Per Javier Navarro Andreu
Dins dels episodis vixcuts entre 1859-1860 en la guerra hispà-marroquina hagué un fet memorable, que va omplir d’orgull a la societat, concretament estic referint-me a la denominada “Batalla de Tetuán”.
Esta batalla fon guanyada per les tropes espanyoles despuix de vàries semanes de lluita, conseguint la plaça de Tetuán per a les possessions de la Reina Isabel II i el fi dels atacs per part dels marroquins a les ciutats espanyoles de Ceuta i Melilla.
Esta victòria bèlica i la gratitut mostrada a l’image del Santíssim Crist de l’Agonia, va fer que en la Vila d’Ontinyent naixquera en 1860 el festeig de “Moros i Cristians”, a semblança de les que se celebraven en atres poblacions propenques com Alcoy o Villena.
Passaven les décades i la festa s’anava popularisant a pesar de l’aparició de vàries malalties pandèmiques, de crisis econòmiques i de la gran agitació social de finals del sigle XIX. L’Ajuntament veent totes les dificultats que tenien que sortejar per a traure la festa avant, va decidir en l’any 1900 otorgar una subvenció anual per a l’organisació del festeig. Açò supongué un gran impuls, que va fer que la festa escomençarà a créixer de forma notòria, creant-se noves comparses, creant un nou castell a on interpretar les embaixades, en definitiva una bot de calitat en la posada en escena de la festa. Tots estos fets ajudaren a que aplegarà a ser declarada en 1970 festa d’Interés Turístic Nacional.
En l’any 1977 ocorregué en els actes dels «Moros i Cristians» d’Ontinyent un fet important pero poc conegut. Resulta que durant les Jornades d’Exaltació Festera que organisa la Societat de Festers del Santíssim Crist de l’Agonia, jornada que evolucionaria i que es transformaria en el popular “Mig any”, el seu president Emilio Reig i en el degut beneplàcit de l’alcalde Roberto Belda, va decidir introduir en els actes de les Jornades una processó cívica a la Real Senyera, pareguda a la celebrada en Cap i Casal el 9 d’octubre.
L’acte en qüestió consistia en la baixada de la Real Senyera en tots els honors pertinents pel balcó de l’Ajuntament i la posterior processó fins a la sèu de la Societat de Festers, pero per desgràcia este acte durà pocs anys, degut al boicot realisat per part de la esquerrapancatalanista que rebujaven la bandera en franja blava com a bandera de tots els valencians.
Pero que paradoxes nos ensenya la vida, resulta que aquella Real Senyera que la seudoesquerra “valenciana” dels anys 70 i 80 no volgué que ixquera en processó en les Jornades d’Exaltació fon encarregada pel govern de la II República de l’Ajuntament d’Ontinyent com vorem a continuació.
Segons un artícul aparegut en “Ontinyent Història” en el que narra breument el trasllat de la Real Senyera de 1977, nos diu que “la Senyera pertenecía al Ayuntamiento, era una Senyera con franja azul coronada. Al final se conoció que aquella bandera tenia una historia curiosa, la había comprado el Ayuntamiento de la República, cuando la franja azul no era discutida, y había participado en actos pro-estatut en los años treinta. Porteriormente fue empleada improvisadamente en el desfile de los “nacionales” cuando acabó la guerra”.
Efectivament l’autor de l’artícul estava en lo cert i tenim constància de que l’Ajuntament d’Ontinyent celebra el 9 de juliol de 1933 un Acte d’Afirmació Estatutaira i ya té una Real Senyera pròpia tal com nos informa el diari “La Correspondencia de Valencia” en la notícia que publica sobre l’acte Pro-Estatut.
La notícia en qüestió narra que “A las seis y media de la tarde se celebró en el teatro Echegaray, de Onteniente, el acto Pro-Estatuto convocado para celebrarse en esta población.
Como en Liria, los asistentes al acto y autoridades se reunieron en el Ayuntamiento, siendo de aquí sacada por el balcón la Señera a los acordes del Himno Regional y los vitores de la multitud.
Se organizó la comitiva, dirigiéndose al teatro anteriormente mencionado, que estaba completamente lleno.
Asistieron también representaciones de los distritos de Onteniente, Játiva, Enguera y Albaida.
Comenzó haciendo uso de la palabra el alcalde de Onteniente señor Montés, quien se expresó en valenciano, y comenzó saludando a la Comisión Pro Estatuto, a las representaciones, que asistían y al público que le escuchaba.
Hizo historia de la iniciación y desarrollo de esta campaña regional; saludó a Alicante y a Castellón , y pidió la unión de todos para la consecución del Estatuto.
Propugnó por la autonomía dentro de la unidad nacional, sin separatismo de clase alguna, y terminó insistiendo en la necesidad de la fusión de los buenos valencianos, gritando: “¡Vixca Valencia lliure!” Fue muy aplaudido”.
L’acte contà ademés en l’assistència i parlaments de personalitats de la talla de Juan José Senent Ibáñez, José María Ibarra Folgado, José Monmeneu Gómez, Gerardo Carreres Bayarri i Juan Calot Sanz.
L’alcalde de la localitat Francisco Montes Tormo fon el promotor de la confecció de la Real Senyera d’Ontinyent que volia que estiguera present en l’acte valencianiste a favor de l’Estatut que organisà en la seua localitat.
Montes fon advocat de prestigi i alcalde pel Partit Unió Republicana Autonomista (PURA), era volgut per tota la població, ya que a pesar de que el seu partit perguera l’hegemonia de l’Ajuntament, va seguir sent alcalde a pesar de la majoria de regidors de la Dreta Regional Valenciana a final de la II República.
Fon valencianiste, republicà i gran amant del seu poble Ontinyent, per això va manar fer una Real Senyera en l’escut del seu poble de grans dimensions en mig de la bandera i en la simbologia pertinent que tenia l’heràldica del poble en aquella época.
L’artícul de “Otinyent Història” es basa principalment en l’informació extreta del llibre “Republica i Guerra” de Josep Gandia, on publica una foto d’esta Real Senyera on es pot vore a pesar de tindre símbols republicans com la Corona Murada, desfilar en 1939 pels carrers d’Ontinyent en les mans dels “nacionals” al pas de les salutacions fascistes dels assistents.
Esta curiosa Real Senyera fon utilisada durant la II República, durant el franquisme i durant els primers anys de democràcia sense cap tipo de conflicte. La Real Senyera en Ontinyent era sentida com a bandera de tots els valencians fins que els seudodemocrátes venuts al catalanisme renegaren dels seus antepassats per a doblegar-se davant el nacionalisme burgués de Catalunya.
Tingam trellat, tingam dignitat i tingam orgull de poble… Que torne a eixir la Real Senyera pels carrers d’Ontinyent.
