Per Carles Recio i Alfaro
Valéncia sempre seguix la llei de l’atac. El trasllat de la Verge dels Desamparats va sorgir dels atacs en el Congrés del diputat Azzati. La Senyera coronada es va salvar quan l’imperialisme va voler llevar-li fins al blau. Ara Vinatea pot ser que se salve i siga conegut i reconegut gràcies a que l’alcalde Ribó haja volgut fusilar-ho.
Retornen per tant Els Cavallers de Vinatea que fon el títul d’un llibre publicat en l’any 1928 per Josep Maria Bayarri, quatre anys ans que presentarà el Perill Català.
Els Cavallers de Vinatea és una novela fictícia en un enfocament d’ensaig psicosocial. Lo interessant del plantejament és que per primera volta es coloca a Vinatea en l’epicentre del nacionalisme valencià en una superació clara del paper del rei En Jaume I. Si durant el sigle XIX el rei d’Aragó havia segut l’estandart visible de la Renaixença, Bayarri trasllada a Vinatea com a ciutadà conscient dels seus drets està representativitat moral i social. Per supost no tingué el ressó necessari potser per l’inexistència de l’estàtua. Jaume I sempre ha conservat el seu status privilegiat gràcies a l’image que li inventà l’escultor Vallmitjana a finals del sigle decimonònic. La qüestió és que en 1928 en plena dictadura de Primo de Rivera, Bayarri resucita políticament a Vinatea i ho reivindica com a icon valencianiste.
«En 1928 per primera volta es coloca a Vinatea en l’epicentre del nacionalisme valencià».
Josep Maria Bayarri fon el pensador valencianiste més sòlit del sigle XX en Valéncia. Precisament per això se li va ridiculisar i se li menyspree. Com yo he passat per lo mateix ho entenc molt be. Quan algú té idees rompedores en atres països com els Estats Units ho consideren un geni, mentres que en els territoris de la vella Europa ho consideren un chalat. És falta d’autoestima i autoodi.
Bayarri propon en 1928 que cal crear una nova entitat denominada Els Cavallers de Vinatea i revitalisar el 9 d’octubre perque està molt decaigut.
Metafòricament parla d’una tormenta que amenaça als valencians que es reunixen en la plaça de la Verge per a rebre la Senyera i acodir al Te Deum en la Catedral. El temple espiritual preserva al grup i després partixen tots en comitiva al parterre davant l’estàtua del rei En Jaume. En açò es concreta lo espiritual i lo polític. Pero Bayarri tira a faltar alguna cosa més.
Falta lo econòmic i Bayarri propon que la processó cívica es trasllade davant la Llonja a on un personage inspirat en Ignaci Villalonga llança un discurs de recuperació econòmica.
Pero fa falta alguna cosa més, lo cultural propi. Per això després es traslladen a l’ombra de la Senyera fins al Museu de Belles Arts que llavors estava instalat en el Convent del Carme.
Bayarri té una visió ambiciosa del futur. Es nega a alimentar-se masturbatoriament del passat i de les grans glòries. Preconisa un treball previsor que aspire a lo immediat, a una Pàtria valenciana plenament recuperada.
Despuix de la proposta de creació d’una nova entitat, l’orde dels Cavallers de Vinatea es traslluïx sense dubte una crítica a les entitats ya existents que fins a aquell moment no havien pogut concretar els plantejaments essencials del valencianisme que asseguraven defendre. Açò no és nou a la veta de cent anys.
Bo en resum i per a no estendre-nos massa ara que Vinatea ha recobrat el protagonisme que mai va deure perdre seria bona cosa recuperar aquella proposta de Josep Maria Bayarri que enaltia a Vinatea com a eixemple a seguir.
I acabe desicant este artícul a Joan Batiste Sancho que va ser qui em va demanar que recomentara esta obra de Bayarri en el seu afany valencianiste.