Per Javier Navarro Andreu
*Artícul publicat en el Llibret de la ‘Falla El Centenar de la Ploma’ de Catarroja l’any 2022.
La vostra Comissió, fundada en l’any 2003 en Catarroja, ostenta el nom d’una de les més glorioses institucions forals que ha tingut l’històric Regne de Valéncia, el dels Ballesters del Centenar del gloriós Sant Jordi.
Esta institució es creà per un privilegi real otorgat pel Rei Pere II ‘El Cerimoniós’ en l’any 1365, en el que s’autorisava la formació d’una milícia de ballesters per a defendre i custodiar la Real Senyera del Regne de Valéncia en tot moment, en especial interés, quan esta eixia a la batalla.
Esta milícia valenciana, rebé el nom de ‘Centenar de la Ploma’, per les dos següents peculiaritats: La primera va ser perque incialment la milícia estava composta per 100 hòmens i la segona perque en el seu elm en el que cobrien el seu cap, duya una vistosa ploma de garsa, lo que li valgué, per a guanyar-se este nom per aclamació popular.
En 1390, en passar un quart de sigle des de la seua fundació i degut a la gran llabor que realisà durant este temps, la milicia del Centenar es veu ampliada, sent ara un total de 200 hòmens, dirigits en tot moment pel Justícia Criminal, màxim responsable de la justícia en el Regne i ademés encarregat de dur la Real Senyera, sent despuix el restant de milícia organisada en dehenes (compostes per 10 soldats), estant al front de cadascuna d’estes un cap de dehena, contant també cada ballester en ajudant que rebia el nom de companyó, macip o page.
Curiosament com hem indicat abans, a pesar de que l’institució en pocs anys ya superava el centenar d’hòmens integrants, el nom popular de Centenar de la Ploma, es mantingué a lo llarc dels sigles fins a l’actualitat.
Durant tota l’época foral els Ballesters del Centenar del gloriós de Sant Jordi, custodiaren i defengueren en tenacitat i passió, en infinitat de batalles, a la Real Senyera, aplegant a donar la seua vida per la gloriosa bandera del territori valencià.
També custodiaren i exhibiren la Bandera del Rat-Penat o Oriflama, en actes commemoratius o religiosos com la Commemoració de la Conquista del Regne de Valenciana pel Rei En Jaume I, la celebració de la Processó en honor a Sant Jordi patró de la milícia i antic patró nacional, o en la Processó del Corpus Christi, entre moltes atres eixides publiques de l’ensenya.
Totes estes funcions públiques i unes atres, les va desenrollar el Centenar de la Ploma, en l’aprovació i carinyo per part del poble valencià, fins que dins de la Guerra de Successió Espanyola, ocorregué la famosa Batalla d’Almansa, a on s’enfrontà Felip V contra l’Archiduc Carles d’Àustria, sent l’autraciste el derrotat.
El 29 de juny de 1707 el borbó Felip V, firmà en el Casón del Buen Retiro de Madrit el decret de abolició dels Furs de Valéncia i Aragó, que segons en paraules de l’historiador Juli Moreno i Moreno: “Sentenciava aixina no nomes la derogacio del nostre codic llegislatiu, mes encara, en la seua rubrica feya patent l’humiliacio a la que sometia al poble valencià, al seu historic autogovern i arramblava en les institucions -algunes d’elles modeliques- que havien servit per a regular la vida i la societat valencianes”.
El Decret de Nova Planta, aprovat pel Borbó fon la puntilleta de mort com be apunta Juli Moreno, per a institucions modèliques com era el Centenar de la Ploma que quedaria abolida i dissolta, com tot allò que tinguera una chicoteta connotació identitaria propia, que recordara gloriós passat del Regne de Valéncia.
Pel contrari l’Archiduc Carles abans de la seua derrota en Almansa, havia jurat els Furs de Valéncia, com a reconeiximent d’autogovern i respecte a l’identitat del Regne de Valéncia, contant en el respal de la majoria del poble valencià, lo que haguera permés la continuació de les entitats forals si haguera guanyat, pero per desgràcia no fon aixina.
Cal recordar, que la Real Senyera, despuix de l’aprovació del Decreto fon guardada en un arca de tres claus, ya que era el major símbol de valencianía i llibertat, sent sol treta en contades ocasions per a actes de rememoracions històriques molt concretes. Pel contrari, els guanyadors, intenten impondre simbologia castellana als valencians, com per eixemple el Pendó de les Proclamacions creat en 1724, per no parlar de la forta castellanisació a nivell llingüístic que varen sofrir les terres valencianes.
Pero l’amor pel Centenar de la Ploma no es borrà de les retines del poble valencià, que va vore infinitat de voltes derramar la seua sanc per a que la gloriosa Real Senyera no fora humillada, rendida, ni s’inclinarà davant ningú. Per això a pesar de la dissolució de l’institució, despuix d’aquell fatídic any 1707 i que raó tenia el dit popular de… “Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança”, el Centenar se reorganisà de manera puntual i representativa en vàries ocasions per al goig dels valencians i com a recort d’aquell gloriós passat, quan el Regne de Valéncia dominava el mediterràneu i era lliure.
La primera reorganisació, es per a la celebració del 9 d’Octubre de 1738, tal i com afirma l’erudit professor José F. Ballester-Olmos i Anguís en el seu llibre El Centenar de la Ploma en los documentos, que és sense cap dubte, l’obra més completa, precisa i detallada que s’ha escrit mai sobre l’institució, nos narra este fet de manera magistral en la pàg. 695 “Llegado el 9 de octubre de 1738, quinta centuria de la conquista de Valencia, el deseo borbónico de celebrar la centenaria procesión obligó a reconstruir artificialmente algunos elementos de la desmantelada estructura ciudadana, que como la Compañía del Centenar de la Ploma habían sido abolidas en 1711 por su reconocida participación en la defensa austracista. Era imprescindible recomponer en breve la milicia disuelta veintisieta años antes, y para rehabilitarla se recordó expresamente el privilegio de Felipe IV, otorgado en las Cortes de 1626, que instituía como mando de la tropa al Virrey y Capitán General de la ciudad y reino”.
El professor Ballester-Olmos proseguix contant-nos de manera detallada que “La Compañía reconstituida no estaba formada por auténticos soldados y fue imprescindible el concurso de un sargento en activo del Regimiento de Mallorca para imponer disciplina y el grado de instrucción necesario para un desfile, designándose como lugar idóneo para ello el patio de la Universidad, puesto que su antigua sede había sido incautada. El éxito popular de la parada militar por la calles de Valencia fue completo y, una vez ejercitada la Compañía, ésta practicó distintas maniobras en el Palacio Real ante el Capitán General para brindarle el debido homenaje. Sin embargo, pese a su reconstitución y al cumplimiento del papel requerido en la conmemoración, la milicia ciudadana se había convertido en una compañía opereta sin otra razón que cumplimentar los actos protocolarios actos festivos; en una tropa disfrazada sin otro fundamentos que el artificio y el decoro.
En aquella celebración del 9 de octubre de 1738 y siguiendo el programa previsto, durante la mañana se celebró la misa con el sermón alegórico, pero hubo de suspenderse la procesión verpertina hasta la tarde siguiente por amenaza de lluvia. El Corregidor, los Regidores, Abogados y Secretarios esperados en la sala capitular del Ayuntamiento con el real estandarte, y a la hora prevista toda la corporación salió de la casa consistorial por la puerta principal para recibir la Senyera. Desde el balcón del edificio municipal fue descendida a la calle y recogida por el Síndico Procurador General, quien la entregó al Corregidor. La Compañía del Centenar formó en el patio de la Universidad, tomó una bandera de guerra – es de suponer que sería una Senyera de tela de estameña- y marchó con pífanos y tambores a buscar la Senyera para acompañarla a la catedral (…).
Pero las autoridades borbónicas, probablemente preocupadas por el entusiarmo que se había despertado en la población, adelantaron la salida de la Senyera, provocando que el Centenar llegara tarde al descendimiento de la bandera, evitando ser acompañados por él en el cortejo e impidiendo la descarga de fusilería que la milicia ciudadana brindaba tradicionalmente a modo de homenaje. (…) La Companyía, durante la misa, aguardó pacientemente en la puerta de la Seo, y sólo pudieron ofrecerle la debida reverencia dentro de la catedral.
El Ayuntamiento se excuso diciendo que había adelantado el reloj media hora para “ganar este poco de tiempo o ya porque no podía tolerar dilaciones su fervor”.
Quan acabà l’ofici religiós, el Centenar entrà a la Catedral, i l’alferes ballà la bandera de guerra “batiéndole con gran destreza”, eixint la companyia per la porta dels Apòstols, formant dos files per a acompanyar novament a la Senyera a la Casa de la Ciutat, per a que esta pujara recta sense inclinar-se per la finestra, i com antigament feyen en el Justícia Criminal, acompanyaren en este cas al Corregidor, que equivaldria a eixe mando foral en aquella época, fins a la seua casa en un estricte cerimonial.
Per la vesprada es suspengué la processó per fortes pluges, pero a pesar d’això, el gran entusiasme que albergaven en els cors els components del ‘nou’ Centenar, va fer que estos desfilaren baix la pluja, pels carrerons del Cap i Casal, arreplegant l’estima i vítols dels veïns, que proclamaven des de les portes de les seues cases o per les finestres, al pas dels cavallers de Sant Jordi.
Al sendemà es celebrà la processó en total normalitat davant l’absència de pluges, i el Centenar de la Ploma custodià la Senyera en tots els honors com en l’época foral i sense cap trava per part dels governants, com havia succeït el dia anterior, sent sense dubte els més aclamats i admirats de tota la comitiva.
Finalisada la celebració de l’aniversari de la Conquista, el 16 d’octubre d’aquell any, la Senyera fon desmontada i guardada en el arca de tres claus, i el Centenar de la Ploma dissolt.
En 1838, en la celebració del Sext Centenari de la Conquista ixquè la Real Senyera per a les festes commemoratives pero estigué custodiada per una guàrdia d’honor de la Milícia Nacional en lloc d’una representació del Centenar de la Ploma, encara que fòra de manera simbòlica com en la centúria anterior.
Pero l’admiració pels guardians de l’ensenya nacional valenciana, seguia en l’imaginari valencià de manera molt viva a pesar de més d’un sigle d’absència. És per açò que en l’any 1858, tan sol 20 anys despuix de les festes commemoratives de la reconquista del Rei En Jaume I, el Centenar de la Ploma de manera molt més simbòlica i figurativa que en el 1738, apareix pels carrers del Cap i Casal.
En motiu de la visita de la seua majestad la Reina Isabel II a la ciutat de Valéncia el 28 de novembre de 1858, que coincidia precisament en el primer natalici del Príncip d’Astúries, el seu fill Alfons XII d’Espanya, conegut com ‘El Pacificador’, que a pesar de la seua curta edat acompanyà a la seua progenitora.
Les festes i events en motiu de la presència real durant quatre dies en Valéncia, foren de gran pompa i espectacularitat, a on no faltaren homenages, concerts, convits, decorats per les vies principals i la celebració d’una gran cavalcata històrica del Corpus Christi, a on va participar de manera destacada una representació del Centenar de la Ploma i que volgué recordar aquelles grans processons religioses que tant agradava als monarques, que sempre que venien a terres valencianes, demanaven que es representaren encara que no fora els dies concrets en el que es celebravà el Corpus, ya que estava considerada com una de les millors processons que es podia contemplar en la Península Ibèrica.
Segons nos informa el Diario político, religioso, comercial, etc. El Valenciano el dia 25 de maig de dit any, la cavalcata estigué organisada per la Diputació de Valéncia i l’Ajuntament, en la següent comoposició i ordre de desfilada:
“1.º Bastidores de la Guardia civil, á caballo, y parejas á pie por los lados, para custodia y órden de la marcha.
2.º La seis rocas, con las banderas y estandartes de los gremios y oficios.
3.º Timbales y clarines de la ciudad, á caballo.
4.º Dos heraldos con estas leyendas: Primera. Glorias de Valencia. Segunda. Leyes, armas, ingenios.
5.º Diez parejas de guerreros cristianos de 1376.
6.º Dos heraldos con estas leyendas: Primero. Conquista del Cid: año 1049. Segunda: Conquista de D. Jaime: año 1238.
7.º Diez guerreros cristianos de la compañía del centenar de la pluma, creada por don Jaime I en 1239 para custodia del pendon de guerra de la ciudad, llevando este estandarte ó señera.
8.º Diez guerreros árabes de la raza de los almohades y almorabides, llevando el pendon que se enarboló en el torreon del Temple en la entrega de Valencia en 1238.
9.º Cuatro caballeros templarios.
10.º Cuatro de la antigua órden de Montesa creada en este reino por el rey D. Jaime II de Aragón en 1320.
11.º Dos heraldos con otros tantos pendones y estas leyendas:
1.ª Conquista de Marsella, 29 de Noviembre de 1423
2.ª Conquista de Napoles por Alfonso V el Noble, 1445.
12.º Carro conduciendo las cadenas que cerraban el puerto de Marsella el dia de la conquista, cedidas á Valencia por el rey don Alfonso, con tres figuras, una que representa lo antiguos guerreros almugabares establecidos en la Albufera por D. Jaime, otra un morisco, súbdito de la Corona, con trofeos militares y de fraternidad, y un ciudadano de la época.
13.º Compañía de Fusileros de la provincia, equivalente hoy á las del centenar, y de los ginetes armados del antiguo reino.
14.º Parejas de los pueblos por su órden, precedidas cada una de ellas de la correpondiente música del país. El regidor sindico del pueblo, también á caballo, llevando el pendon del suyo respectivo con el escudo de armas y nombre de la población, y detrás de ellos las parejas de los cuatro cuarteles de la capital con sus alcaldes y electos.
15.º La roca Valencia con su pendon y esta inscripción: “Valencia y su provincia al principe Alfonso. 1858”.
En esta roca se ostentará los principales frutos de la capital y provincia, y desde ella mancebos y ninfas esparcirán flores y versos alusivos. Una matrona sentada entre los frutos representará la provincia.
16.º Carretelas descubiertas con las comisiones de la Excma. diputación provincial y Excmo. ayuntamiento.
17.º Una banda de música militar y una compañía de infantería.
18.º Cerrará la comitiva una sección de caballería.
En la descripció de dita cavalcata, nos sorprén gratament la presència com be anunciàvem de 10 guerrers del Centenar de la Ploma, -datat erròneament per l’autor com a creació de la companyia en 1239 pel Rei En Jaume I, error històric molt repetit per historiadors fins a fa unes décades- i resalta acertadament que eren els encarregats de custodiar el ‘pendón de guerra de la ciutat o señera’, és a dir a la Real Senyera en franja blava coronada, font als guerrers àraps que apareixen en el denominat ‘Pendón de la Conquista’, simbolisant açò, que dit pendó només representa la rendició dels musulmans davant la conquista del Regne de Valéncia per part del Rei En Jaume I o la victòria del monarca, pero no representa el territori valencià, ni mai han sentit, ni manifestat els valencians eixe troç de tela, com a bandera pròpia, si no com be comente, com un símbol històric relacionat en la conquista i en el rei aragonés, sense entrar en qüestió de la molt dubtosa per no parlar impossible autenticitat de dit llenç, que es conserva actualment en l’Archiu Històric Municipal de Valéncia.
Ademés és també resenyable quan es comenta que apareix una ‘Compañía de Fusileros de la provincia, equivalente hoy á las del centenar, y de los ginetes armados del antiguo reino’, sent esta resenya, una mostra més de la presència viva del Centenar en l’imaginari colectiu valencià.
El croniste Vicent Boix publicà en l’Imprenta de la Regenaració Tipogràfica, en motiu d’esta cavalcata el següent opúscul, ‘Fiestas Reales. Descripción de la Cabalgata y de la procesión del Corpus’.
En ella ademés de fer una descripció més extensiva de la cavalcata històrica, ya que participaren en ella personages, roques i simbologia habitual en el Corpus, no mencionada pel diari El Valenciano, en la seua crònica. Nos dona també com a bon erudit, moltes senyes històriques sobre els participants en la processó, del Centenar de la Ploma nos aporta una àmplia descripció, en algunes interessants senyes, com que: “Esta fuerza cívica reconocia por patron á San Jorge, que lo era al mismo tiempo del egército de Aragon; y en su consecuenencia fundaron sus individuos una cofradia en la iglesia del Santo, en la cual tenian una capilla, dedicada á Nuestra Señora de la Victoria, en cuyo altar se conservaron, las armas de la compañía, que eran la Cruz y la ballesta”.
Sobre la seua sèu i el seu lloc d’entrenament, nos diu que: “Para celebrar sus juntas tenia una casa y cofradía en la calle, que se llama aun de Ballesteros, antes calle de Sent Jórdi y tambien de la Cofradia del Centenar. La puerta de dicha casa ocupaba gran parte del terreno, donde existe ahora el vestuario del Teatro principal, y lo demas de la misma casa el espacio restante hasta lo último de la platea.
Tenian los egercicios de ballesta y arcabúz en un local, llamado la Ballestería, junto a las puestas de Cuarte, á espalda del convento de monjas de Santa Ursola; y otro situado entre la puerta del Mar y de la dels Juheus (de los Judios), cerrada hoy por el muro del Picadero. Los egercicios tenian lugar los Domingos; y se recompensaba al mas diestro generalmente con una copa de plata”.
Boix arremata la seua àmplia explicació, de la que he citat només fragments sobre curiositats del cos militar, parlant del símbol més preciat que custodiava els Cavallers de Sant Jordi, la Real Senyera.
El croniste nos diu que: “Esta bandera, que ha figurado siempre en las fiestas seculares, ó solemnes, como la presente, se conserva en una arca de tres llaves, y eran muy notables las ceremonias, que se guardaban en otros tiempos para sacarla. Tenian la idea de que la bandera no debia humillarse jamás; y seguian este principio con tal rigor, que para no inclinarla, al pasar por alguna puesta, la bajaban por el balcon. Al efecto se disponia á la derecha de la puerta de la calle Caballeros, un tablado, á manera de cátedra, casi tan alto como el arco de la puerta y cubierto de terciopelo, y subiendo en él el ciudadano, que desempeñaba el cargo de Racional, recibia la bandera, la descolgaba del balcon, por medio de unos cordones de seda y oro, y desde allí la bajaba para la recibiese el Justicia Criminal, que era el que debia llevarla.
No solo se practicaba así, cuando se sacaba la bandera para grandes solemnidades, sino tambien cuando salia á campaña con los tercios de la ciudad; sobre lo cual es muy curiosa la nota que escribió en su diario M. S. el capellan del rey D. Alfonso el año 1464, y que se halla conforme con el Manuel de Consejos del mismo año.
»Disapte (dice) XXI del dit mes de Joliol fonch treta la bandera de Valensia contra D. Jaume d’Aragó. La dita bandera fonch acalada per la finestra, la cual portaba Ramon de Vich gentil hom justicia criminal de la dita Ciutat. E al portal dels Serrans fonch presa é muntada alt, é de part de fora ab bastiment fonch presa é donada al dit justicia, anaba en mig del centenar dels ballesters de la ploma. E fora al portal fonch donada al dit justicia altra bandera de estamenya.» Prosigue despues la relación de la victoria, que alcanzó el egercito Valenciano, contra D. Jaime de Aragon, haciéndole prisionero con su muger, dos hijos y tres hijas, que fueron conducidos á la capital, y añade que en »24 de Agosto fonch feta crida real que á dos hores apres mig jorn, que tot hom fos á fer honor a la entrada de la bandera é que faria la bolta de la profesó del Corpus Christi».
Este célebre estandarte, ó señera, que se halló en la conquista de Sicilia, de Nápoles, de Granada y de Tunez: que ha seguido los egércitos de Pedro II, y Pedro III, Alfonso V y Fernando II de Aragon y de Cárlos I de Austria, se conserva todavia con gran respeto del pueblo de Valencia”.
Boix demostra ademés de la seua erudició en l’història regnícola, el seu gran amor a la Real Senyera i a la seua escolta, ya que ademés d’esta resenya en este opúscul, en la seua obra mestra ‘Historia de la Ciudad y Reino de Valencia’ publicada en l’Imprenta de D. Benito Monfort en 1845, en el Tom I, pàg. 417-423, apareix un apartat dedicat al Centenar de la Ploma en moltes més senyes, respecte a la resenya anteriorment citada.
L’activitat del Centenar de la Ploma com hem pogut vore des de l’imposició del Decret de Nova Planta ha segut simbòlica i representativa, fins que el 15 de març de 1982 un grup de patriotes valencians, encapçalats per En Josep Maria Boluda i Sanambrosi, En Pasqual Martín-Villalba i Medina, En Vicent Baixauli i Pastor, N’Antoni Campos i Camps, En Josep Mas i Garcia i Ilm. Sr. Vicent Maglano i Baldoví (Baró d’Alcalalí), refunden l’Insigne Capítul de l’Almoina de Sant Jordi de Cavallers del Centenar de la Ploma del Regne de Valéncia, sent este capítul els verdaders hereus del Centenar de la Ploma de l’época foral, ya que els seus objectius són els mateix que els fundacionals d’estos pero adaptats a l’actualitat.
L’Insigne Capítul de l’Almoina de Sant Jordi de Cavallers del Centenar de la Ploma segons resa en els seus propòsits i intencions actuals “s’establix en Valéncia en la missió d’agrupar a les persones que més s’hagen caracterisat per l’exaltació i foment dels valors del poble valencià per tot lo mon, així com dels seus símbol més característic: la Senyera del Regne de Valéncia, formada per quatre pals de gules sobre camp d’or, en un llistell, també de gules que els separa d’un jefe o franja assur junt a l’asta, i en el que figura oberta una corona real, la qual era custodiada i defensa en nostra época foral, des de la seua fundació pel Rei D. Jaume I, per una milícia composta de cent hòmens armats de ballestes, per lo que n’eren denominats “Companyia de Ballesters del Centenar de la Ploma”. Posteriorment, foren ampliats per atra milícia d’hòmens a cavall pel Rei D. Pere II “El Cerimoniós”, constituint així mateix, este monarca el 3 de juny del 1.265, esta segona milícia i la Confraria o Almoina de Sant Jordi, composta pels mateixos més els seus familiars o llicenciats si estigueren en necessitat.
En recort d’esta Confraria de Sant Jordi, així com dels “Cent hòmens a cavall” defensors del símbol més apreciat dels valencians, la Real Senyera, i per a honrar la seua memòria, es constituïx este Insigne Capítul de l’Almoina de Sant Jordi de Cavallers del Centenar de la Ploma”.
El Capítul que en l’actualitat presidix, Mossen Miquel Ramón i Quiles en calitat de Lloctinent General del Capítul de l’Almoina de Sant Jordi de Cavallers del Centenar de la Ploma, fa una llabor impagable, defenent cada dia l’identitat del poble valencià i recuperant tradicions tan valencianes com l’històrica Processó a Sant Jordi, la colocació d’una reproducció fidedigna de l’image de la Mare de Deu de les Victòries en l’iglésia Sant Joan de la Creu o la melodia de la Marcha de la Senyera, entre moltes atres funcions.
No puc passar per alt, que el Capítul és l’encarregat de mantindre i acondicionar de la capella que esta a extramurs en la Sèu de Valéncia, a on segons conta la tradició, es va celebrar la primera missa quan el Rei En Jaume I entrà en 1238 al Cap i Casal, consagrant aixina la Mesquita major en temple cristià.
Esta capella va sofrir en 1911 un atentat en explosionar un artefacte, i en 1937 fon incendiada, perdent-se patrimoni de valor incalculable com la taula d’una Mare de Deu que Jaume I duya sempre en ell i que deixà en la capella despuix de la consagració.
El Capítul del Centenar de la Ploma ademés d’una escultura de Sant Jordi i una reproducció del famós retaule del Centenar, va colocar una reproducció de la taula mariana cremada en 1937, per al goig dels valencians.
En dita capella la vespra de Sant Donís, el Capítul del Centenar de la Ploma es reunix al complet, per a commemorar la reconversió de la Valéncia musulmana a cristiana, per a més tart assistir al Palau de la Generalitat i colocar una corona de llorer davant els peus de l’estàtua que representa a un cavaller de la milícia valenciana, en recort de tots els heroics valencians que lluitaren per la llibertat del Regne.
Es deu resenyar també a pesar de no poder considerar-se hereus de l’històrica milícia valenciana, com si ho és l’Insigne Capítul refundat en 1982, que en l’any 1951 des de la Casa de Valéncia de Barcelona, s’impulsà la creació de la Dehena del Centenar de la Ploma de Barcelona. Un grup de valencians residents en Catalunya que tenien certa nostàlgia de les glòries valencianes i que decidiren crear esta associació, de la qual es podia ser membre sempre que hages naixcut en el territori de l’antiga Corona d’Aragó, tindre una moral intachable i demostrar entusiasme cap a tot lo valencià. En l’actualitat segons nos informa el professor Ballester-Olmos, esta integrada per uns deu membres baix la presidència del Cavaller en Cap, D. Domingo Escribá Bonafé.
En 1979 també es fundà una associació valencianista de curta duració, baix el nom de Ballester del Centenar de la Ploma, presidida per Enrique Izquierdo, que estaria present en moltes de les manifestacions valencianistes de l’época i editaria una colecció de fullets divulgatius, dedicant el nº1 a la història del Centenar de la Ploma. Ademés, esta entitat otorgava cada any el premi Ballester de l’Any, a la persona que havia destacat anualment en la defensa de la Real Senyera i l’identitat del poble valencià, recaent este guardó a gent tan pretigiosa, com a l’historiador Fermin Juanto Manrrique, autor del llibre La bandera del Reino de Valencia.
També devem resenyar, que en l’actualitat existix una associació valencianista, des de fa aproximadament una década i mija en el nom de Centenar de la Ploma de Manises, en la finalitat de donar difusió a la cultura valenciana i a la nostra llengua, per mig de presentacions de llibres, conferències i participació en les fires del llibre, que organisa la localitat.
La vostra comissió fallera fundada en 2003, fa ya casi una década, lluïx en orgull el gloriós nom de El Centenar de la Ploma i com a tal honor, els 365 dies de l’any treballeu de valent per fer que les festes falleres creixquen cada dia més en Catarroja, per lo que vos done l’enhorabona i vos anime a continuar valencianisant a través de les festes josefines vostra localitat i a que defengau en ungles i dents, el símbol més representatiu dels valencians, la nostra gloriosa i amada Real Senyera.
RESENYA BIBLIOGRÀFICA SOBRE ELS LLIBRES DEDICATS AL CENTENAR DE LA PLOMA
L’artícul anterior és un modest treball concorde a les meues llimitades capacitats com a investigador, que vol complir dos finalitats. La primera, donar a conéixer alguna senya nova entorn al Centenar de la Ploma com la participació en les Festes Reals de 1858 ademés d’intentar divulgar una miqueta més l’història d’esta milícia valenciana, i la segona i més important, homenajar a tots els investigadors que han escrit sobre ella, en especial interés a la figura de l’erudit professor José F. Ballester-Olmos i Anguís, Escrivà del Consell de Caps de Dehena de l’Insigne Capítul de l’Almoina de Sant Jordi de Cavallers del Centenar de la Ploma: del Regne de Valéncia.
A continuació vos exponc en orde cronològic totes les publicacions dedicades exclusivament al Centenar de la Ploma:
Títul: Centenar de la Ploma
Autor: Emili Beüt i Belenguer
Editorial: Dehena de Barcelona (any 1955)
Format: 17cm, pàgs. 14
Este opuscúl fon premiat en els LXXII Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia organisats per Lo Rat Penat i que es celebraren el 31 de juliol de 1955. Conté un pròlec de Frederic Garcia Sanchiz i el premi estava patrocinat per la Dehena del Centenar de la Ploma de la Casa Valéncia de Barcelona, creada feya escassos quatre anys.
Beüt figura clau del valencianisme en el sigle XX, escrigué en diversos mijos de comunicació sobre el Centenar de la Ploma i sobretot sobre el seu patró Sant Jordi, ya que ell fon un dels impulsors de l’excursionisme i escultisme en el Regne de Valéncia, del que curiosament Sant Jordi també és el seu patró, per lo que açò li motivà en diverses ocasions, per a dedicar molts artículs i investigacions a este patronage compartit.
Este treball dedicat al Centenar, és l’únic dels que vaig a parlar, que no es troba en la meua biblioteca i al que no tingut accés directe, pero es conserva cuatre eixemplars en la Biblioteca Valenciana, procedents dels fondos de Francesc Almela Vives, Manuel Bas Carbonell, Manuel Sanchis Guarner i Nicolau Primitiu.
Títul: El “Centenar de la Ploma” de la Ciutat de València
Autor: Francesc Sevillano Colom
Editorial: Rafael Dalmau (Barcelona, any 1966)
Format: 18cm, pàgs.76
Este llibre de l’historiador d’Oropesa de la Mar, és el primer treball d’autèntica investigació dedicat al Centenar de la Ploma. Es tracta d’un estudi que es va publicar dins de la colecció de «Episodis de la història» de l’Editorial Rafael Dalmau, colecció que va escomençar en 1960 i que encara seguix activa, en més de 350 títuls.
Francesc, llicenciat en Història per l’Universitat de Valéncia, realisà a lo llarc de la seua vida centenars d’investigacions relacionades en la seua majoria en l’época foral del Regne de Valéncia, traent a la llum senyes, curiositat i relats oblidats del nostre passat. Va eixercir com a secretari en l’Archiu de la Corona d’Aragó i com a director en els últims anys de la seua carrera en l’Archiu del Regne de Mallorca, entre molts atres càrrecs i funcions relacionades en l’història i els llibres.
El seu llibre és sense dubte la primera pedra d’un edifici que es deu construir entorn a l’investigació del Centenar de la Ploma, obrint aixina el camí a atres investigadors que continuen i amplien la seua gran llabor.
Colom encerta en fixar la creació del Centenar de la Ploma en el regnat de Pere II i no en el de Jaume I, com alguns historiadors venien sostenint, encara que s’equivoca en l’apartat en el que parla de la Senyera i atres símbols, influït segurament pel pancatalanisme emergent en Catalunya, a on va estar residint per la seua llabor en l’Archiu del Corona d’Aragó.
Pero exceptuant este detall nos parla de coses tan interessants, com de les milícies ciutadanes medievals, disposicions reals, orige, organisació, uniforme, sòus, armes i fets memorables del Centenar. Tractant també la seua extinció i la creació de la Confraria del Centenar de la Ploma.
Títul: El Centenar de la Ploma
Autor: Enrique Vicent
Editorial: Associacio Cultural Ballesters del Centenar de la Ploma (Any 1979)
Format: 23cm, 14 pàgs.
Este llibret és el número 1 de la série de Difusió Cultural que llançà l’associació valencianista en la finalitat de donar a conéixer «los estudios e investigaciones pertinentes en torno a diferentes temas de la historia, costumbres y tradiciones del Reino de Valencia», dedicant el el primer fullet al Centenar de la Ploma en la finalitat de «rendir homenaje al primitivo Centenar de la Ploma, realizando una escueta historia que va desde su fundación en el año 1365, hasta su extinción a comienzos del XVIII».
Este llibre no aporta cap novetat respecte a l’anterior investigació de Francesc Sevillano Colom, pero fa un perfecte resum de la milícia i les seues peculiaritats més destacades.
Títul: El Centenar de la Ploma
Autor: Vicente Ferrer Olmos
Editorial: Anubar (Any 1980)
Format: 24 cm, 24 pàgs.
L’històrica i entranyable editorial Anubar dirigida per l’historiador i creador del Departament d’Història Medieval en l’Universitat de Valéncia, N’Antonio Ubieto i Arteta, llançà al mercat la colecció de Temas Valencianos, que tingué una grandíssima acceptació.
Esta colecció estigué baix la direcció de l’historiadora Mª. Desamparats Cabanes Pecourt, que va encarregar el número 47 a l’investigador Vicente Ferrer Olmos per a que parlarà sobre el Centenar de la Ploma.
Vicente dins de les llimitacions d’espai, ya que la colecció devia tocar molts temes sobre el Poble Valencià i no es podia excedir, realisà un magnífic resum del Centenar centrant-se sobretot en l’orige i el seu respectiu conflicte, confirmant que es va fundar en 1365 i ademés va realisar un repàs prou detallat de la Casa de la Ballesteria.
Títul: La Senyera y el Centenar de la Ploma
Autor: Francisco Molina Pont
Editorial: Associacio Ballesters del Centenar de la Ploma (Any 1981)
Format: 26 cm, 86 pàgs.
Este llibre és el segon estudi sério i extens sobre la milícia exclusivament. Com a novetat respecte al de Sevillano Colom, destaca l’aparició de nous documents sobre el Centenar, la defensa encertada de la Real Senyera i l’aclariment sobre tots els símbols, ademés de l’incorporació per primera volta d’ilustracions a on el llector a la mateixa volta que llig els documents forals en les reflexions de l’autor, pot delectar-se en la reproducció de retaules, quadros, rajoletes, escultures i vidrieres, que formen part de l’història del Regne de Valéncia i de la nostra estoica milícia.
Francisco Molina Pont fon en els primers anys de la denominada ‘Batalla de Valéncia’, el que més estudis publicà sobre la Real Senyera i la seua representativitat en tot el territori valencià.
Títul: El Centenar de la Ploma. Guardia d’Honor de la Senyera
Autor: Juan J. de Torres i Carmen Tabernero
Editorial: Academia Valenciana de Genealogía y Heráldica (Any 2003)
Format: 23cm, 57 pàgs.
Este llibre és un estudi sério i molt cuidat, presentant com a novetats respecte als anteriors l’aparició d’una Seqüència Cronològica molt interessant sobre les principals notícies del Centenar. Ademés també tracta el conflicte sobre l’orige, ademés de l’Iglésia de Sant Jordi, el famós Retaule del Centenar i es parla per primera volta en un llibre de la refundació del Centenar de la Ploma en 1982.
Ademés este llibre aporta fotografies ilustratives de llocs que tenen vinculació en la milícia i sobretot dona difusió a l’història del Centenar en un estudi modern al llector del sigle XXI, ya que feya casi 20 anys que no es publicava un llibre sobre els guardians de la Senyera.
Títul: 650 aniversari del Centenar de la Ploma
Autor: Falla Rubén Darío – Fray Luis Colomer
Editorial: Llibret de la Falla Rubén Darío – Fray Luis Colomer (Any 2015)
Format: 24cm, 78 pàgs.
La Comissió Fallera en un preciós detall, publica el seu llibret íntegrament al 650 aniversari de l’Insigne Capítul de l’Almoina de Sant Jordi de Cavallers del Centenar de la Ploma, reproduint l’història dels defensors de la Real Senyera, que apareix en la seua web (www.elcentenardelaploma.com), arrematant l’homenage en un text de l’infatigable Lloctinent General, En Miquel Ramon i Quiles.
Títul: El Centenar de la Ploma en los documentos
Autor: José F. Ballester-Olmos i Anguís
Editorial: Ajuntament de Valéncia (Any 2015)
Format: 32cm, pàgs. 762
Este és sense dubte algú, el major llibre que s’ha escrit i segurament que mai s’escriga sobre el Centenar de la Ploma, l’erudit professor Ballester-Olmos toca absolutament tots els aspectes de la milícia basant-se en centenars de documents i d’una vastíssima bibliografia, alçant-se per este treball en el Premi Extraordinari del Excmo. Ajuntament de Valéncia en els CXXX Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia.
El llibre dedicat a la memòria del gran valencianiste i fundador del Capítul. En Pascual Martín-Villalba, conta en la presentació de la llavors Alcaldesa de Valéncia, Na Rita Barberá Nolla i de la Tinent Alcalde delegada de Cultura, Na María Irene Beneyto, ademés d’un patriòtic Proemi del Lloctinent General, En Miquel Ramon i Quiles.
Gravats, retaules, portolans, frescs, fotografies i reproducció de decenes de documents, destacant sobre tots els dels Manuals de Consells, ilustren a la gran obra mestra escrita sobre els defensors de la Real Senyera, que la ploma privilegiada del Escrivà del Centenar, nos delecta en absolutament tots els detalls possibles sobre tots els aspectes de l’institució des de la seua fundació fins als nostres dies, passant pels noms dels integrants i procedència dels cavallers, i terminant pels sòus i vestimentes, entre atres curiositats.
Títul: Llibret dedicat al Centenar de la Ploma
Autor: Joan Romero Moya
Editorial: Falla El Charco de Catarroja
Format: 33cm, pàgs. 156
L’escritor Joan Romero i Moya realisà un extens treball i detallat sobre el Centenar de la Ploma, resumint i adequant les complexitats dels documents forals en Llengua Valenciana, per a que l’història de la milícia nacional valenciana fora entesa per tots en l’actualitat.
Un treball admirable el de Joan Antoni Alapont, que esta complementat en les increibles ilustracions del gran dibuixant Francesc Mascarós, que són unes delícies per al llector, destacant també l’artística portada i contraportada, obra de Paco Castelló i Oriola.
Sense dubte un treball excepcional per a donar a conéixer la totalitat de l’història del Centenar de la Ploma en el món faller. Dit estudi i ilustracions, deurien ser editats en format llibre, per a una major difusió.
Títul: Centenar de la Ploma 1409
Autor: Joan Benet Rodríguez Manzanares
Editorial: Autoedició
Format: 23cm, pàgs. 108
Obra de teatre dramàtica en tres actes en la que l’autor recrea una batalla fictícia en la que el Rei Martí I «l’Humà», derrota una sublevació musulmana. La guerra de desenrolla en l’actual Serra de la Calderona, i tots els personages històrics que apareixen en l’obra de teatre són reals i l’entorn en el que es realisa l’acció també és real, pero l’argument de l’obra és totalment fictici, basat en una batalla que va lliurar el Centenar de la Ploma en 1525 quan era rei de Valéncia, Carles I «l’Emperador» o el «el César», tal i com relata l’autor en la sinopsis.
També he tingut constància, que l’investigador i escritor, En Josep Guillén Milla, té preparat el treball El Centenar de la Ploma, una milicia privilegiada, creada por Pedro II de Valencia, pero encara no ha vist la llum. Esperem que siga pronte.
Ademés de tots els autors anteriorment citats, uns atres molts han investigat i escrit sobre el Centenar de la Ploma, encara que no hagen realisat un monogràfic sobre la milícia nacional valenciana, també mereixen reconeiximent i este humil homenage.
Estos autors són: Ricart García Moya, Antoni Atienza Peñarroja, Òscar Rueda Pitarque, José Martínez Ortiz, Felip Bens, Andreu Tintorer, Vicente Pardo Saez, Fermin Juanto Manrique, Francisco Pérez Puche, Luis Querol Roso, Baltasar Bueno i Francisco de Paula Momblanch.
“IN TE DOMINE SPERAVI NON CONFUNDAR”
