Per Xavier Pascual Mataix
Potser el 28 de setembre siga una data que passe desapercebuda per a molts, pero lo cert és que els qui realment celebrem el dia de la Comunitat Valenciana deuríem començar a festejar-ho des de hui. El 28 de setembre de 1238, despuix de mesos de sege, Jaume I firmava les capitulacions de rendició de la ciutat de Valéncia en l’emir Zayyán Ibn Mardanish en el real de Russafa. Actualment, una placa commemora el lloc en el que es trobava este propenc campament militar extramurs de Valéncia, i que aquella persona que ho desige pot vore adossada el monasteri franciscà de La nostra Senyora dels Àngels, en el carrer del General Prim. Despuix d’estes firmes que l’emir Zayyán no va realisar en persona, sino que ho va fer per mig del seu nebot, el general Abu Hamlek, es va issar la senyera en la torre de Alí Bufat.
En temps de la conquista aragonesa, lo que hui és el barri de Russafa era tan sols una alquería fòra de la ciutat, coneguda pels llegendaris i exòtics jardins que el primer governador de la València islàmica, Abd Allah al-Balansí, tenia en la seua finca de recreament. A ella varen aplegar inicialment els almogàvars en un avanç no anunciat al rei, i este va decidir prendre-la per a evitar enfrontaments en els moros.
Cada volta que es parla d’un campament de sege, la cultura popular imagina un entorn bèlic, – que ho era -, en tendes de centenars i centenars d’eixèrcits. Pero, ¿qué conformava realment un campament de sege com va ser el de Russafa? La resposta és més senzilla de lo que una persona puga imaginar: una espècie de ciutat en la que no solament residien combatents, sino també civils en les seues respectives llabors. D’esta manera, es podia trobar tras les seues llínees de defensa a comerciants i mercaders que aplegaven moguts per l’obertura de noves vies de comerç, que venien els seus productes als eixèrcits, els abastien de víveres com la farina, el vi, el pa… També pastors per als numerosos ramats d’ovelles, vaques, porcs…, els quals també tenien que alimentar per a, a la seua volta, nutrir d’aliment de primera necessitat als qui estaven en el front de batalla. Al mateix temps, les vestimentes dels guerrers tenien que repondre’s, per lo que també hi havia lavanderas, costureres que s’encarregaven de esmenar les robes dels combatients, de confeccionar noves robes, de brodar estandarts… Un campament aglutinava als gremis d’una ciutat i desenrollava la vida social abans que es produïra la conquista d’una plaça perque es vivia en un context de guerra i l’economia tenia que ser més dinàmica que mai; no podia paralisar-se. Hi havia armers, ferrers, cuiners, banquers, vagabunts i prostitutes. I tots ells van ser els que van entrar en la ciutat de Valéncia junt al rei Jaume.
En les capitulacions de rendició, Jaume I es comprometia a escoltar fins als ports de Denia i Cullera a tots els musulmans que volgueren abandonar la ciutat, podent portar en ells totes les seues pertinences, o be a respectar la religió i lleis de tots els que decidiren quedar-se, a canvi de tindre el seu reconeiximent com a nou rei, la seua condició de vassalls i l’entrega de tots els castells al nort del riu Xúquer, aixina com no fer la guerra durant els següents sèt anys. Per a açò, el rei va donar un determini de vint dies per a l’eixida de la ciutat. Un determini que no agotaria els seus dies, puix Jaume I entraria triunfalment en Valéncia el 9 d’octubre de 1238.
