Segons nos indica encertadament l’Observatori de la Llengua Valenciana: La fonetica valenciana pronuncia, en tot el territori valencià, [dezamparáts] o [desamparáts] (apichat). Aixina està arreplegat en tots els estudis de dialectologia i inclus en el DCVB, a on dona com a fonetiques de la paraula desamparar (transcrit en eixe diccionari com a desemparar): «dəzəmpəɾá(pir-or.,or., bal.); dezempaɾá (occ.); dezampaɾáɾ, desampaɾáɾ (val.)», a l’igual que en tots els demes derivats de la paraula ampar. El DNV de l’AVL, dona una fonetica en una e incial, a pesar de que tots els diccionaris donen la fonetica, i la majoria tambe l’escritura, de la paraula en una a. Esta fonetica no es nova i des de temps classics ya apareix aixina escrita:
Eixemples del DCVB:
- No obstant l’ampara | afranquiment | e quitament | d’ell no reneguen, Jaume Roig, Spill 10642
- Quin enginy hauras en saber defendre ço que has amparat, Metge Somni iv
- Altra malaltia sera a vostra merce presentada, qui no es metge al mon qui la amparas de guarir sino sola vostra senyoria, Villena Vita Chr., c. 45.
Eixemples del DHVM:
- desamparada (Vilanova, Arnau de: Obres, XI, 75, c. 1290)
- desampararia tot lo regiment (Cronica de Pere IV, c. 1380)
- desampararen la artilleria (Breu relacio de la Germania, 1519, f. 121)
- me desampares (Montanyes, Jaume: Espill de ben viure, Valencia, 1559)
- de la Mare de Deu dels Desamparats (DECLLC, 6, p.270, en text de Timoneda, a.1555)
- desampararen la casa (BRAH, ms. Dietari Porcar, a.1598)
- confraria dels Desamparats (BRAH, Ms. Porcar, J.: Dietari, 1615, f. 231)
- la capella dels Desamparats (Llibre de Antiguetats, 25 abril 1632)
- amparant a infinits desamparats (Mateu i Sanz: A la Verge, 1643, v. 14)
- desamparats (Inv. Sta. Maria de Castello, 1674)
- y servix en la capella de la Mare de Deu dels Desamparats (AMC, Inv. Santa Maria de Castello, 11 de decembre 1668)
- desamparats (Ros, Carlos: Tratat, 1736, p. 3)
- Mare dels Desamparats (Coloqui del viage de Tito a Madrit, imp. Fauli, 1789, p. 3)
- morirse desamparat (Escoriguela, Batiste: Stabat Mater, 1799 v. 24)
- el Sigle es va celebrar / de la Verge amparadora / Mare dels Desamparats (Discret rahonament, queixa formal que fan contra el Micalet de la Seu, 1802)
- a nostra insigne Patrona Mare dels Desamparats (2ª part, Coloqui pera consolar als pares que tenen sos fills en la guerra actual, Imp. Viuda de Laborda, 1808)
- y cautiu, desamparat (Coloqui en quel So Felip y el So Jusep, llauradors de Lhorta de Valencia, 1809, f. 7)
- que prou desamparats s’hau vist per ell (El Mole, 1840, p. 58)
- ¡Verche dels Desamparats! (Roig i Civera: El tesor, Gandia, 1884, p. 48)
- desampar (Escrig: Dicc. 1887)
Esta es a soles una mostra dels innumerables documents que li donen validea a la forma de pronunciar i escriure la paraula que te hui el valencià: desamparats.
El Diccionari General de la Llengua Valenciana de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, entitat decana en l’estudi i normalisació de la nostra llengua, arreplega les veu «Ampar» i «Desamparats» com a correctes:
Ampar (Derivat posverbal del llatí vulgar anteparāre, dispondre una defensa, o imparare, prendre possessió.) s. f. Nom propi de dòna.
ampar, -rs. m. Acció i efecte d’amparar o amparar-se. // Persona o cosa que ampara: A l’ampar de les lleis demanem els nostres drets.
Ademés l’historiador Juli Moreno i Moreno en el seu artícul «Sempre “amparadora”, sempre Desamparats», publicat en la web de Convenció Valencianista denuncia que:
El primer es el del nom del Cap i Casal, el toponim Valencia, [Valéncia], que ha segut desplaçat en favor del que usen els catalans per a referir-se, en la seua llengua, a la capital de la nostra nacionalitat. Un simple accent greu –València- ha valgut per a canviar un toponim i adequar-lo ad eixa llengua que diuen comuna -i que a lo millor ho acabarà sent si com este cas se’n repetixen molts mes… ¡I aussades que se’n repetixen! L’impunitat, la falta de sensibilitat, d’escrupuls i d’estima per lo propi, i la servitut cap a proyectes proxims als neofacismes, fan que accions com estes vagen conculcant el debil sentiment de colectivitat que tenim i que, per aixo, es facil d’atacar quan a l’hora es banalisen els identificadors que la fan singular.
Com eixe eixemple ne tenim un atre igualment greu i escandalos, puix, com aquell, no te cap rao de ser ni hi ha cap aval cientific ni llingüistic que justifique el canvi. Es tracta dels termens “amparar”, “desamparar” i derivats. Estem assitint des de fa ya unes decades a la suplantacio d’estos vocables i de l’antronponim que generen: Desamparats.
Ad alguns els agrada repetir, una i mil voltes, que els valencians som uns meninfots. Mes be en alguns casos som uns ignorants i en molts pocs, per sort, uns acomplexats que, enlluernats per atres cultures i llengües, no els importa relegar lo propi per a abraçar –sense raonament que puga explicar-ho– lo que es estrany, convertint-se en colaboracionistes de proyectes alienadors del nostre poble.
Plaques, rotuls, pamflets i publicacions han anat incorporant els estrangerismes “emparar”, “desemparar”, “desemparats”, fent us i abus dels mateixos i fent desapareixer les formes valencianes propies: amparar, desamparar o desamparats. El cas te trascendencia, i es que eixe canvi, que per ara no acaba de quallar, especialment entre els valenciaparlants, es va consolidant entre els qui arriben a la llengua com un llenç en blanc.
Els inquisidors de l’idioma, la secta que es dedica, dia si i dia tambe, a relegar paraules valencianes en pro d’anacronismes, barbarismes o estrangerismes llingüistics, ha arribat a canviar-li tambe el nom a la Patrona de Valencia i son historic regne. Com diém, plaques, edicions, etc., registren ya eixe barbarisme. El colaboracionisme de la propia Iglesia valentina a vegades, aixina com el d’unes atres institucions -com es el cas de la Fundacio Bancaixa que, cada any, en la Ronda a la Verge que patrocina no te cap regomello en canviar inclus la lletra original de l’Himne de la Coronacio per a introduir el “empara” i “Desemparats”- contribuix escandalosament a una “normalització” de lo que no necessita ser normalisat perque es normal.
Els inquisidors de l’idioma, la secta que es dedica, dia si i dia tambe, a relegar paraules valencianes en pro d’anacronismes, barbarismes o estrangerismes llingüistics, ha arribat a canviar-li tambe el nom a la Patrona de Valencia i son historic regne. Com diém plaques, edicions, etc., registren ya eixe barbarisme. El colaboracionisme, de la propia Iglesia valentina a vegades, i el d’unes atres institucions -com es el cas de la Fundacio Bancaixa que, cada any, en la Ronda a la Verge que patrocina no te cap regomello en canviar inclus la lletra original de l’Himne de la Coronacio per a introduir el “empara” i “Desemparats”- contribuix escandalosament a una “normalitzacio” de lo que no necessita ser normalisat perque es normal.
Un poble que no es respecta a si mateix no pot exigir respecte. I es que n’hi ha de conciutadans nostres als que els importa poc, o no res, dir-se i sentir-se valencians, pero per contra son diligents actuant com a porritos, inclus per a qui no els dona de menjar.
Per a concloure, nomes quatres notes que subscriuen que la forma desamparats i amparar son les que corresponen al lexic valencià, i una crida: en les nostres actuacions queda el que es mantinguen o que, en uns quants anys mes, siguen historia.
- Ferran II, el 3 de juny de 1493, dictà el Privilegi per a l’intitulacio de la Confraria sorgida paralelament a l’Hospital dels Inocents, posat-la baix la proteccio de la Mare de Deu: “Plau al senyor Rey…que de aci avant la dita confraria se intitule la confraria de la Sagrada Verge Maria dels Innocents e dels Desamparats…”.
- En el Manual de Consells, nº 215, de març de 1684, el Municipi instaurà la processo en honor a la Mare de Deu, i en ell es llig: “Es podria festechar a la Santisima Verge dels Desamparats fent cascun any en lo dia que la Iglesia de esta Ciutat celebra la seua festa, una solemne y General Processo…”.
- No cal dir que en l’Himne de la Coronacio (1923) apareixen les formes correctes: “La Patria Valenciana s’ampara…” i “Salve, Verge dels Desamparats”. Formes estes que son tambe les uniques que apareixen en els Gojos, i en especial en els que escriuen Rivelles i Llorente en 1911 en l’obra que titulen: Historia y Gojos de la Mare de Deu dels Desamparats, Patrona de Valencia y son reine. Per cert, publicat en Barcelona.
- A banda de ser les formes que arrepleguen els diccionaris historics valencians, tambe els dona entrada el diccionari de Mossen Alcover, encara que acaba remetent a les formes catalanes, a pesar d’incloure cites dels nostres classics a on es registren les formes valencianes.
