Per Vicent Sanz Sancho

La festivitat del 9 d’Octubre, Dia Nacional Valencià, ha estat molt lligada des de la Transició Valenciana (a partir de 1976) a la recuperació de les senyes d’identitat del Poble Valencià i a la reivindicació d’un autogovern que ha pres com a referència l’estructura política de l’històric Regne de Valéncia i la pèrdua dels Furs en 1707…

Declarada “Dia de la Comunitat Valenciana” des de que s’aprovà l’Estatut d’Autonomia en 1982, esta festivitat -una de les més antigues en la Ciutat de Valéncia-, històricament allò que representa és la data de l’entrada del rei Jaume I en la ciutat musulmana de Balansiya, capital de la taifa que portava el seu nom. No obstant, el fort valor simbòlic de la conquesta de Valéncia com a cap i casal del futur regne cristià (i cal reforçar ací la paraula «cristià» per lo que representava en un món, el feudal, a on la religió ho era tot ) ha fet que l’evolució històrica d’esta festa haja traspassat, com en atres senyes d’identitat valencianes, l’àmbit estricte del cap i casal i s’haja convertit, des de molt abans de la Transició, en el dia i la festivitat que representa el nostre passat gloriós com a Regne-Estat i alhora aglutina els desijos i els delers de la majoria dels valencians de proyectar-nos cap al futur com un Poble diferenciat, des del Cénia al Segura, des de la mar a la serra i l’altiplà.

Pero este consens -un dels pocs en el que la majoria dels valencians del segle XXI estem d’acort- no sempre ha sigut aixina. Perque la festivitat del 9 d’Octubre ha recorregut un llarc camí, des de la seua primera celebració en 1338 fins arribar al model actual.

El propi significat de la festivitat del 9 d’Octubre ha anat canviant en el temps. Perque històricament la seua celebració ha estat lligada a una doble dimensió: per una part, la religiosa (lliberació de les Terres Valencianes del domini musulmà i incorporació al món migeval de la Cristiandat) i per un atra la jurídica o política (fundació del Regne de Valéncia i creació d’un estat lligat al casal dels reis d’Aragó). L’orde en el que formulem esta doble dimensió no és aleatòria. Respon al pes que ha tingut la religió en la celebració d’esta efemèrides des dels temps forals.

Gravat que representa la Cavalcada històrica que es celebrà en la Gran Fira de Valéncia de 1886

En un món com el feudal, dominat absolutament per la religió cristiana, l’incorporació de les Terres Valencianes a la Cristiandat representà un punt d’inflexió molt important. En canvi en un món com l’actual, completament secularisat i laic, la religió ha quedat rellegada a l’àmbit individual. Pero en l’Edat Mija la religió ho abarcava tot. I acompanyava a una persona des de que naixia fins a que moria.

I no sols això… Qualsevol manifestació, event, acontenyiment (una plaga, una malaltia, una collita abundant o magra, una guerra o una pau…) tenia una explicació religiosa i un espai en la fe. D’ahí que la celebració de la conquista de Valéncia haja tingut tradicionalment un fort component vinculat al regrés de les terres valencianes a la fe cristiana i a la seua lliberació del domini musulmà. Discurs que traspassà els temps forals i que impregnà també el recort d’esta festa cívica associada a la figura de Jaume I, en diferents events celebrats en el sigle XIX i durant la seua recuperació en el sigle XX.

«El propi significat de la festivitat del 9 d’Octubre ha anat canviant en el temps. Perque històricament la seua celebració ha estat lligada a una doble dimensió: per una part, la religiosa (lliberació de les Terres Valencianes del domini musulmà i incorporació al món migeval de la Cristiandat) i per un atra la jurídica o política (fundació del Regne de Valéncia i creació d’un estat lligat al casal dels reis d’Aragó)».

En allò que també estem d’acort els valencians de qualsevol tendència, és que la festivitat del 9 d’octubre va íntimament lligada a la figura històrica i casi mesiànica del rei Jaume I. Perque este monarca de la dinastia de reis del casal d’Aragó no sols «conquistà» la major part del territori que hui es coneix oficialment com a Comunitat Valenciana, sino que lliberant-la del domini musulmà, la va integrar en allò que hui diguem «la cultura i civilisació occidental» i que durant molts segles es va conéixer com «la Cristiandat». Pero ademés, fundà un regne nou. Un regne no subjecte en son major part als poders dels nobles, sino baix la jurisdicció directa del rei. Un regne que en vida del monarca arribà fins la llínea Biar-Busot, en son domini més meridional i que agrandaria son net Jaume II en acabant de la campanya en el regne de Múrcia.

El regne cristià de Valéncia és una creació de Jaume I, com evoca Miquel Adlert Noguerol en parlar de l’espirit jurídic del rei don Jaume i com també afirmen molts erudits, estudiosos i investigadors des dels temps de la Renaixença valenciana. «Jaume I és el conquistador, el llibertador, el fundador i el pare del Regne de Valéncia».

D’ahí que els valencians reconegam l’obra patriòtica d’este monarca que canvià la nostra història. També a la visió pràctica d’este rei -que preferí pactar en el rei Zayan abans que pendre la ciutat per la força- deguem que tots els musulmans valencians que vullgueren, seguiren vivint en les terres dels seus avantpasats, tot i que en unes condicions diferents que quan ells regnaven la taifa valenciana.

Portada del bolletí dedicat al VII Centenar de la Conquesta. Ateneu Popular Valencià, 1938.

Com hem comentat adés, este monarca de la dinastia dels reis del casal d’Aragó, no sols conquistà la ciutat de Valéncia als musulmans i lliberà en vida totes les terres fins a la llínea Biar-Busot, sino que dotà a este territori de personalitat i entitat jurídica pròpia dins el conjunt dels seus estats. Les terres conquerides als musulmans no foren una extensió del regne d’Aragó com li demanaven i exigien els seus nobles, sino que les dotà de lleis i institucions regnícoles pròpies i les viles que quedaren baix la jurisdicció real (les més importants del Regne), disfrutaren d’unes institucions i llibertats que favoriren el seu progrés humà i material.

Fent menció de nou a Miquel Adlert Noguerol en el seu treball “L’espirit jurídic del rei don Jaume” (1980) una prova del fort compromís del rei del casal d’Aragó en estes terres conquerides als sarraïns, és que el Regne de Valéncia, des de la seua creació concorria en igualtat de condicions junt al regne d’Aragó i el comtat de Barcelona a les Corts Generals de la Corona. I quan en son testament, Jaume I repartí els seus estats, en canvi mantingué units a Aragó, Valéncia i Catalunya (legalment Barcelona):

“Recorde’s que per això són els únics estats que concorrien a les Corts Generals; els únics als que afectà el privilegi de Jaume II, d’unió indisoluble de la Corona d’Aragó; i els únics que constituïren i decidiren el Compromís de Casp…”.

Dibuix que representa l’estàtua de Jaume I i la maqueta de fusta obra d’Agapit Vallmitjana en els tallers de La Maquinista Valenciana, 1890.

Foto portada: Quadro que reproduïx l’entrada de Jaume I en Valéncia, obra de l’artiste valencià Fernando Richart (1884). Medix 6 metros de llargària per casi 4 d’alcària.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies