Per Òscar Rueda
President del Casal Bernat i Baldoví. Autor dels llibres Senyera Valenciana, símbol de llibertat (Ed. L’Oronella, 2013) i La Senyera Valenciana: historia y simbolismo (Ed. Sargantana, 2017).
Des de ben antic, les manifestacions festives valencianes han anat lligades a un evident sentiment identitari. En este sentit, l’abundant presència de la Senyera tant en les celebracions d’orige més antic ‒Corpus, provessó del 9 d’octubre…‒ com en les d’aparició posterior ‒les Falles, els Moros i Cristians, la Fira de Juliol…‒ ne són bona mostra, com a símbol arraïlat en la cultura popular.
De fet, si no haguera segut per eixes festivitats, tal volta la Senyera seria hui poca cosa més que un recort nostàlgic, matèria d’historiadors i erudits. Rendit el Regne de Valéncia als felipistes i abolits en juny de 1707 els seus Furs, una de les primeres decisions de les noves autoritats borbòniques fon desmontar i amagar en un arcó de tres panys la Real Senyera oficial: la bandera del Rat Penat de 1596 que encara hui se conserva en una vitrina de l’Archiu Històric Municipal de la Ciutat:
“Ordenó el sr. Corregidor que fuera desarmado el Real pendón y, ejecutada esta providencia, introdujéronse todas las piezas del mismo, incluso las armas del Reyno y Ciudad, en una preciosa arca. Guarnecida de terciopelo carmesí y galoneada de plata, con tres cerrajas y sus pestillos dorados, la cual fue debidamente cerrada…”[1].
La Senyera era una bandera de guerra que no podia inclinar-se davant de ningú, que encapçalava les tropes de la Ciutat i del Regne quan la seua seguritat ho reclamava, i que en temps de pau presidia les provessons que anualment, per Sant Donís i per Sant Jordi, recorrien els carrers de la Ciutat de Valéncia. Una bandera, per tant, símbol de les antigues llibertats perdudes, l’exhibició de la qual podia fer reviscolar la rebelió dels valencians contra l’imposició de les lleis i els usos castellans.
Afortunadament, eixa no era l’única Senyera que existia en Valéncia. Per eixemple, en la provessó del Corpus de la ciutat de Valéncia va continuar desfilant una conegudíssima representació: la dels tres Reis d’Armes, que ha pervixcut fins a l’actualitat. En esta representació, el rei d’armes del centre porta una reproducció de la Real Senyera i els dos dels costats, sengles banderoles en semblant simbologia pero colocada en vertical. Una costum que perpetuà la simbologia vexilològica valenciana en les festes més tradicionals, a pesar d’haver desaparegut fea temps de les instàncies governatives.
Per fi, en 1838, en les celebracions del VI centenari de la conquista, la Real Senyera tornaria a ser treta de l’arca per les autoritats municipals, per a no tornar, per fi, a ser tancada mai més. Poc més tart, en plena Renaixença, en els estudis de Vicent Boix com a principal referent historiogràfic, i en el renovat interés per les glòries valencianes, la Senyera passaria a representar, de manera definitiva, la bandera que la societat valenciana entenia com a representativa de Valéncia-regne o –en terminologia que ya escomençava a despuntar– regió, tancant d’esta forma un perillós paréntesis de més de cent anys en els que la flama de la simbologia valenciana només s’havia mantingut encesa gràcies a determinades festes populars i el treball d’alguns historiadors patriòtics.
En el cas de les falles, la presència de la Senyera és evident des dels primers testimonis gràfics que es conserven: com a simple ornament dels carrers i els balcons, en el disseny dels propis cadafals, i en el grafisme –i en ocasions, temàtica– de llibrets i revistes falleres. Adornar els carrers i els balcons en Senyeres era i és, junt a la música, la pólvora i els bunyols, el signe extern més manifest de que la festa fallera escomença.
La popularitat creixent de la Senyera en les primeres décades del XX estigué també fonamentada en un fet curiós: era l’única bandera que tant monàrquics com republicans podien enarborar sense reproches ideològics, en moments de creixent polarisació social i política. Aixina, en abril de 1907, celebrades unes eleccions en les que havien vençut les candidatures republicanes, i després que el Governador Civil obligara a retirar la bandera tricolor republicana de tots els cassinos republicans, estos, com a resposta, hissaren la Senyera en els balcons: com a símbol reivindicatiu de la valencianitat… i com a ensenya compartida per qualsevol ideologia i que, per tant, el Govern Civil no podia prohibir o sancionar[2].
Les falles fea temps que havien deixat de ser una festa exclusiva del Cap i Casal. Especialment a partir de la proclamació de la República, la Senyera va escomençar a onejar en els ajuntaments de les principals localitats valencianes, i estava ben present en les festes com a símbol de tots els valencians. Per eixemple, en Gandia se celebrà el 17 de març de 1935, a les 10 del matí, un “homenatje a la Senyera en la plaça de la República, ahon als acorts del Himne Regional, intepretat per totes les bandes de música i al esclafit de les traques, será isada en los balcons de la Casa Ajuntament”.[3]
Justament per això, en acabar la guerra civil la Senyera no era ben vista per les noves autoritats franquistes. En 1939 no es va autorisar que la Real Senyera municipal desfilara en la provessó del 9 d’octubre, tal com era costum, i es manà substituir pel Penó de la Conquista de la ciutat de Valéncia, que tenia un simbolisme més difús i, sobretot, manco relacionat en el republicanisme i l’autonomisme que el que posseïa la Senyera. Esta situació durà fins a 1943, en que la Senyera fon finalment autorisada a tornar a la provessó, a solicitut de la societat Lo Rat Penat.
De fet, les primeres falles de l’etapa franquista, les de 1940, vixqueren una doble polèmica relacionada en la bandera valenciana. El governador civil, Planas de Tovar, pretenia que la ciutat s’omplira de banderes “rojigualda”, pero eren cares i la majoria dels valentins no en tenien, puix la bandera espanyola que havia segut oficial durant pràcticament una década era la republicana: roja, groga i morada. En canvi, la majoria de la població tenia banderes valencianes, aixina que aplegà el més de març i la ciutat de Valéncia s’omplí, un any més, de senyeres. La visió d’una ciutat plena de banderes “separatistes” fon considerada una ofensa per al governador, que cridà a consultes als responsables fallers. El fet el relatava Emili Camps, llavors secretari de Junta Central Fallera, d’una manera ben expressiva:
“Planas de Tovar, que mos tractava com a gent d’un país conquistat, me cridà aquella nit i me digué que érem uns separatistes. “¡Excelencia!”, exclamí yo tot assustat. “Nada, nada, mañana a las siete daré una vuelta por la ciudad, y por cada bandera que encuentre les caerá a ustedes un año de cárcel”. Se passàrem tota la nit recorrent els carrers i avisant que les llevaren. Retiràrem fins la que hi havia al balcó de l’Ajuntament… Varen ser uns anys de molta repressió en les falles, que eren considerades perilloses per l’autoritat”.[4]
L’ofensa simbòlica a les noves autoritats s’arrematà en un cartell oficial de les Falles de 1940 en el que la Senyera apareixia tapant la bandera espanyola, lo que també causà una enorme controvèrsia en els capitosts del régimen. Només a força d’afalacs i gestions intenses se va conseguir que, paulatinament, tant l’us de la Senyera com el de la pròpia llengua valenciana fora tolerat dins de l’àmbit festiu.
Com ha senyalat Antoni Atienza,[5] “fon a través de les falles com la Senyera tornà a aparéixer en el carrer”. L’immensa majoria de comissions falleres conten en hui una Senyera en el casal, pero només algunes, molt poques, han usat la Senyera com a base per a l’estandart de la comissió: en est aspecte foren pioneres falles com Borrull-Túria, Na Jordana, Quart-Túria i… Azcàrraga-Ferran el Catòlic.
La Senyera de la falla Azcàrraga fon un regal que el faller Miquel Ramon i Quiles ‒llavors un chiquet, com podem imaginar tots els que el coneixem i l’apreciem‒ va fer a la comissió en 1954. La Senyera, que porta brodat, sobre les barres, el que en aquell moment era l’escut de la comissió, fon batejada i beneïda en l’Iglésia de Sant Josep de la Montanya el dia 24 de giner d’aquell any, com podem llegir en un “reportage gràfic-lliterari” de l’acte, realisat per José Esteve, també faller de la comissió, i dedicat a Na Dolores Izquierdo, yaya paterna de Miquel.
De fet foren Na Dolores i son fill Miquel Ramon Izquierdo ‒pare de Miquel Ramon i Quiles, i que anys més tart fon alcalde de la Ciutat, entre 1973 i 1979‒ els que apadrinaren conjuntament aquell bateig. A les 11 del matí seria l’abanderat, el també faller d’Azcàrraga Vicent Gil, el que trauria de casa de la padrina aquella Senyera-estandart que encara hui dona la benvinguda en la vitrina del Casal de Les Flames.
No podem deixar de recordar ací la situació personal de Vicent Gil. Republicà represaliat pel franquisme ‒una condició, com cap esperar, coneguda de tot el veïnat‒, solicità l’honor de ser l’abanderat de la Senyera de la falla Azcàrraga. Un honor que ningú discutí, i un gest, el de l’u i els dels atres, que hem d’interpretar en tot el calat i el simbolisme que, en aquella situació i en aquell moment històric, devia representar. Un comés que Vicent Gil ostentà en l’orgull de ser i sentir-se profundament valencià; i un eixemple, el de tots els implicats en aquella singular circumstància, que deuria remoure la consciència i els absurts prejuïns d’algun que atre valencià de 2018.
La comitiva recorregué els carrers de la demarcació encapçalada per la guàrdia municipal de gala a cavall, aixina com una representació de la falla veïna Borrull – Túria, presidida per la seua Senyera-estandart. Darrere, la comissió femenina de la Falla Azcàrraga, vestida de valenciana i, per fi, un landó descobert, en el que s’encontraven, assentats, els padrins, i dret, subjectant la Senyera, l’abanderat Vicent Gil. Darrere del carruage desfilava la presidència d’honor, composta pels regidors de l’Ajuntament de la Ciutat i membres de la Junta Central Fallera Clemente Cerdà i Montagud, aixina com el Secretari General de JCF, Eduardo Camps, i el Vicepresident primer, Salvador Cerveró, junt al president de la Falla Azcàrraga, En Luis Garcia, i membres de la comissió, encapçalats pel president de Festejos, Manuel Esteve (germà de José, a qui devem el reportage de l’acte).
I d’eixa manera, en “una esplèndida demostració valenciana de carinyo per a la nostra Senyera”, segons anotà José Esteve en el seu reportage, s’iniciava la vida de la Senyera-estandart d’Azcàrraga, que encara hui presidix els actes principals de la comissió.
Una Senyera-estandart que ademés tingué un honor adicional prou inusual: el mateix any, el regidor de festes de Xixona, Lluís Cremades, que era també faller de la comissió, organisà un viage a la seua població natal, en el que la Senyera d’Azcàrraga presidí un passacarrer per “la Plaça” –el lloc a on se fan les desfilades de Moros i Cristians, hui avinguda de la Constitució– fins a l’Ajuntament. La Senyera pujà al balcó consistorial i tornà a baixar, sense inclinar-se i als sons de l’Himne Valencià, tal com manen els cànons. Deu dir-se que el viage causà alguna reticència perque la Senyera no podia ser transportada en posició vertical, i la solució fon dur-la desmontada i embolicada, per a tornar-la a montar en “la Plaça”.
A pesar dels esforços dels fallers, al franquisme li costà acceptar en normalitat la Senyera. Encara en 1953, les autoritats varen decidir que l’estandart oficial de la Junta Central Fallera s’elaborara sobre les barres d’Aragó, sense la corona i la franja blava que distinguix a la Senyera; pero les falles, com els valencians d’aquell temps, tenien molt clar el simbolisme heretat per la tradició i l’història.
Pot entendre’s, puix, que en ocasions les banderes ‒especialment en disposició de banda allargada com a ornament, o “reboster”‒ cariren de la franja blava “identificativa” que tanta polèmica suscitaria posteriorment. Ha de dir-se, per un costat, que les barres, com a símbol de l’antic casal d’Aragó, no es veen com a estranyes i s’usaven com a ornament en contexts que no requerien d’una excessiva rigorositat simbòlica. Ademés, com confirmaran els fallers més veterans, ocorria també que les banderes eren de tela, i a sovint les barres i “el blau” se servien per separat. Açò provocava que a voltes, si no hi havia temps o mans que pogueren cosir una i atra tela ‒o disponibilitat econòmica per a adquirir totes les parts de la bandera completa…‒, implicava que l’ornament se colocava sense ”el blau”… Temps en els que, en qualsevol cas, la Senyera no es trobava amenaçada ni discutida com a bandera de tots els valencians, com ocorregué alguna década més tart.
Afortunadament, després de fondes controvèrsies socials, s’impongué la raó del sentiment i de l’història ‒que, com a mínim en esta qüestió, van de la mà‒ i la Senyera fon declarada en 1982 bandera oficial de la naixent Comunitat Autònoma Valenciana, en un procés d’autoafirmació identitària en el que el colectiu faller tingué molt que dir. A poc a poc i a pesar de l’oposició de certs sectors socials desinformats, la Senyera ha recuperat la presència social que mai degué perdre, i les falles són hui viu reflex d’eixe fet.
En definitiva, com en tant atres aspectes de la cultura tradicional valenciana, és innegable el paper que les falles i els fallers han jugat i continuen jugant com a depositaris de l’essència simbòlica del poble valencià. Una essència que cristalisa en una bandera que hui, com sempre, continua sent símbol de llibertat, d’autoafirmació i d’unió de tot un poble, per damunt d’ideologies i procedències geogràfiques. I, en el cas de la Falla Azcàrraga, el símbol màxim darrere del qual s’unixen tots els seus fallers i falleres, en un sol sentiment que tampoc entén d’ideologies; com no siga la de ser i senti-se fallers d’Azcàrraga i valencians.
[1] VIVES LIERN, V. : Lo Rat Penat en el escudo de armas de Valencia, Valéncia C., 1900,pàg. 26, resumint de AMV, Llibre capitular ordinari de Valéncia, any 1724, núm. 35, sgn. D.
[2] ATIENZA, A.: La Real Senyera, bandera nacional dels valencians. L’Oronella, Valéncia C., 2001, pàg. 366, fent-se resò de la notícia apareguda en La Correspondencia de Valencia, 22-4-1907, “Las banderas republicanas”.
[3] Pregó de festa, pàg. 4. Gandia, 1935.
[4] PÉREZ PUCHE, F. i LLADRÓ, V.: Fallas en su tinta, 1939-1975. Ed. Prometeo, Valéncia C., 1978, pàgs. 326-327.
[5] ATIENZA, op. cit., pàg. 456.
*Artícul publicat en el llibre ’75 aniversari de la Falla Azcàrraga i Ferran el Catòlic’ (2019).
