Per Carles Recio i Alfaro
Les Ties Maries de la transició varen conseguir el milacre de detindre la remugada universitària que volia canviar totalment la sociologia valenciana i truncar l’experiment social que nos haguera dut directament a la consecució imperial de les tesis de Pompeu Fabra.
Estes dònes varen ser orgull de la seua generació i encara que ha passat molt temps, encara existixen dònes més jóvens que mantenen eixe esperit.
Fa molt poc vaig tindre ocasió de visitar a María José Gimeno en la pedania de Castellar, que ben podia ser considerada la Palletera de Castellar.
Donar una passejada en ella pel poble és una delícia. Últimament una averia d’aigües potables ha llastimat la frontera de la seua casa centenària i gràcies a este desgraciat accident vaig tindre oportunitat de contemplar els frescs populars que es varen pintar en el seu saló i en el seu fumeral.
No hi ha res comparable a estes pintures. Més allà de la seua indubtable calitat està la voluntat que denoten de voler viure dins d’un àmbit artístic. Els nostres llauros no eren ignorants plebeus removent la terra, sino hòmens cabals que, ademés del treball, sabien enfortir el seu esperit.
La passió de Maria José Gimeno Minguet, que fon Honorable Clavariesa de les festes vicentines, es palpa en un llibre que va dedicar al seu barri natal, Sant Antoni de Pàdua en la Carrera En Corts, Horta de Russafa.
En la meua visita a Castellar em va cridar l’atenció una atra qüestió, les majestuoses portes de les seues cases més humils. Açò mai s’ha estudiat, perque aixina de borinots som en Valéncia. Pero eixes portes no són normals. Algunes superen en bellea a la dels palaus del centre històric.
La meua hipòtesis és que en Castellar va existir un fuster excepcional, que segurament treballava en els seus fills i nets. Un taller o varis, perque podia haver ramificacions de cosins o aprenents que s’hagueren independisat. Pero eixes portes són excepcionals. Es varen tindre que fabricar allí. Dur-les de més llunt haguera significat un cost prohibitiu.
És molt difícil, pero ixcà algun dia es clarifique el misteri de les portes de Castellar i sapiam el nom de l’artesà, o millor dit artiste, que les imagine. María José ama estes portes, i estes cases, i tota l’Horta. Em va contar una història interessant de la visita de la Verge. En el seu dinamisme infinit ella va conseguir que els últims llauros que queden es vestiren en les gales valencianes i també ornamentaren els seus cavalls a l’antiga usança.
Les grupes valencianes és una atra tradició perduda. Tenim fotos i pintures excepcionals de Sorolla i els seus èmuls. Pero ya no les veem en els carrers. Ningú s’ha ocupat d’estimular la seua presència i actualisació.
María José ho ha fet en el seu poble i en esta gesta ha tornat a evidenciar el seu caràcter essencialment valencià. Eixe esperit seu ho ha transmés al seu fill, un dels únics jóvens que s’ha salvat d’eixa pandèmia educativa que s’ha apoderat del nostre sistema cultural.
Quan es coneix a famílies com està es recupera una miqueta la confiança en el futur del Regne de Valéncia.
Image portada: Junta Central Vicentina (Manolo Guallart).
