Per Paco Tarazona (Sedaví, 1971). Codirector de la revista Ucrònica.
Entrà pel més alt dels vomitoris després de pujar en pena per aquelles escales hui recuperades. Respirà l’ambient. L’etílica fragància de la primavera d’estiu es barrejava en el fum d’unes traques esclatades en la contornada i en l’aroma de les roses i entrepans que els més pressurosos començaven a menjar. Alenà de nou. Unflà el pit assaborint aquella atmòsfera. Tossí per la pólvora transmutada en espiral voluptuosa i s’alegrà d’estar de tornada, encara que no foren els moments més gloriosos ni en l’història del Valéncia CF ni en la seua vida.
Mirà cap a la dreta, baix de la Grada de la mar. Des d’allí divisà en el 88 el debut en gol inclòs d’un elèctric Rabah Madjer. Dirigí els ulls cap al sector 312. En el 82, assentat al costat son pare, fruí de l’espenta revulsiva de Saura en la que es forçà el penalti de l’empat contra Hondures en la Copa del Món. Fon un 16 de juny. Ho recordava perque encara guardava l’entrada en un calaix del seu dormitori adolescent. Saura, el jugador d’Onda que té una aparició estelar en Nunca fuimos tan felices. Mirà enfront, al Gol Chicotet Alt, a on, durant el campeonat lliguer, el duya son pare de menut als partits davant d’aquella Real Societat casi invicta. Girà el cap a l’esquerra, a la Tribuna Baixa, l’espai que més va freqüentar de Mestalla en l’infantea gràcies al passe d’un amic al qui no li agradava massa l’espectácul més gran del món. Des d’aquell lloc privilegiat, gravà a fòc en la memòria el 4 a 1 a la Unió Deportiva Salamanca, en la borrascosa temporada de la que nos salvà Koldo Aguirre en l’últim partit. Dotorejà de gaidó als que estaven en les cadires del Gol Sur. Recordà cóm, amorrat a la tanca, no entenia l’erro de Nando encarant, en l’u a u, a Buyo. Al sendemà s’enterà del motiu: el jugador havia chafat la taronja que el desaprensiu de tanda havia fet arribar a l’àrea. Anècdotes, calcigades, avalotades en una crònica emotiva que li oprimia la gola. Torcant-se els ulls, imaginà a on li haguera agradat estar el dia del hat-trick de Fenoll a l’Oporto.
Contemplà una atra volta l’herba, quan ya eixien els jugadors. Aplaudí, sentint-se un personage de John Updike. Mig segle d’història intermitent, marcada per una biografia paralela de pics i valls; d’encerts i infortunis professionals i sentimentals, com testimoniaven les distintes ocupacions i els tres divorços; de finals anticipades i eliminacions prematures; de triumfos eventuals i de ràpits descensos. Aixina havia transcorregut sa existència, des de l’eterna promesa del planter a l’incertea posterior al tractament en radioteràpia. Alenà de nou la brisa primaveral que refrescava Mestalla. Donava igual la final perduda contra el Betis i l’irregularitat en la lliga. Un dia entregaria al seu hereu les accions comprades en l’época de Tuzón; pero, mentrimentres, bramaria cada partit en Mestalla, en la veu més alta possible, Lim Go Home.
*Artícul publicat en la revista ‘La veu de l’afició’ de Libertad VCF.
