Editorial del Bolletí del Rogle Constanti Llombart nº 178-179
Una volta mes les maximes autoritats valencianes es convertixen en els trompeters del govern de Madrit. El Honorable se genuflexiona i assentix devotament a conte de les ultimes mides restrictives relacionades en el Covid-19 que pretenia impondre el govern estatal –tombades pel Tribunal Superior de la Comunidad de Madrid, lo que feu recular al Ministeri de Sanitat–. Puig es posava de nou a les ordens del centralisme menyspreant el fet de que la sanitat es una de les competencies transferides a les comunitats autonomes, circumstancia esta que sí era tinguda en conte pel govern de la Moncloa quan realment encara hi havia problemes i el ministeri aludit intentava evadir responsabilitats descarregant-les en els governs autonomics i en la mateixa justicia, delegant en ells la decisio d’aplicar una serie de mides lliberadores de restriccions.
Quan es suscità el tema dels indults, l’Honorable, una atra vegada, eixia a secundar als amos que li manen des de Ferraz. A pesar de que part de la vella guardia del PSOE –de la que, en principi, hauria de formar part– mostrava una posicio frontista respecte del govern (García-Page, Felipe González, Alfonso Guerra…), ell es posicionava al costat de narciciste que governa l’Estat. No oblidem, per una atra part, que, quan s’aplica un indult, es perque ha hagut delit, que es lo que fallà la justicia contra els que unilateralment es botaren l’estat de dret perque es pensen diferents i superiors.
Per una atra part, solucionar el tema de la infrafinançacio queda llunt de les prioritats que es marcà quan començà el govern que presidix. Les seues “energiques” actuacions en el tema es reduixen a enviar, de quan en quan, una missiva a Madrit; l’ultima estos dies passats. Una peticio mes, que sera desatesa, com de costum, pel govern central, i ahi quedarà la cosa. No s’ha de molestar massa a l’amo, que ya ha deixat clar que lo de la finançacio valenciana haura d’esperar, i esperar, i esperar…
I a rant de les 100.000 vacunes que ha destinat a “los que nos visitan” –i, per tant, privat d’elles a la poblacio valenciana de dret–, de nou va de sumis demanador per a que el govern central li resolga el problema generat. Mes trellat i responsabilitat es lo que toca. Ocupar-se manco de les aspiracions del veïnat del nort i procurar millores per al poble valencià.
I, tornant en els veïns del nort, lo de que siguen diferents es possible –tots ho som, depenent d’en quíns aspectes i en quí nos comparem–; lo de considerar-se superiors ya sabem que partix de l’ansia que tenen, que ralla en un supremacisme que cada volta dissimulen manco. A base d’astucia i de diners han anat introduint-se en institucions socials, politiques i academiques –moltes d’ambit internacional–, obrint fractures socials quan i a on els ha convingut i inventant mentires, si pertoca, per a conseguir els seus fins. La rastrera de desvergonyes no coneix llimit: ahi està el nomenat Institut Nova Historia –finançat en diners publics–, generador de les mes absurdes teories, o els furts al patrimoni cultural i artistic d’uns atres pobles –recordem les obres d’art del Alt Arago o la documentacio valenciana que retenen de forma illegitima–, l’apropiacio de la nostra lliteratura classica –la penultima malifeta ha segut l’exposicio manipuladora de la Biblioteca Nacional en base a obres classiques de valencians, presentades com a catalanes–, o de les nostres festes universals, com falles i fogueres, etc.
Mentres, els valencians muts i anestesiats, governats per unes autoritats “indignes” que, si se pleguen sense reserves a lo que ordene el partit en Madrit, mes encara rendixen vassallage i colaboren en el proyecte imperialiste que se nomena “països catalans”.
Viure en orgull la teua condicio de valencià cada dia resulta mes complicat. La banalitat que se li otorga al sentiment de valenciania va acompanyada pel menyspreu per lo propi, producte de la renuncia voluntaria a lo privatiu per a acceptar sense critica ni qüestionament lo alie. Actitut producte de la ultracoentor d’unes elits que anhelen conseguir un prestigi socio-intelectual, que, per un atre costat, es tan artificial com ridicul. I no falten els interessos crematistics, pels quals son capaços de viure en un present fals en el que el passat s’ha reinventat a la mida d’un proyecte de futur en el que els valencians deixem de ser-ho. Pero sabem lo que li passa a l’arbre que pert les seues arraïls: que a la fi acaba secant-se, o al que ha segut transplantat a un habitat que no es el seu natural: que mampren a deteriorar-se devenint en raquitic brot entre tota la demes vegetacio.
Si els valencians nos deixem avassallar, si nos diluim en una cultura i poble que no es el nostre natural, perdrem el nostre ser i, en ell, l’energia i l’espenta per a creixer en força, fent-nos respectar i dirigint nosatres el nostre futur.
¿A on estan les inversions per a Valencia, i la superacio de la infrafinançacio secular, i la recuperacio del dret civil valencià, i l’exigencia de competir en igualtat de condicions de la nostra agricultura, i conseguir una economia diversificada i evitar la dependencia del turisme…? Tot aixo es secundari per al senyor Puig, que nomes fa seguidisme dels designis que nos arriben de Madrit o Barcelona, i no alçarà la veu encara que este poble vaja perdent possibilitats a mida que son adulterades cultura, llengua i identitat.
