Per Joan Batiste Sancho Gea
Resenya Bibliografica publicada en la revista del Rogle Constanti Llombart nº172 – Giner 2021
Fontelles Fontestad, Antoni
El genuïnisme i l’autoodi. Ideologia en el conflicte idiomatic valencià
Mosseguello. Castello, 2020.
(523 pagines)
Es tracta d’un treball imprescindible per als que des de fa anys seguim de prop l’actual conflicte idiomatic valencià, des dels seus inicis, a començament del s. XX, fins a l’actualitat.
La militancia valencianista de l’autor no lleva per a que realise un analisis critic dels tres bandos en conflicte (valencianisme-catalanisme-occitanisme) tant de les produccions com dels autors, dels que concebixen al valencià com un dialecte del catala, com d’aquells que el reivindiquen com a propi i documenten la seua independencia i singularitat. Demostra dispondre d’una vasta informacio documental de molts anys, ademes d’un gran domini de les ferramentes propies del metodo cientific, els quals aplica de manera rigorosa. Identifica tant els acerts com els erros, les contradiccions, els absurts, les mentires i les manipulacions. El llector comprovarà que cap afirmacio es gratuïta, totes les explica convenientment, les argumenta i aporta multitut d’eixemples.
El paradigma catalaniste ha passat per diferents etapes evolutives des dels seus inicis fins els nostres dies, pero en totes elles manté un denominador comu: tots els catalanistes tenen una percepcio de la realitat derivada d’un estat d’enamorament i admiracio casi absoluts cap a lo catala. Simultaneament, desenrollen un desafecte, una infravaloracio i rebuig de lo propi, lo valencià: “els valencians parlem malament”. El patró de l’autoodi es el mateix a lo llarc dels ultims cent anys des del començament del s. XX, com eixemplifica l’autor: ¿cóm es possible que per al catalanisme un natiu valenciaparlant siga incompetent en la seua propia llengua materna? L’autor mostra la realitat del conflicte idiomatic valencià des d’un marc de referencia diferent als habituals i “oficials”. Fa us de diverses disciplines academiques (psicologia, sociollingüistica, sicollingüistica del discurs, etc.) per a analisar el comportament dels principals pancatalanistes en Valencia.
A pesar de que la comunitat de pensament “catalaniste” permaneix tancada en el seu estil dirigit que coercix als seus individus i determina lo que no poden pensar d’una atra forma, l’autor reflexiona sobre dos moviments: un primer en els anys 80 del passat segle de cert revisionisme de les tesis catalanistes mes radicals, i un segon que es fa patent a partir dels anys 90 fins els nostres dies, moviment este de recuperacio de les peculiaritats idiomatiques valencianes, fonamentalment en el camp lexic, que l’autor enllaça filosoficament i epistemicament en els models del Pare Cremades i Miquel Adlert. Ad esta corrent es a la que l’autor denomina genuïnisme i l’analisa a través de diversos autors i les seues produccions.
Es, puix, des del mateix paradigma catalaniste d’a on ha sorgit –i inclus son les mateixes persones que es dedicaren a implantar-lo i consolidar-lo les que l’han posat en circulacio– este discurs “genuïniste” com una ideología redentora de si mateix i del poble valencià, com apunta l’autor.
El llector trobarà en est extens i minucios treball un capitul dedicat a la valoracio de les propostes gramaticals i les conductes idiomatiques seguides fins a l’actual AVLl des de les principals institucions i centres de poder valencians. Nos ilustra en lo que hi ha darrere de la normalisacio llingüistica, de les finalitats extrallingüistiques carregades d’ideologia.
La llectura d’est extens i profunt ensaig no va a resultar facil per a les persones que previament no disponguen d’uns minims coneiximents i estiguen «iniciats» en el conflicte idiomatic valencià.
Un servidor es rendix, una volta mes, a la clarividencia i a la capacitat d’analisis d’Antoni Fontelles, un dels mes grans referents contemporaneus per les seues aportacions al paradigma valencianiste dels ultims temps.
