Per José Vicente Gómez Bayarri
La majoria de les ciutats arabicovalencianes de finals del segle XII estaven rodejades per riques hortes perfectament irrigades. Al-Edrisí, referint-se a la ciutat de Valencia, senyalà que “les aigües del riu son utilment empleades en el rec dels seus camps, dels jardins, dels horts i en les cases de camp”, i l´erudit arap al-Al-Saqundí, que va escriure a principis del XIII Risala, obra que es un elogi de l´Islam espanyol, afirmà: “Valencia es famosa pels molts jardins que té, jardi d´Al-Andalus . La seua Russafa es u dels més bonics llocs de plaer de la terra (…) Entre els productes principals de la terra està el brocat valencià que es exportat a les regions de Magrib. No falten en ella savis, ni poetes, ni cavallers (…) Els seus habitants son gents de més pura conducta, de religiositat més ferma, d´amistat més constant i dels més compassius en l´estranger”.
Les ciutats hispanomusulmanes es caracterisaven per l´absencia de planificacio urbanistica. L´espai s´organisava en funcio d´uns quants eixos que tendixen a encaminar-se a la mesquita major. No hi ha carrers propiament dites sino carrerons que s´entrecreuen laberinticament. La ciutat musulmana tenia un creiximent anarquic, en vials curts, estrets i tortuosos, junt en carrerons sense eixida i escas numero de placetas, configurant un traçat caotic. La ciutat es dividia en barris, atenent a la diversitat d´etnies, oficis i religio dels seus habitants, si be predominaven les raons d´indole funcional. L. Torres Balbás atribuïx esta absencia de planificacio urbanistica a la falta de regulacio, presentant un contrast en la infraestructura romana o visigoda que imposaven una direccio determinada “cardo-decumanus”.
Precisar la poblacio de la Valencia musulmana, la seua evolucio i el fluix dels moviments migratoris durant el periodo almoravit i almohade es conjecturable, per pertanyer esta epoca a una etapa protoestadistica. Les noticies fragmentaries permeten apuntar que nomes uns milers de nous invasors ocuparien les terres valencianes durant este temps.
En la Valencia de finals del segle XI i principis del XII es detecta, pel desenrrollament dels nuclis urbans, que fon una etapa d´expansio demografica. En la segona mitat del segle XII, en els temps dels almohades, la Valencia amurallada ocupava una area de 44 hectarees, estimant-se que la poblacio de Valencia contaria en uns 15.650 habitants.
El numero de persones de la ciutat de Valencia “intramurs” en els anys previs a la seua capitulacio en 1238 oscilaria entre un minim de 13.500 i un maxim de 18.000, segons apuntaren Chantal de la Véronne i Torres Balbás. Per la seua banda Antonio Ubieto precisà que podria alcanzar fins els 24.000 si quantifiquem tambe la poblacio extramurs que vivia en els ravals de la ciutat i en un “habitat” dispers en les numeroses alqueries que rodejaven la ciutat; poblacio que gradualment fon canviant de religio i onomastica en el temps, be per conviccio o per conveniencia. Les dades que s´extrauen de l´estudi del Libre de Repartiment per a la ciutat de Valencia intramurs, estudiats per Mª D. Cabanes, confirmen que la major part de la poblacio va permaneixer, almenys l´any immediat a la seua conquista per Jaume I, residint en la ciutat i en els seus ravals.
La reconquista i repoblacio cristiana del segle XIII no implicarà l´exigencia d´expulsar als valencià-musulmans. Per a Honorio García, va existir un poble que va servir d´enllaç entre la ciutat sarraïna i la cristiana. La poblacio de la ciutat de Valencia la formaven, majoritariament, musulmans i cristians, que procedien d´un mateix orige, encara que tenien creencies distintes. Germà Colom ens va previndre, fa anys, de la “exigua colonisacio” i Joan Reglá subrallà que “els primers aragonesos i catalans de la repoblacio del segle XIII no passaven de ser una minoria molt reduïda”. Tant Huici Miranda com Mateu i Llopis coincidixen en la permanencia de la majoria de la poblacio autoctona i rebujaren la hipotesis del “buit demografic” de la ciutat i Regne de Valencia.
*Artícul publicat en la revista Renou n°64 de l’Associació Cardona Vives de Castelló.
