Per Carles Recio (Doctor en Dret).
Sembla ser que en els acorts necessaris per a consagrar la nova investidura el Govern d’Espanya ha firmat un acort en els inteligents catalans per a assumir el seu discurs victimista de la nova planta i reconéixer que la Nació Catalana és més antiga que l’espanyola. Cal felicitar al nacionalisme català per tots estos èxits que solament tenen explicació en la follia institucional que es manté en la nació espanyola des de fa décades. Tot està perfectament dissenyat i convingut. Lo que no nos hem explicat és que s’haja firmat també l’acort sobre el referèndum que indubtablement vindrà i ya no nos sorprendrà perque en estes dates ho anem a vore tot, fins a la tornada dels tirs en els carrers com en els bons temps de magnicidis espanyols dels sigles XIX i XX.
Pero lo que yo volia recordar aprofitant estàs notícies és que el decret de nova planta no va afectar para res al Regne de Valéncia. És un text llegal firmat per Felip V que afecta a Catalunya i que és posterior al text llegal que es va redactar per als regnes de Valéncia i Aragó.
Els Borbons que varen assumir el tro espanyol en el sigle XVIII tenien molt clar lo que estaven adquirint i en eixe conglomerat polític hi havia elements molt clars. Lo principal de l’Imperi eren els seus regnes i els seus virreinats. Estos si que eren com a Estats autònoms dins de la seua confederació i entranyaven sobirania. Lo restant eren territoris senyorials de diversa categoria que de cap manera es podien confondre en els anteriors. Felip V quan decidix retirar els seus furs a Valéncia i a Aragó és molt clar en el seu plantejament. Firma un «Decreto de Derogación de los Fueros, Privilegios, libertad y exenciones de los reinos de Aragón y Valencia». Allí no es nomena a Catalunya per a res perque no és un regne, ni se sabia exactament lo que era a excepció del nom genèric d’uns comtats que sempre estaven en contra de tot i que per eixemple baix Felip II varen aplegar a oferir els seus territoris, en benefici dels seus mires autonomistes, al monarca més centraliste d’Europa, el rei de França. Mai cap rei d’Espanya, de Valéncia o d’Aragó va concedir el títul de Principat a Catalunya, lo que haguera implicat l’aparició d’un Príncip de Catalunya que mai va existir. Lo màxim a lo que va aplegar va ser a eixe comtat de Barcelona que va popularisar el pare de Juan Carles I, en intentar ser Juan III d’Espanya i no conseguir-ho mai.
En els anys xixanta del sigle vint els professionals catalans que varen obrir els camins de la catalanisació de l’universitat valenciana, en l’anuència del govern espanyol del general Franco, varen traslladar el discurs victimista que havien deprés en Barcelona a les aules valencianes. En escomençar a crear la bibliografia pancatalanista de Valéncia varen copiar directament lo del decret de nova planta de Barcelona a la derogació de furs del Regne de Valéncia i es varen quedar tan panchos.
Lo més tràgic de tot açò és que els llibres que varen nàixer des del valencianisme per a defendre a Valéncia de tanta calúmnia també varen assumir esta mentira sense molestar-se en fer les comprovacions pertinents.
En tots els meus texts històrics sobre la Nacionalitat Valenciana he denunciat està estupidea històrica. O no em lligen o no ho consideren important, pero està tergiversació s’ha mantingut viva sense interrupció. No es donen conte que acceptar el decret de nova planta per a Valéncia significa considerar que mai va ser un regne. És inexacte en tots els sentits.
Fa molt poc un escritor valencianiste al que vullc molt publicà un excelent llibre sobre una institució migeval valenciana. No vaig a dir el seu nom perque estic segur de que serà dels primers en llegir este artícul. Entenc que a partir d’ara rectificara sense necessitat de que yo li’l diga, perque la veritat és que li tinc tant afecte que no vullc que ho prenga com un atac personal perque ací tot lo món és molt susceptible.
Pero em dolgué que en eixe llibre tan patriotament escrit aflorara de nou eixe bulo de que els valencians vàrem perdre els furs a conseqüència del decret de nova planta.
No senyor, no. Encara els regnes érem Aragó i Valéncia. Els atres eren atres coses.
Davant la terramaner acceptació del discurs independentiste per part d’unes autoritats espanyoles més preocupades pel present que pel futur han aparegut un eixèrcit de catedràtics i professors que han advertit que el decret de nova planta més que afonar a Catalunya la salvà de la ruïna i va posar els fonaments de riquea per a que eixa èlit egoista dissenyarà sa nova nació de escudella i barretina. Elements que tampoc són estrictament catalans, tot siga dit. Entre eixa llau d’intelectuals està el valencià professor Javier Paniagua que encara que va nàixer en una plaça africana ha demostrat ser més valencià que el Micalet de la Sèu.
Tots s’han enfrontat a la manipulació del decret de nova planta. Per això és necessari remarcar que eixa nova planta mai nos afecte a nosatres i que no nos nomena en el seu text. Nosatres vàrem tindre nostra pròpia llei per a despullar-nos de característiques regnicoles, que el decret de derogació que nos germà i nos va comparar en Aragó, pero jamai en Catalunya.
