Moltes son les persones que a l’hora de justificar que el valencià i el català són la mateixa llengua, utilisen l’argument de que com les dos varietats son perfectament entendibles entre sí, cóm no va a significar açò que no siguen la mateixa llengua. Este concepte es coneix com a «inteligibilitat mútua» i, com vorem a continuació, és un criteri que dona problemes per a distinguir entre una llengua i un dialecte, i no està tan clar que siga correcte el seu us per a fer eixa distinció.
Concretament, les llengües mútuament inteligibles son aquelles en les quals els seus parlants poden entendre’s entre sí de manera oral o escrita sense ser necessari que tinguen estudis o coneiximents especials per a poder fer-ho. Encara que no siga en un grau total, sí que es veritat que el català i el valencià són mútuament inteligibles, puix quan per eixemple un català ve al Regne de Valéncia, podem entendre prou be lo que està dient. No obstant, en el cas del balear o mallorquí, pese a formar part de la mateixa família llingüística que les dos varietats anteriors, el seu grau d’inteligibilitat es prou més baix (i això que, recalquem, les tres pertanyen a la mateixa família llingüística). D’esta manera, podem vore com eixa inteligibilitat entre varietats de la mateixa familia pot ser d’un grau distint.
¿Qué diuen els experts sobre açò? En realitat, admeten que este criteri no és l’idòneu per a diferenciar entre una llengua i un dialecte. Això ho deixa prou clar Ralph Fasold (professor del departament de llingüística de la Georgetown University) al dir que «els llingüístes mai han encontrat una definició d’inteligibilitat mútua o separació que puga d’una manera no ambigua dir-nos si es tracta d’una llengua o dialecte«¹. També, Stephen R. Anderson (professor de llingüística en la Yale University) reconeix que este criteri no és bo per a determinar lo que és o no un idioma al dir en un artícul seu que «atra raó per la que el criteri de la inteligibilitat mútua falla al dir-nos quants distints idiomes hi ha en el món es l’existència del continuum dialectal«2 . Podem concloure d’esta manera que el criteri de l’inteligibilitat mútua no és l’adequat per a poder diferenciar entre una llengua i un dialecte.
Açò últim no solament ho podem vore a través de lo que diuen els experts en llingüística. De manera pràctica podem vore com existixen molts casos en els que, pese a que les dos varietats clarament tenen una alta inteligibilitat mútua, sí són reconegudes com llengües distintes. Dos eixemples clars són, per una part, el gallec i el portugués i, per atra, el noruec i el danés. Si analisem per eixemple el primer cas, internacionalment les dos varietats son reconegudes com de la mateixa familia llingüística pero no obstant s’accepta que les dos tinguen categoria de llengua i estiguen al mateix nivell (sense ser una dialecte de l’atra). Lo mateix passa en el segon cas citat, puix pese a ser dos varietats molt similars i en una inteligibilitat entre sí realment elevada, les dos tenen el ranc de llengua i estan al mateix nivell una de l’atra. Llavors, sabent tot açò, ¿per qué no pot tindre el valencià categoria de llegua? El portugués i el gallec sí que la tenen pese a la seua molt elevada inteligibilitat mútua… Llavors, encara que també ocórrega entre el valencià i el català, ¿per qué la nostra no pot ser considerada una llengua i que estiga al mateix nivell que la catalana? ¿Té menys dret a ser-ho que les atres varietats?
És més, totes estes varietats llingüístiques, pese a ser molt paregudes entre sí, tenen algo tan fonamental en este món tan digital com és el còdic ISO. El valencianisme fa uns anys intentà obtindre per al valencià este «privilegi» (en el qual podríem tindre les pàgines webs i molts mijos digitals en la nostra llengua) pero es va rebujar. ¿Per qué va ocórrer açò? ¿No seria una cosa desijada per totes les persones que amen el valencià? Puix sorprenentment, no. Hi hagueren valencians que enviaren comentaris per a que l’organisme encargat de dictaminar sobre els còdics ISO rebujara la petició. Entre eixa pressió en contra i els dictamens de l’AVLl, es va negar el còdic ISO al valencià. Actualment, varietats com l’asturià, l’aragonés, el mirandés o l’extremeny sí tenen còdic ISO, pero el valencià (que com tots sabem va tindre Sigle d’Or i una lliteratura molt prestigiosa) no. En el nostre cas, recolzat per propis valencians i associacions que reben subvencions per a la promoció del valencià, nos tenim que quedar com un dialecte pertanyent al català, invisibles per al món. Molt trist…
¹ Fasold, R. and Connor-Linton, J., 2006. An Introduction To Language And Linguistics. Cambridge University Press.
2 Anderson, S. How many languages are there in the world?. Linguistic Society of America, [online] Disponible en: <https://www.linguisticsociety.org/content/how-many-languages-are-there-world>.
