Per Carles Recio Alfaro
Pere Delmonte Hurtado va ser un dels grans poetes valencians de la segona mitat del sigle XX en lo Regne de Valéncia i un dels més encarnissats defensors de la Llengua Valenciana independent. A pesar d’haver començat a escriure quan encara les normes fabrianes apareixien com a monopolístiques, en plena època del General Franco, va saber comprendre de seguida la magnitut del cambi històric que s’estava donant i abraçà sense cap genere de dubtes la valencianitat de l’idioma en el seu sentit més essencial.
Pere Delmonte va tindre un problema molt comú en Valéncia, una ciutat que es conforma en tindre un número u, i no es preocupa de tindre intelectualmente un gran número de molts. El poeta clàssic per excelencia era el magnífic Anfos Ramon, i aço condemnava a Pere Delmonte a quedar una miqueta relegat com si fora el número dos, encara que els dos indubtablement eren els més destacats del Parnas valencià, perque eren els més treballadors i els més valents. Hi havia un atre que presumia de ser más que el número u, el número infinit, pero la seua vanitat i superbia únicament generava en la seua producció covardia i egoisme, “y cierro la cita”.
Pere Delmonte va nàixer en lo baix de l edifici del numero u del carrer de la Perdiu, en ple barri del Carme, el 25 d’ abril de 1928. Son pare va ser el pintor Manuel Delmonte Aguado, de Picassent, i sa mare Ángeles Hurtado Peñalver, de familia d’Alginet. Des de ben jove va tindre aptituts artístiques que quedaren demostrades quan es va matricular en el Conservatori oficial de Música i Declamació, en 1948 quan tenia deneu anys, i va obtindre inmillorables calificacions en tots els cursos. El director del conservatori va avalar que li donaren el carnet oficial de actor “por haber terminado la carrera de declamación con sobresaliente y premio”.
Per lo que pareix Pere Delmonte començà escriure poesia i teatre en castellà, pero molt pronte es va passat a la llengua valenciana, que era el seu idioma matern. El primer premi en Jocs Florals del que tenim constancia es la Flor Natural de l’ any 1975, sent president de l’entitat Emili Beüt Belenguer, secretari Josep Alarte Querol i mantenidor Xavier Casp de la regina Gemma Renau.
Ya en esta época vivia en un pis del carrer Lluis Oliag 61, primera porta, i passava els estius en la “Unidad Residencial Colonia Blanca” del Vedat de Torrent, a on el president de la comunitat Leandro Gil el va felicitar efusivament.
Axina mamprengué una carrera plena de premis i colaboracions falleres en mils de comissions. També va publicar llibres propis i recorde que tenia per costum fer imprimir cada any una felicitació nadalenca propia, con dibuix históric de Valéncia i un poema de la seua autoria firmat per ell en original a ma. Desconec si va ser proclamat “prohom” de “Lo Rat Penat” pero si no ho va ser en vida hauria de concedir-se-li est honor la centenaria societat per a honorar sa memoria.
Hi ha un motiu personal per a que yo estiga agraït a Pere Delmonte Hurtada més allà de la vida i de la mort. Quan tenia quince anys vaig tindre l’atrevida idea de redactar el “Diccionari Diferencial Valencià-Català i Català Valencià” que es va publicar feliçment dins de la colecció de llibres de l’Ateneu de la Cultura Valenciana.
La gran reacció contra el Diccionari Diferencial no va vindre del pancatanisme, sino del “caspisme” més caspós. Quan l’egolàtric Xavier Casp es va enterar de que un chiquet havia redactat una diccionari autòcton – millor o pijor redactat, pero estava confeccionat i publicat – es va enfadar a lo bestia i me va anatemisar com a pontifex màxim del valencianisme, carrec en el qual ell mateixa s’havia ungit. Pese a esta oposició caspiana que evidenciava la seua propia inoperativitat, Pere Delmonte es va oferir a redactar el prolec del llibre fent gala d’una exquisita independencia i llibertat. Tant Pere Delmonte i Anfos Ramon, els poetes de la trinchera, apoyaren el meu treball sense fisures i es posaren en contra d’este poderós monarca autoritari que controlava la Real Acadèmia des de la seua privilegiada posició protegida políticament.
Per això ara, en l’any 2023, m’he vist completament desolat quan he trobat en el Rastro de Valéncia la colecció completa dels seus llibres, a mes d’uns quaderns personals plens de dades particulars, fotografíes i troços de la seua ànima. Vaig preguntar al venedor i em va dir que els hereus de Pere Delmonte havien venut el pis i tota la seua documentació anava a anar a un contenedor de fem, i que ell s’havia enterat per un amic i havia negociat la seua compra per a durla al mercat de segon ma que fan tots els dumenges.
Pobre Pere, estaria escandalisat. I molt més la seua simpàtica esposa, que l’acompanyava a tots els actes en eixa paciència característica que tenien totes les dones dels gran genis.
Allí, sobre l’asfalt, hi havien caixes i més caixes de material importantíssim per a la Llengua Valenciana, l’obra sagrada d’un lliterat inimitable. Vaig comprar tot lo que vaig poder per a rescatar-lo de la ignominia, perque lo que no se ven en el rastro se tira al fem directament i se destruix en les plantes de reciclage de la ciutat. Lo pijor es que en el Rastro quan el comerciant veu que tens interés per alguna cosa li puja el preu desaforadament i cal negociar-ho tot molt.
El venedor també me va dir una cosa que no me puc creure, pero que me la va dir. Que els hereus li havien oferit tota la documentació a “Lo Rat Penat” i que l’entitat no havia volgut saber res del tema.
Coneguent al nou President, Josep Vicent Navarro i Raga, d’una trayectoria valencianista eixemplar, yo estic per pensar que no sha enterat de res perque d’haver-ho sabit no haguera consentit esta heregia. Per això vullc donar-li des d’esta tribuna de la web de “Cultura Valenciana” l’oportunitat de fer lo que ha de fer i li oferixc regarlar-li tot el material que he comprat per a que el guarde en l’archiu de “Lo Rat Penat”, que es a on ha d’estar. I també seria un bon moment per anar preparant un gran homenage en memoria de Pere Delmonte Hurtado, perque estem a quatre anys del seu centenari, i s’ho mereix de veritat.
