur a curt i mig determini tenim. Incentivar la llectura en el nostre idioma, guanyar presència en el carrer, realisar activitats culturals també en els pobles i no només en les principals ciutats… Accions com estes deurien fer-se per a promocionar més lo nostre. Si no s’elabora un pla per a poc a poc recuperar-ho, entre la progressiva castellanisació de la població i la prioritat per deprendre atres idiomes abans del valencià posaran en un sério problema a la nostra llengua i cultura en el futur. Tenim que intentar evitar-ho com siga, lograr que la tendència del valencianisme siga la que deuria ser: positiva i en creiximent.
