Tots els anys llegim notícies o escoltem programes en els que nos recorden que en el pas del temps s’estan perdent costums i tradicions locals, sent substituïdes, en molts casos, per atres d’un àmbit més global i que marquen tendència entre les generacions més jóvens. Fa poc escriviem un artícul relacionat en este tema; concretament anava sobre la tradició perduda casi per complet de “les animetes”. Puix be, tristament, hi ha una atra tradició nostra que també està prop de la seua desaparició com és la de la “Casca de Reixos”.
Pot ser que ad alguns vos sone este típic dolç valencià, encara que provablement molts no el conegau. Fa décades era molt comú en moltes localitats valencianes este dolç tipic valencià en el dia de Reixos conegut com “casca”. En aplegar estes dates, o be les persones les adquirien en les pasticeries o elles mateixes les feyen en les seues cases, ya que la recepta és molt senzilla. S’elabora a partir de sucre, armela, ous, canella i una miqueta de llima o taronja. Hi ha distintes variants d’esta recepta en funció del gust de cada u, pero la base és la mateixa. La tradició nos diu que la casca era un regal típic que es feya per la festivitat de Reixos i que es donava per part dels padrins als seus fillols. Esta anava dins d’una caixa, la qual solia tindre detalls en la seua superfície que la feya única i bonica.
El fet de ser la “casca” un dolç del dia de Reixos i coincidir en un atre dolç pero de tradició castellana: el “Roscón de Reyes”, fa que molta gent els confonga quan en realitat, a pesar de les semplances, es tracta de dos dolços en algunes diferències importants. Per una part, la casca és un dolç de massapà, mentres que el roscó està fet de pasta fullada. Ademés, aixina com el roscó conté en el seu interior figures com la fava o el rei, la casca no les te; estes no obstant estan acompanyades en el seu exterior per algunes chocolatines. Per últim, una diferència clara gira entorn a l’aspecte de cada u d’estos dolços, ya que el roscó (com tots sabeu) és redó, mentres la casca té una forma de serp o anguila.
Tristament, esta tradició solament se seguix portant a terme en punts molt concrets del Regne de Valéncia. En la majoria d’estos municipis, ya no són els padrins els que els adquirixen o produïxen i li’l donen als seus fillols, sino que les casques s’elaboren en pasticeries o forns i les famílies els compren per a menjar-li’ls junts. La reculada d’esta tradició és més que evident si es compara la cantitat de localitats que ho celebraven a mitats del sigle passat en les que ho fan hui en dia, pero actualment hi ha pasticers que estan intentant recuperar-la per a que les noves generacions la coneguen. Esta reculada s’ha produït per l’aparició i producció industrial del roscó de Reis a partir de la segona mitat del sigle passat. Des de llavors, poc a poc, este dolç típic nostre ha anat sent desplaçat fins a la trista posició en la que hui es troba, en la que pocs són els jóvens que coneixen la seua existència.
Tenim que recuperar esta tradició per a no perdre una característica tan nostra i conseguir que poc a poc es torne a elaborar en més punts del nostre territori. No podem deixar que es perga. ¡Sí a la casca de Reixos!
Image: Wikipedia
