Per Javier Navarro Andreu
La ciutat de Valéncia té una riquea arquitectònica i històrica que va molt més allà del Micalet, les Torres dels Serrans, la Sèu o la Llonja de la Seda, que si be és cert estos són els edificis més importants i són a la mateixa volta els més icònics, eclipsen indirectament a atres edificacions manco monumentals, pero també de gran rellevància.
Este és el cas per eixemple dels Banys de l’Almirant que passen desapercebuts en un modest i estret carrer en el barri de la Xerea, pero que és una joya que no solament els turistes, si no la majoria dels valencians desconeixen.
Els banys a pesar de tindre una apariència d’un típic bany àrap de vapor o hammàm, ya que té la mateixa distribució i habitàculs, és una construcció migeval, que alguns historiadors l’han pogut datar en l’any 1313, quan el cavaller Pere de Vilarasa obté una llicència del rei En Jaume II per a la construcció d’un bany en un solar de la seua propietat.
Estos banys tenen dos caracteristiques pels quals són especials, la primera és que són un dels pocs banys en Espanya, si no l’únic, d’estil àrap o mudèjar que s’han mantingut actius ininterrompudament des de la seua fundació fins al sigle XX, i la segona és que són els únics que eixistixen en el Cap i Casal actualment.
Els banys han sofrit moltes reformes i restauracions des de la seua construcció, destacant les realisades en el sigle XIX que li varen donar un toc neoàrap i les realisades entre 1961 i 1963, per a tornar-li el seu estil original.
Pero sense dubte algú si hui en dia podem gojar d’esta joya, és gràcies al treball que realisaren el Baró de San Petrillo José Caruana Reig i l’arquitecte Manuel Cortina, baix els auspicis de la de la Real Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles.
En l’any 1943 per petició de la centenària acadèmia, realisaren un laboriós i complet informe sobre l’història de la Casa i Banys de l’Almirant, posant de rellevància l’importància de dits edificis i l’urgent necessitat de protecció, terminant la ponència en les següents paraules:
“…en mérito de lo expuesto estima que debe solicitarse de la superioridad la declaración de Monumento Histórico-Artístico del edificio de estos Baños del Almirante, emplazados y demarcados actualmente con los nº 3 y 5 de la calle que lleva su nombre, en los que en verdad constituyen el único monumento árabe existente en nuestra ciudad”.
Esta ponència redactada pels dos ilustres valencians tingué gran rellevància, tanta que fon publicada en el Boletín de la Real Academia de la Historia, tomo 113, cuaderno II (octubre-diciembre 1943), pp. 415-420 i solament un any més tart els Banys de l’Almirant foren declarats Monument Històric-Artístic.
A pesar de que els banys tancaren al públic en 1959 i inclús durant algun temps albergà dins un gimnasi, esta declaració de l’any 1944 va conseguir que es conservara i es respectara dita construcció.
Anys més tart, concretament en 1985 la Generalitat Valenciana adquiria este edifici i en 1993 era declarat Be d’Interés de Cultural, seguint els organismes oficial el camí obert per Caruana i Cortina.
En el Sigle d’Or, Jaume Roig en el seu Llibre de Consells ya parlà d’estos banys i Teodor Llorente Olivares en la seua obra colossal Valencia, destacava d’estos de forma sotil: “el suave resplandor cenital, que distribuyen los ventanillos estrellados de la techumbre, las buenas proporciones de la edificación y la temperatura que mantiene en su interior las paredes grosísimas, prueban cuán bien se combinaban el sibatirismo y la imaginación poetica de los árabes en la construcción de sus casas de baños”.
Per això volgut llector si tens ocasió no deixes de visitar esta joya amagada que els valencians posseïm i posem de valor tot el nostre patrimoni artístic com varen fer en el passat els nostres prohoms.
