Per Juli Moreno i Moreno

Enguany es complixen 100 anys des de que el temple dels dominics de Valencia ciutat, dedicat a sant Vicent Ferrer, fora consagrat, el 12 d’octubre de 1921, pel bisbe dominic fra Manuel Prat. El dia 13, el llavors arquebisbe Enrique Reig Casanova oficiava en la festa inaugural, mentres que la predicacio corregue a carrec del cardenal Juan Bautista Benlloch i Vivó, arquebisbe de Burgos.

El temple te la categoria de basilica (Basilica de Sant Vicent Ferrer), titul otorgat pel papa Pio XII el 13 de juliol de 1951, distincio que es concedix a una iglesia que descolla per la seua importancia espiritual i historica, un centre espiritual que servix tambe per a difondre alguna devocio. La festa de la proclamacio basilical fon el 12 d’octubre del mateix any i corregue a carrec de l’arquebisbe Marcelino Olaechea. Una lapida rememora este fet.

Sant Vicent Ferrer, de l’orde dominicana, es el patro principal del Regne de Valencia i la seua devocio està estesa, ademes de per les nostres terres, per tot arreu del mon; les seues predicacions per Europa, la seua fama d’orador i taumaturc, tambe d’home de ciencia i de “politica” fan d’ell un valencià universal. Son molts els referents que existien en la ciutat de Valencia relatius al seu fill ilustre, pero no gojava d’un temple posat baix la seua advocacio i dedicat ad ell fins ad esta iniciativa dels dominics, que proyectaren la construccio del complex en la zona del Eixample (en la confluencia entre els carrers Ciril Amorós i Isabel la Catolica) a principis del segle XX.

En el Archiu Historic Municipal de Valencia es conserven dos expedients relatius a la construccio. El primer es de l’any 1904. El llavors prior de la Orde de Predicadors, Julián Revilla y Ramiro, solicità la llicencia per a construir el temple, aixina com una modificacio en el pati central de l’illa de cases proyectada en la zona. Aço supongue un conflicte en l’Ajuntament, puix l’eixecucio de lo proyectat podia deixar sense ventilacio i sense llum als atres edificis que donaven al referit pati. Despuix de diversos estudis, d’una serie de modificacions i de comprovar que en res afectaria a la salubritat de les construccions veïnes, consegui solventar-se el litigi a favor del dominics.

Es ya en 1905 quan es presenta el proyecte de construccio, tant del temple com de la residencia per als flares dominics. L’arquitecte Joaquim Maria Arnau Miramón realisà el disseny, que contà en l’informe favorable de la Comissio de l’Eixample (el 15 de decembre) i el permis per a iniciar l’eixecucio de l’obra el 18 de decembre de 1905. Les obres s’iniciaren a l’any següent (el 7 de març de 1906) i es prolongarien mes alla de 1915, any en que consta, no solament un canvi d’arquitecte, tambe una modificacio del proyecte original que afectaria a una de les altures de la construccio destinada a residencia i tambe a la frontera del carrer Ciril Amorós. Al respecte podem resenyar de l’expedient lo següent.

“En el día de hoy 12 agosto de 1915 compareció D. Francisco Almenar y manifestó: Que en el transcurso de la obra se ha visto la necesidad de construir un piso más en la parte del edificio destinada a convento y que solicita licencia para ello, manifestando que la planta será la misma que la de los otros pisos, y acompañando un plano de la fachada tal como ha de quedar en definitiva. Así lo dijo y firmó. Lo que certifico”. La planta era sobre la part de l’edifici que dona al carrer Ciril Amorós i l’escrit el firmaven l’arquitecte Francisco Almenar i Tomás Valero.

El temple es l’edificacio mes interessant del complex, una gran construccio en estil neogotic. Presenta planta de creu llatina, consta d’un atri ajardinat i tres naus, sent la central mes ampla i alta, situant-se en els dos laterals les capelles, creuer, cimbori i absit en girola. Hi ha una cripta en la zona de la girola, i als peus de l’iglesia un cor alt. El material basic de la construccio es l’atobo, revestit imitant les formes de la cantereria gotica.

En l’edifici destaquen les quatre columnes del creuer, que arranquen del potent socul de marbre negre, i les quatre grans estatues de mes de cinc metros d’altura que se situen en cada una de les quatre trompes que sustenten el cimbori, obra de l’escultor Carmel Vicent, les quals representen als quatre papes dominics: St. Pio V, Inocenci V, Benet XI i Benedicte XIII.

Son notables tambe les vidrieres de cristal de Bohemia, set en l’absit i huit en el transepte; un total de 15 en les que estan representats els misteris del Rosari; algunes foren destruides en 1936 i repostes acabada la guerra. En la nau central hi ha un total de 10 vidrieres, cinc per cada costat, que representen diferents escenes de la vida de sant Vicent. Son creacions dels tallers dels germans Maumejean de Madrit.

A una part i a l’atra trobem diferents altars i capelles, quatre per nau. Entrant, a la dreta, la primera està buida, pero abans de la guerra estava dedicada a la beata Juana de Aza (mare de sant Domenec), a continuacio la de la Mare de Deu dels Desamparats (talla de Ignaci Vergara), sant Lluïs Bertran i la de sant Tomas d’Aquino. En esta part, en el transepte està la capella de sant Domenec de Guzman; l’ocupa un retaule presidit per l’image del sant, obra de José Just Villalba feta en 1957. Baix, un sepulcre d’alabastre del mateix escultor en l’estatua jacent de fra Miquel de Fabra, fundador de l’antic convent de Predicadors de Valencia ciutat —iglesia i convent de Sant Domenec— (1238).

Des dels peus de l’iglesia, en el lateral de l’esquerra entrant, esta la capella de santa Caterina, li seguix la de la Mare de Deu de Montserrat, la de la Mare de Deu del Pilar i la quarta està dedicada a sant Josep. En el transepte, la capella de la Verge del Roser conté un retaule d’alabastre i fusta, en un grup escultoric tallat en fusta i policromat que ocupa la part central i que representa a la Mare de Deu del Roser en el seu Fill al braç –patrona de la Orde de Predicadors–, i als seus peus sant Domenec de Guzmán, obra de l’escultor Vicent Navarro realisada en 1944. El retaule d’alabastre està dividit en quinze compartiments que alberguen atres tants baixrelleus que representen els Misteris del Rosari: l’Anunciacio, la Visitacio, la Nativitat, la Presentacio, la Perdua i trobada en el temple, l’Oracio i agonia en Getsemani, la Flagelacio, la Coronacio d’espines, la Crucifixio, la Mort de Jesus, la Resurreccio, l’Ascensio, Pentecostes, l’Assuncio de la Verge Maria i la Coronacio de la Mare de Deu. Entre els carrers i en els laterals figuren imagens de sants, beats i venerables vinculats ad esta devocio propagada pels dominics; l’autor es José Just Villalba, que realisà l’obra entre 1955 i 1956. A la Capella de la Comunio s’accedix des d’esta part de l’iglesia.

Un altar se situa en el centre del creuer. Darrere, en el presbiteri, una atra taula d’altar se situa baix d’un baldaqui de marbre de diferents colors, metal i fusta fet a finals dels anys 40; en els laterals, dos graderies de cor, i presidint el conjunt una image del titular, sant Vicent Ferrer, obra de Carmel Vicent. Just en la part posterior s’expon per a la seua veneracio una reliquia del sant, a la que s’accedix des de la girola, a on tambe s’emplaça una talla del santissim Crist de l’Agonia, obra tambe de Carmel Vicent.

Com s’ha indicat, l’actual frontera, obra de Francisco Almenar, modifica la primitiva que figurava en el proyecte d’Arnau, substituint les torres proyectades per unes atres de major altura, mes esveltes i acabades en agulla calada –seguint el patro dels temples gotics–, inspirades en les de la catedral de Burgos; torres que emmarquen el cos central acabat en forma triangular en el que s’obri un roseto i es situa l’acces principal, una porta ogival; sobre ella l’escut d’armes de la Orde de Sant Domenec. En els laterals se situen dos portades que es corresponen en les naus laterals.

L’iglesia se benei –encara inacabada– el 12 d’octubre de 1916, pero no se consagraria fins el 12 d’octubre de 1921, any en que quedà finalisada, a excepcio de la Capella de la Comunio, que s’acabaria l’any 1924.

Als peus de l’iglesia, junt a la porta de la nau central, hi ha una lapida commemorativa de marbre blanc en l’escut del papa Pio XII i en la següent llegenda: “D.O.M. / Patriae Valentinae Pietate / divi vincentii ferrerii patroni / memoriae erectvm atove dicatvm / magnificvm hoc templvm / basilicae minoris / titvlo et honoribvs avctvm / PII Papae XII mvnificentia / Anno domini MCMLI decrevit ”.

El temple mereix ser visitat, tant per la seua magnificencia com pel seu significat i vinculacio a la devocio a sant Vicent Ferrer.

*Artícul publicat en la revista del Rogle Constanti Llombart nº 175-Abril 2021.

Image: basilicasanvicenteferrer.es

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies