El pròxim dimecres 13 de setembre se presenta en el Centre Instructiu Musical de Benimaclet un llibre homenage a l’escritor i periodiste Eduard Buil Navarro.
Per eixe motiu entrevistem a Alexandrina Fornas Buil, neta de l’homenajat, que ademés ha participat en el llibre colectiu «Eduard Buil, memòria d’un poeta».
L’exili ho va marcar sentimentalment ¿ho transmetia en la família?
Nosatres érem molt menuts quan va retornar de l’exili. Lo que sabem és pel llegat que ha deixat per escrit i en el que va reflectir els seus sentiments des de la seua eixida d’Espanya. La seua esposa i fills varen viure l’exili en ell, ho varen sofrir i varen sobreviure junts.El sentiment que va transmetre va ser l’unitat familiar sobre totes les coses i l’amor a la Pàtria.
La família era un dels seus grans amors. No m’equivoque ¿veritat?
En eixir d’Espanya, va deixar en Valéncia a la seua mare, tio i a tota la família de la seua esposa en la que tenia una relació molt estreta. Fon fill únic, pero creà una numerosa família unida i en permanent contacte a pesar de les distàncies que hui nos separen com a conseqüència dels danys ocasionats per la guerra i l’exili: 4 fills, 11 nets i 23 besnets. El nostre yayo era feliç quan nos tenia a tots reunits al voltant d’una taula.
El seu gran amor va ser la seua dòna ¿cóm es vivia dins de casa el profunt amor dels vostres yayos?
Forem testics directes del gran respecte i amor que el meu yayo tenia cap a la meua yaya. Ella era una dòna forta i valenta, que va eixir d’Espanya en 3 fills menuts, sense conéixer l’idioma, sense una pesseta en la bojaca, sense el seu marit i en un destí incert. Fon el motor que ho impulsava a eixir avant davant tanta adversitat, per lo que sempre va representar la seua font d’inspiració i la seua musa.
El nostre yayo sentia verdadera devoció per la mare dels seus fills i en casa sempre demostrava el seu amor en molts detalls, materials i sentimentals.
Fora de la família i la seua esposa, la seua un atre gran amor, aparte de les lletres, va ser Valéncia ¿cóm ho transmetia als seus fills i nets?
El nostre yayo va transmetre eixe amor, sobretot als nets que vivíem en ell en Valéncia. Els sentíem parlar en valencià, véem la nostra Real Senyera en la taula del seu despaig, nos duya a actes culturals que es realisaven en el Musical de Benimaclet, entre uns atres, a través dels seus poemes i el seu teatre valencià. També nos va transmetre la devoció cap a la nostra Mare de Deu dels Desamparats.
Durant l’exili sentia un enyor indescriptible per la seua terra valenciana i espanyola. Quan va retornar en 1966 lo primer que va fer va ser visitar la Basílica de la Verge dels Desamparats i besar les pedres del Micalet. Nosatres hem heretat eixe sentiment fervorós cap a la nostra terra, la nostra cultura i el nostre idioma: el Valencià.
¿Per qué penseu que un autor com Eduard Buil, important en el seu temps, director de La Correspondencia de Valencia, acaba pràcticament en l’oblit per part dels valencians i el món cultural en particular?
Eduard Buil, des de 1920, va colaborar en diaris, publicacions i periòdics tals com: Avant, Verdad, El Pueblo, Cuento del Dumenche, Lo Rat Penat, Artes y Lletras, Pensat i Fet, La Correspondencia, El Fallero, La Nostra Novela, La Voz de Madrid, El Mercantil Valenciano, Valencia Atracción, Hoja del Lunes i Norte de Paris.
En el seu haver consten més de 2000 artículs, contes, entrevistes, cròniques, reportages, monografies, noveles, comèdies, entremesos, sainetes, teatre, poesia i una sarsuela.
En el seu temps, gojava de molt èxit i prestigi en els círculs lliteraris i intelectuals de la ciutat. Fon nomenat Mestre en Gay Saber en 1931.
Despuix de 30 anys d’absència, quan retorna, no reconeix la ciutat; els teatres a on va estrenar les seues comèdies (Teatre Modern, Nostre Teatre, Novetats…) varen desaparéixer; ningú li coneix i tampoc coneix a ningú llevat a algun vell periodiste o companyers com Rafael Zafrilla, Emilio Blanco, Almela i Vives… pocs més. Moltscompanyers varen desaparéixer.
El nou règim va supondre la mutilació de tota la creació lliterària en llengua valenciana que era copiosa i abundant, prohibint-se ademés l’us de la llengua valenciana. El nostre yayo no va poder mantindre els seus contactes des de l’exili degut, també, a que estava totalment vetat.
En paraules del nostre yayo: “S’estrenaven centenars de comèdies valencianes, gracioses unes, elevades atres; els cartells es mantenien i el públic assistia. ¿A quin grau de perfecció i universalitat haguera aplegat el nostre teatre si no s’haguera produït la guerra civil que tot ho va matar?”.
En 1968, participa en l’entrega de premis en diversos recitals de poesia. A partir de 1969 escriu per a Valencia Atracción i varis artículs en la Hoja del Lunes. Fon jurat de llibrets de falla, de certàmens de contes, de la festa de la poesia i la primavera, i jurat del certamen del llibre.
En 1972, en 74 anys, publica el seu llibre de versos valencians “A traver’s d’una vida”, recopilació d’alguns dels seus millors poemes.
Per a finalisar, recuperem en iniciatives com esta tota la poesia i el teatre en llengua valenciana que nos enriquix com a poble i conseguim novament l’esplendor de la nostra cultura lliterària.
