Editorial del Rogle Constanti Llombart nº 169
Cami de tres sigles d’imposicio castellana, de progressiva provincianisacio fins a conseguir que els valencians no se conceben a sí mateixos sino com la part llevantina d’una Espanya centralisada que tutela els destins de tots des d’una Cort ensimismada, concentrada en les lluites internes pel poder i aliena als interessos d’una “periferia” que nomes es util per a finançar les seues veleïtats via imposts.
Mes de cent anys d’acosament pancatalaniste sociocultural i inclus politic, farcit d’estrategies que han sabut aprofitar la despersonalisacio castellanisant per a acabar de socavar l’identitat valenciana i canviar referents, simbols, elements identitaris…, en definitiva, l’imaginari colectiu valencià; a lo que hem de sumar casi quaranta anys d’adoctrinament en les aules i de ridiculisacio als valenciaparlants de tota la vida per a que canvien de registre llingüistic, pas previ per a conseguir el canvi de sentiment identitari.
El resultat ha segut borrar referents i substituir-los per uns atres. Este es el panorama en el que nos trobem en l’actualitat.
Durant la Transicio l’esperança en un canvi real se senti intensament. Manifestacions i movilisacions de tota classe pareixia que podrien reorientar el desti que Madrit i Barcelona nos tenien reservat, pero nomes se consegui frenar un proces que no ha deixat d’alvançar pas a pas cap a la nostra nulitat absoluta.
Dels governs centrals poc podem esperar mentres no tingam força reivindicativa; pero es que aci, en casa, no estem millor. S’assente qui s’assente en el Palau de la Generalitat sempre perdem. Ara perque estan estos, i abans perque estaven els atres, el proces despersonalisador continúa imparable. Generacions i generacions de jovens s’han format en una adulterada valencianitat basada en les falsetats del pamflet “nosaltriste” de l’exfalangiste Juan de Dios Fuster, i no en la natural transmissio dels seus majors o en el sentiment que interiorisen espontaneament els naturals d’un lloc, d’un païs, d’una societat, a partir de la tradicio i les manifestacions que el tamis del temps i la seleccio dels ancestres han convertit en signes identitaris.
La falta d’una formacio en valors autenticament valencians i el propi caracter de la societat valenciana, oberta, acollidora, confiada i, per tant, facilment despreocupada per lo seu, l’han convertida en un colectiu vulnerable, en carencies i debilitats a l’hora de senyalar els identificadors que la feyen –que encara la fan– genuïna. Esta situacio ha provocat que fora un camp adobat per a la difusio de les tesis del catalanisme expansioniste. Estrategies de despreci a les manifestacions autenticament valencianes (algunes tradicions, maneres d’entendre la vida, festes populars –incloses les que han trascendit a ser universalment reconegudes–, etc.), entre les quals figura en lloc destacat la ridiculisacio dels valenciaparlants de sempre en la tornadeta de que “es que no parlem be el valencià”, i que se n’ha aprofitat de la credulitat dels destinataris als que se’ls havia negat la formacio en l’idioma i cultura propies des de feya segles.
¿Es una batalla perduda la de la llengua? El temps juga en la nostra contra, ya que les generacions que podien testimoniar eixa genuïnitat desgraciadament han anat desapareixent per edat.
Pero aço no acaba aci. El proyecte d’absorcio del pancatalanisme, condensat en l’entelequia dels “països catalans”, va molt mes alla de la llengua, ya fa temps que està actuant sobre la cultura –fa decades que mostres culturals valencianes se presenten, per a vergonya nostra, com a catalanes–; seguidament vindra lo politic i el marc nacional i, per tant, l’assimilacio completa. Al ser este proces tan contranatura, alguns, complaguts, pensen que mai es fara realitat; pero, si be es cert que les denuncies, la fermea de molts valencianistes i la falta d’identificacio popular en eixes teories el frenaren durant decades, no es menys evident que ara tot se precipita. Els mijos de comunicacio, el poder i gran part del sistema educatiu i dels educadors estan fent bandera d’eixa labor colonisadora, d’eixe proyecte que cada vegada pren mes força en les ments vergens dels educants, especialment quan estos no gogen de pares i mares conscienciats en que ser valencià es amar a la patria valenciana, soberana i no subdita cultural, llingüistica o politicament.
El valencianisme ha actuat en molts casos a la defensiva; es la primera reaccio quan se produix un atac, pero hora es ya de que deixe d’anar a la contra, perque esta societat a la fi sera lo que vullga ser, i si se diluix en el no res, es cosa del compromis de cadascu i de la seua responsabilitat personal. Nosatres, com a valencianistes, hem de buscar estrategies que generen complicitats, que siguen creatives, que ilusionen a tants desafortunats que es mouen feliçment despreocupats per la seua condicio nacional; i treballar, treballar units, en conexio i primant els proyectes que, com a moviment, ell mateixa genere, lo que no vol dir que se deixe de denunciar a tant de bochi i tirà que conculca la nostra identitat, la nostra singularitat, el nostre dret a existir com a poble sense sumissions, sense dependencies ni tuteles que frenen el nostre pervindre en autenticitat i llibertat.
Image: Pep Bertomeu (Rogle Constanti Llombart).
