Per Javier Navarro i Andreu
El Diccionari General de la Llengua Valenciana de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana mos dona dos definicions per a la veu Auca, la primera referida al joc conegut actualment i de forma popular com “L’Oca” i la segona com “Auca de redolins, full a on apareixen algunes caselles dibuixades o vinyetes, representant una historieta, i que baix de cada una hi han escrits un parell de versos que expliquen el contengut de la casella”.
Esta classe de vinyetes, segons l’historiador Salvador Carreres Zacarés, és una manifestació folclòrica en paternitat netament valenciana, i no catalana com se vol fer creure actualment, assegurant ademés que la primera auca, tal i com la coneixem hui en dia, fon l’editada en Valéncia, coneguda com “Els oficis” i que data del sigle XVI, mentres que la segona ya pertany a la centúria següent i és la referida a “Els jochs d’infanteça”.
Pero si realment volem saber més sobre esta classe de documents autòctons, nos hem de dirigir a l’excelent treball Aucología Valenciana. Estudio Folklórico de Rafael Gayano Lluch, que va redactar en 1940, en motiu del seu ingrés com a director de número en el Centre de Cultura Valenciana, hui RACV. En este detallat estudi, Gayano nos parla de l’orige, etimologia i evolució de les auques, pero també dels gravadors i dibuixants, sense oblidar-se dels versadors i les cases editorials que les varen imprimir.
Sobre l’etimologia, aplega a la conclusió de que “La frase au, netamente valenciana, expresa ave, que en latín es avis, en provenzal ousel y en catalán aucell, compuestos, ambos, de las partículas au y cel, cosa del cielo, que viene de él, que va por él o por el espacio. Así, pues, la palabra auca es ave, gozo, juego y alegría y todos los etimólogos coinciden en estas nuestras apreciaciones”, mentres que en tractar l’orige i la seua posterior evo- lució nos advertix que:
La impresión de hojas populares en forma evolutiva de historia, vida u obra por medio de viñetas, tuvo gran aceptación en las juventudes de antaño que, ante su acción a la vista, comprendía y se regocijaba sin necesidad de grandes dotes culturales.
Estas hojas tuvieron dos matices: La religiosa y la pagana; la que servía para ser arrojada al paso de una imagen o custodia y la que, irónica y punzante las más de las veces, servía para recordar alguna acción o gesta humana; la que se glosaba en forma de Aleluya en Sábado de Gloria y la que, desposeída de toda divinidad, venía a cantar la vida material de un hecho…
En suma: La que era Aleluya en su grabado para alabar a Dios en las alturas y la que con sus viñetas era Auca para enaltecer al hombre sobre la tierra.
La tradició centenària de les auques està en decadència, com pràcticament tot lo referent a la cultura popular i netament valenciana, només certes entitats culturals o revistes falleres com el Lletrafaller seguixen mantenint esta tradició lliterària.
És per açò que el Rogle Constanti Llombart, en motiu de la commemoració del primer centenari de la Coronació de la Mare de Deu dels Desamparats, ha volgut editar una auca sobre esta efemèrides històrica, complint aixina dos clars objectius: el primer, sumar-nos ad esta gran celebració mariana, i el segon, fer honor i, modestament, contribuir a la recuperació d’esta tradició lliterària.
Devem recordar també que esta no és la primera auca que es fa en honor de la nostra Patrona; ya en l’any 1998, precisament en la commemoració del 75 aniversari de la Coronació, Lo Rat Penat ne va editar una, en socarrats de Felicitat Molta a modo de vinyetes i en els versos de l’enyorat Pere Delmonte.
Gràcies, al poeta Sito Sanchis, al dibuixant Enric Calvo i a l’autora del disseny, Ester Antón, nostra volguda Mareta en esta commemoració també tindrà la seua auca.
