Per Javier Navarro Andreu
L’Avinguda Blasco Ibáñez de Valéncia, una de les més famoses de la ciutat, té el seu orige en un proyecte aprovat el 1 d’agost 1893, en l’únic objectiu d’unir els Jardins del Real en els Poblats Marítims, sent conegut des de llavors per el «Paseo al mar”.
Canvià de nom per un periodo curt de temps, exactament durant la duració de la II República, passant a denominar-se “Paseig de l’Unió Soviètica”, este canvi no fon un fet aïllat, molts dels carrers i avingudes del Cap i Casal es modificaren adequant-se a l’ideologia gobernant, per eixemple l’Avinguda del Port portava en aquell temps el nom de Lenin.
Passada la II República i perduda la Guerra Civil per estos, els governants franquistes tornaren de manera immediata el nom originari a esta via, denominant-se “Paseo hasta el Mar” fins a juny de 1977, que l’alcalde de Valéncia En Miquel Ramón Izquierdo canvià el nom acertadament pel de “Avinguda Blasco Ibáñez” en honor al noveliste valencià més gran dels últims temps.
Ademés de brindar-li a l’ilustre escritor una de les avingudes més importants de la ciutat l’any 1980, decidix el consistori governat ara per el PSPV , erigir un monument en mig de la via que porta el seu nom, com a colofó a tan mereixcut homenage. El monument consta d’un monolit de pedra, obra de l’arquitecte Emilio Rieta i un bust de bronze de l’escultor Leonardo Borrás Artal, creant-se un conjunt simple, pero al mateix temps digne i elegant.
El valencianisme polític davant estos acontenyiments decidí realisar un homenage als peus del monument el dumenge dia 3 de febrer del 1980. L’acte fon convocat per Acció Republicana Democràtica Espanyola, Esquerra Nacionalista Valenciana-URV, Partit Socialiste Obrer Espanyol Històric i contà en l’adhesió del Grup d’Acció Valencianista.
Unes hores abans de començar l’acte, concretament a la 1:30h de la matinada, una bomba posada en el monument en honor a Vicent Blasco Ibáñez, explotà aplegant trossos del bust de bronze del noveliste a més de 50 metros de distància, per sòrt no haveren ferits, pero si que el monument quedà sériament danyat.
L’atentat fon denunciat a la policia per membres del Comité Eixecutiu Nacional d’Esquerra Nacionalista Valenciana en la finalitat de desemmaixquerar als autors materials dels fets, encara que les investigacions mai aplegaren a ser productives ya que mai es va saber quí estigué darrere d’este atentat cultural i patrimonial. Si que és veritat que hagué una cridada a l’Agència EFE reivindicant l’acció per part del colectiu pancatalanista Maulets, pero hores més tart dirigents de l’organisació ho desmentien i es desvinculaven dels fets.
Esquerra Nacionalista Valenciana va fer pública la següent nota de condena que la prensa es negà a reproduir i que es publicà en la seua revista “Nacio” i que transcric a continuació:
“Esquerra Nacionalista Valenciana-URV y Joventuts Nacionalistes d’Esquerra, ante el acto de terrorismo perpetrado por unos desconocidos contra el monumento erigido hace unos días por el Excelentisímo Ayuntamiento de la ciudad de Valencia al insigne valenciano Don Vicente Blasco Ibáñez, hace pública la siguiente nota:
“Condenamos rotundamente este atentado incruento al monumento de Vicente Blasco Ibáñez realizado por los enemigoss del pueblo valenciano y de la democracia, que amparados cobardemente con el anonimato, pretenden destruir por la fuerza lo que significa la egregia figura de Blasco Ibáñez, cuyas ideas perviven pese al ostracismo obligado por las Autoridades españolas durante medio siglo.
A estos cobardes tenemos que decirles que las bombas no pueden destruir las ideas, y que las ideas de libertad, igualdad y fraternidad tan rotundamente arraigadas en el pueblo valenciano pervivirán por siempre, porque están por encima de los intereses egoistas de ciertos grupos que pretenden utilizar al pueblo valenciano en su propio provecho.
La lucha por alcanzar los derechos nacionales valencianos no sufren ningún frenazo ni por los atentados cobardes ni por los devenires políticos, sino al contrario, nos alientan para continuar por el camino que nos hemos trazado, ya que estamos seguros de haber acertado en la mejor vía de defender los derechos nacionales de nuestro pueblo, pués si estuvieramos equivocados, ¿se tomarían tantas molestias los enemigos de nuestro pueblo y de la democracia?…
AMUNT VALENCIANS, TOTS UNITS PER LA PLENA AUTONOMÍA”.
L’acte valencianista a pesar de l’atentat se celebrà en una gran assistència de públic, pero en una gran tensió per lo succeït que era palpable en l’ambient. Començà l’acte en la colocació d’una Real Senyera on estava el bust de Vicent Blasco Ibáñez destruït per la bomba, este gest de llibertat i de condena fon aplaudit durant minuts per un públic emocionat.
Prengué la paraula per part d’E.N.V.-U.R.V. el senyor José Luis Alapont, que glossà sobre la figura del noveliste i sobre la concepció d’este sobre l’autonomia valenciana, també parlà Hernándiz Cortes per A.R.D.E., Mauro Guillem per l’I.R.A., l’alcalde de Segorbe el senyor Sender i per a culminar l’acte parlà Sigfrido Blasco, fill menor de Vicent Blasco Ibáñez, que defengué en entusiasme el llegat del seu pare i denuncià el centralisme que estava sofrint el Regne de Valéncia.
Terminà l’acte en la colocació d’una corona de llorer en la bandera republicana, al mateix temps que s’entonava l’Himne Regional i en vives a Blasco Ibáñez, a Valéncia i a la República.
Acte seguit els representants dels partits polítics i associacions es dirigiren al cementeri de Valéncia, per a colocar en la tomba de Blasco una atra corona de llorer.
Blasco Ibáñez en la década dels 80 en plena Batalla de Valéncia, no era de l’agradat ni de l’esquerra pancatalanista pel gran amor que professà la Real Senyera en “blau” i pel seu marcat anticalanisme, pero tampoc era acceptat per la ultradreta pel seu federalisme i republicanisme acèrrim, per lo que l’atentat pogué ser per materialisat per qualsevol de les dos parts.
Este episodi de l’història de Valéncia, demostra que hi havia una gran part del valencianisme “blaver”, que era d’esquerres, nacionaliste i progressiste, i que patí atacs constants dels dos bandos, i que no tot el valencianisme era de dreta i espanyolista com intentaren vendre els mijos de comunicació.
