Per Carles Recio Alfaro
Fa algunes semanes va correr pels forums valencianistes el rumoreig de que el professor Bernard Weiss era un personage que yo m’havia inventat. Inclús van dir que yo m’havia disfrassat d’ancià alemà per a fer més convincent la creació en el Congrés d’Elig.
Yo no solc entrar en eixos forums a on la gent parla molt pero fa poc. A mi m’ho digueren dos valencianistes per separat i per això el va cridat l’atenció.
D’un costat Joan Batiste de Gandía, a qui desige una pronta recuperacio dels problemes de salut que está patint.
D’un atre costat Javier Navarro creador i director d’esta uep de Cultura Valenciana que es un dels últims mijos de comunicació valencianistes que queden.
Els dos volien saber si yo era el professor Weiss i a mi em va encantar jugar a contestar ni si ni no sino tot lo contrari.
Navarro m insistía en que escriguera algo sobre el tema. Pero a mí sempre m’agrada redactar en positiu.
Per aixà al rememorar aquells dies d’Elig se me va ocorrer l’idea de convocar un nou Congrés de Llengua Valenciana. L’objectiu sería posar entre l’espasa i la paret al nou govern, a vore en quina mida s’implicava en l assunt.
El meu artícul era una crida a construir un proyecte nou i en positiu. La referència al professor Weiss era tan anecdòtica com anunciadora. Es una frase en la qual predic que vullc aclarir l’història del professor, i que explicaré la meua experiència en ell.
Toni Fontelles ha saltat com un llins quan ha llegit el nom del professor i assegura que yo no puc haver tingut cap «experiencia» en ell perqué no existi mai.
Toni te una concepcio molt restrictiva de les experiències i exigix l’existència palpable per a que se puga experimentar algo.
Está idea va en contra absoluta de tota la vida moderna a on tenim experiències religioses en sers divins que no hem vist mai. O experiències lúdiques en les películes i series de televisió. O inclús experiències eròtiques en un ordenador a on les imagens son llumenetes electriques sobre una pantalla.
Vivim en el Món més irreal de tot el desenroll històric de l’Humanitat.
En eixe context no veig la necessitat de ser tan drástic contra el benemerit professor Bernard Weiss de l’universitat. I molt manco contra mi que tan sols anuncie que vaig a escriure sobre un tema i en realitat no he escrit res.
I ara ya puc contar la meua experiencia en el professor Weiss.
Vaig coneixer al professor Bernard Weiss a través dels artículs que l’atacaven en la revista Valencia Semanal.
Tot el sector pancatalaniste estava escarotat en este professor. Era algo genial. Per primera volta un professor universitari acatava el valencianisme més estricte.
Per això en aquell Congrés tots els valencianistes estavem esperant la màgica aparició del professor alemà.
Yo vaig preguntar-li al valencianiste Toni Sala de Monover qui era este magnífic professor. Ell en va dir que era el marit de la seua germana i que tenien un apartament en Benidorm a on passaven tots els estius.
Cóm a professor de llingüística este senyor s’havia interessant pel problema valencià per la gran repercusió que estava tenint en la prensa local, especialment en el diari Las Provincias.
I a partir d’ací com a expert en romanística havia recordat que el català era nomes un dialecte del provençal. Per tant el gran idioma del mediterràneu era la Llengua Valenciana.
Toni Sala era un atre gran personage del valencianisme totalment oblidat. Fon el creador dels “Paisos Valencians” en contra dels “Països Catalans”. Era normal que si tenia un cunyat alemà l’haguera alliçonat en defensa de la Llengua Valenciana.
La qüestió es que quan el professor anava a agarrar l’avió en Munich per a vindre al Congrés hi hagué una averia i es va suspendre el vol. Això es lo que va dir Toni Sala.
Ara mos hem enterat que el vertaders assessins del professor Bernard Weiss no van ser els panques, ni la policía política de la República Democràtica Alemana sino la plana major dels tres filòlecs jóvens del valencianisme punter.
Quina llàtima. Els Reixos Macs son els pares. Quin descobriment. Pero si això tot lo mon ho sap, i sabent-ho ho disfruta. I fins es possible tindre experiències en estos personajes si un te ilusió i esperança.
Que avorrida es la vida sense fantasía i sense creativitat.
El professor Bernard Weiss va ser lo que Valéncia necesitava en un cert moment. I nos va fer ser feliços sense demanar-mos res a canvi.
¿Es real Tirant lo Blanch i es capac de proporcionarnos experiències? ¿Es real i capaç de provocar-mos sentiments el Tombatossals? ¡Pobre del poble que no sap construir mites propis!
¿Algú ha demostrat alguna vegada que va existir el Palleter? Yo mateix vaig explicar que no hi ha cap font fidedigna de la seua existència. Els que vullguen derrocar personages llegendaris, en el Palleter tienen una magnífica ocasió.
Cal anar ab la seca veritat i no alegrarnos el futur en personages i fets deliciosos… Puix als nostres germans catalans els va de maravilla en les seues fantasíes animades d’ahir i hui.
Si Josep Aparicio Pérez vol estudiar la Llengua valenciana tenint com a punt referèncial la prehistòria me pareix fenomenal. Una atres fan coses pijors i no recibixen cap crítica, i manco dels seus propis correligionaris.
En 2007 el professor Yves Cortez publicà un llibre en París argumentant que el francés no descendia del llatí, sino de les llengües prerromanes. Açò va causar un revol pero en França sentà molt be. I en Catalunya més, puix immediatament una catalana anomenada Carmen Huertas publicà un llibre afirmant que el català no venia del llatí sino de la llengua prehistòrica catalana. Ningú la va censurar i inclús la varen felicitar.
Si el benemèrit Aparicio s’apunta a la teoria de Cortez li plouen les recriminacions. Que pena.
Lo més trist per a mi es anar a fixar-se en un personage sobre el qual no he dit res, sino que solament he dit que anava a dir algo en lloc de fixar-se i comentar, a favor o en contra, l’idea principal de l’escrit, que era si seria convenient convocar un Congrés Internacional de Llengua Valenciana i armar un poc de polseguera a favor de l’idioma valencià.
