La Serra Mariola, declarada Parc Natural el 8 de giner de 2002, s’esten a cavall de les comarques de l’Alcoya, el Comtat i la Vall d’Albaida. Els seus llimits poden seguir-se pels pobles que l’envolten: partint de Muro d’Alcoy, en l’extrem nordest, i vorejant la serra pel seu nort, passem per Agres, Alfafara i Bocairent; torcent cap al sur arribem a Banyeres de Mariola, l’extrem suroest; vorejant ara la serra pel sur, arribem a Alcoy i, torcent cap al nort, passem per Cocentaina i tornem a Muro d’Alcoy.
Te una orografia molt variada, mes suau en la part sur-occidental i mes agrest en la nort-oriental; en esta ultima es troben molts cims de mes de 1000 metros, destacant els 1389 del Montcabrer.
Ya Cavanilles anotà l’abundor d’aigua de la serra, en gran numero de fonts i ullals. Tres importants rius naixen aci: el Serpis, el Clariano i el Vinalopo. Per lo que fa a la vegetacio, predominen els boscs de pi blanc, junt en arbusts com l’argilaga, el romer o l’aixara. Pero n’hi ha moltes mes classes d’arbres, alguns d’ells poc freqüents en terres valencianes, com es el cas del teix (microrreserva de la Teixera d’Agres).
No obstant, la major riquea del Parc la constituixen les mes de 1200 especies de flors que conté, moltes d’elles endemiques. Per mencionar algunes, apuntem: la salvia de Mariola, l’heperic, la pebrella, l’espigol… La Mariola es famosa per la seua flora i aço ha motivat peces del nostre folclor.
Tambe hi ha una gran riquea faunistica. Aci viuen especies diverses de fardajos i de serps, i moltes classes d’aus, des de les menudes com el gafarro o la perdiu, fins a les grans rapaces: aguiles, mussols, buitres,… Entre els mamifers, a banda del mes comu, el conill, trobem el teixo, el rabosot o el porc jabali.
D’interes arqueologic son els jaciments neolitics de Salt (Alcoy), la cova de la Sarsa (Bocairent) i la cova del Bolumini (Alfafara). Tambe importants son les troballes de l’edat del bronze i iberiques. Dels castells i torres araps ne destaquem dos que han segut restaurats, el de Banyeres i el de Cocentaina. Mencio especial mereix l’arquitectura del gel: les neveres o pous de neu, dels quals el mes famos es la Cava Gran.
El sender europeu de gran recorregut GR-7 recorre la part mes agrest de la serra; passa prop de Bocairent, travessa la serra cap a l’est fins al Montcabrer i baixa cap a Alcoy. Tambe hi ha senders de chicotet recorregut, PR, i senders locals, SL, que, eixint de les poblacions llimitrofes ades mencionades, porten a parages a on fruir d’uns païsages impressionants envoltats d’una naturalea exuberant i generosa.
*Artícul publicat en la revista del Rogle Constanti Llombart nº7-Febrer 2007.
