Maria Dolors García Broch és llicenciada en Ciències de l’Educació per l’Universitat de Valéncia i Mestra d’Ensenyança Primària. És membre del Consell per a la Formació Professional. Va fer Oposicions al Cos de Mestres Nacionals obtenint el número en l’escalafó nacional. Fon Segona Tinent d’Alcalde i Delegada d’Educació, Acció Cultural i Universitats Populars de l’Ajuntament de Valéncia i creadora i impulsora del Chèc Escolar implantat en la Ciutat que possibilita que famílies d’escàs nivell adquisitiu accedixquen a les millors Escoles Infantils, i que la seua mecànica està arreplegada en el llibre de la que és autora: El cheque escolar, dinámica de una decisión.
1- ¿Per qué decidires fer la prova del Carbono 14 al Penó de la Conquista?
Es una llarga historia pero me centraré en un moment puntual. En aquell moment era l’any 1994 i Unió Valenciana inicià uns pactes contranatura, dirigits a la delibitació de la defensa de nostra realitat històrica.
Caigué en les meues mans, un escrit que me facilità Joan Ignaci Culla, que li havien passat els catalanistes signat per González Lizondo, president d‘Unió Valenciana i Vicent Ferrer, secretari, i per part del partit supercatalaniste, Pepa Chesa (que procedia de la UPV, i llavors representava el PVN) i Rafael Blasco (que havia eixit del PSPV-PSOE i havia format un nou partit) en el sentit de trobar “les bases minimes per a una convergencia valenciana”.
Una de les condicions indiscutibles d’aquell pacte era que yo parara l’estudi sobre la falsetat del Penó de la Conquista, que ya havia anunciat i havia segut ademes una promesa meua en campanya.
Ya havia preparat la moció per a dur-la al Ple, aprofitant un estudi molt ample basat en les publicacions de Fernando Durá “Tradiciones infundadas”. Tenint en conte:
– Que la simbologia real jaumista eren dos barres i no quatre com porta el fals penó, que sorgiria com a fruït de les ensomiacions de P. A. Beuter (segle XVI).
– Que quan Alfons X el Sabi, en les Cantigas de Santa Maria, representa al seu sogre, Jaume I, ho fa en el trage de Cort en dos barres.
– Que quan les monedes valencianes de la Ceca Real s’acunyaren, estes porten dos barres. ¿Si les quatre barres eren senyal real, perque no les representaren en les monedes i en la roba del rei, i si les dos barres?
– Que els ballesters del Centenar de la Ploma protegiren la Real Senyera, pero mai se digué res del “fals penó”.
– Que en els sigles XIII i XIV els pergamins reals portaven dos barres roges i tres groges i no quatre roges.
– Que en les pintures d’Alcanyiç. A on s’agarraven els defensors del peno, basant-se en les barres de les gualdrapes del cavall, pero obviant que la senyal real que porta el soldat es de dos barres.
Afortunadament per a contrarestar les falsetats de Beuter i les mentires del catalanisme actual n’hi ha multitut de treballs d’investigadors de prestigi que no documenten fins al regnat de Pere el Ceremonios l’apareixen en el Regne de Valéncia de símbologia en les quatre barres.
Tornant al fil de la pregunta, per aquell temps ya estavem discutint molt, primer en les reunions de la malaïda coalicio PP-UV en les que sempre li pareixia fora de lloc tractar el moment per a acabar en la falsaria adoracio al “fals” peno de la conquista.
Aixina que anuncí als mijos de comunicació la meua decisió i començaren les conversacions en tècnics experts en panys.
I ya parlariem d’aplicar la prova del Carbono 14.
2- ¿Quí anava a realisar la prova?
Els millors. Aportí copia dels arguments que apareixen en la Geografia General del Reino de Valencia que dirigi Carreres Candi, en la que diu: “No es posible que la bandera que tiene el Ayuntamiento (referint-se al penó, per la data) sea de la fecha de la Conquista, porque tela, pintura i paleografia son del siglo XV o XVI”.
I aixina començà la reunió d’experts convocada per Edison Valls, president del Colege d’Art Major de la Seda, i que ademes havia segut cofundador d’Unió Valenciana. Eren reconeguts com bons estudiosos del mon textil. A la primera ullada ya digueren que el torçut del pany no era del sigle XIII i molt manco la paleografia. Aixina i tot, se baixaria el estandart en qüestió i aplicarien, ademés, de la prova del polen que els pareixia la més segura, ya que en la del Carbono 14 la variacio podria ser de molts anys.
3- ¿Aplegaren a examinar els experts el Penó?
Quedí en ells que el trauriem de la urna en la que es conserva, penjada en una de les parets de la Sala del llavors, Archiu Historic Municipal i els cridaria immediatamanet. No pogué ser.
4- ¿Quí o qué impedí que es realisarà?
Curiosament, Edison Valls, gran valencianiste, interessat en descobrir l’autentitictat o no del penó, me cridà per a parlar en ell. Yo pensí que ya sabia alguna cosa, ya que estava emocionat per poder fer aquella prova; pero m’estranyà que me citara fora de l’Ajuntament i de la seu del partit. L’home estava avergonyit, No sabia que dir. En poques paraules… Despuix de mil circumloquis me digué: “Lola, Vicent, m’ha demanat, per favor que me retire, que pot dur problemes a Unió Valenciana, que tu t’has encabotat i vas per lliure. I tu saps que som amics de moltissims anys, no puc fer una atra cosa”.
Demani explicacions a Lizondo, que quan algu no fea lo que ell volia, perdia els papers… I començà la batalla.
5- ¿Te causà problemes el voler realisar la prova?
Lizondo, en una entrevista de radio me tractà de “loca”, de mentirosa de que anava per lliure, de que era problemática…, en fi…, per a escriure una novela.
Társilo Piles, que de ser un no res en Unió Valenciana s’havia convertit en la ma eixecutora de Lizondo, digué a la prensa i als membres del partit que demanaren explicacions, que era impossible baixar el penó perque… ¡s’havia perdut la clau!
Un desficaci, primer perque no hi ha clau i segon perque en el Museu Historic de l’Ajuntament tot està controlat.
Intentaren ficar-me a les bases en contra, cosa que no conseguiren, puix tots sabien que demostrar lo falsari del penó era una fisura en la llinea de flotacio de la nau catalanista.
Me cridaren a capítul, amenaçant-me d’apertura d’expedient per donar noticies a la prensa en contra de les directrius del Consell Polític.
Yo vaig exigir eixe expedient per a que tota l’afiliació coneguera el problema. Ficaren de president del Consell de Disciplina a José Orero “persona obedient i afi a les locures de presidencia”.
Yo el vaig recusar per parcial i mai se me convocà. Digueren que yo no havia acodit, cosa que no es certa, en ma vida he faltat a on he regut requerida.
Demanaren als afiliats que no me parlaren, que no vingueren a l’Ajuntament, que era perillosa… en fi… ¿per a que seguir enumerant desprorposits?
6- ¿D’a on tinguerés més pressió per a que deixares el tema des del teu partit o des de l’oposició?
Sense dubte des del partit. O millor dit des de la cupula direccional del partit, perque l’afiliacio estigue sempre al meu costat.
Mira, te conte la mes grossa:
L’Associacio Cultural Els Llauradors de Torrent me concediren el premi “La Granera d’Or” per defendre el valencianisme i agranar cap a fora als enemics de la Patria Valenciana. Com me digué el seu president i gran patriota Paco Vinyes i Planells, poc abans de que començara tot aço.
En plena batalla vingue a dir-me que el premi es donaria en Torrent en un “soparet d’amics”
Yo li contesti:
—Agraïda, Paco, pero no me faces homenages que en politica son criminals i no està el forn per a dolços.
—Dona, no passa res, no pots dir-nos que no.
—Puix que no correga la veu i avisa’m en temps, si pot ser dissabte.
El soparet d’amics va transcendir i ho tinguerem que traslladar al restaurant Rosiña de Valéncia.
Un vocal del Consell me cridà en secret per a dir-me que la gent preguntava a on es fea el sopar i que Lizondo els prohibi assistir, que el Consell Politic no es faria reso i ni una paraula del tema a ningu.
Ningu s’imaginà allo i a l’enterar-se de que havien hagut mes de 1000 persones interessades en acodir, el restaurant tingue que hague d’ampliar l’aforament per a acollir a tots els que a la fi assistiren que ne foren molts mes.
Quan arribaren al Rosiña, Gonzalez Lizondo en la seua dona i “sa ma dreta”, li llevaren el lloc al president i secretari dels Llauradors i s’assentaren al meu costat, en la taula de presidencia, en atencions carinyosissimes cap a mi fent entendre al public que no havia passat res, pero al proxim 9 d’Octubre yo deixi de ser membre de Unió Valenciana.
7- A pesar de que estiga documentalment demostrat la seua falsetat i que és un fet que resalta a simple vista… ¿Creus que és necessari encara realisar dita prova al Penó?
Necessari no, pero interessant sí que crec que sería.
Uns estariem satisfets de demostrar la falacia i els atres continuarien intentant enganyar al personal i alabant al Fals Peno com a la Sacrosanta Reliquia de la Mentira Catalanista.
8- ¿Penses que els partidaris del Penó han estudiat la seua història i veracitat, o penses que simplement es mouen per ideologia i per rebuig a la Real Senyera?
Tinc clares tres coses:
- La majoria ho fa per ignorancia o desconeiximent. O be li ho han dit en l’escola, l’universitat o els mijos de comunicacio venuts, entre els que estic segura, tambe n’hi ha molta falta de ganes per a estudiar la nostra historia.
- Uns atres perque es “guay” ser “progres” (falsos progres), puix. Creuen que aixina s’integren millor en la societat que coneixen.
- Pero els mes despreciables, per a mi, son els que es mouen per ideologia, neciea o autoodi.
Se pot perdonar a l’inocent, a l’ingenu, inclus a l’ignorant, l’illetrat, el torpe, el profa… pero el que sabent la realitat la capgira, el professorat que enganya als seus alumnes per ideologia… ad eixos no se’ls pot perdonar.
Per sort com inclus de lo roïn es pot traure alguna cosa bona, eixes persones mos han obligat a investigar i a saber i, tambe per sort, cada vegada son mes i millors els que ho fan. Aixina que nomes els puc dir que: ¡Gracies mil!
9- ¿Hi hague alguna persona que a l’hora de fer la prova te decepcionara?
Clar, massa diria yo.
Casi el total de Consell, el cas de Rafa Ferraro, Mª Angels Ramon Llin, Santiago Cerviño, Manuel Campillos, Joan Manuel Castañer… que entraren junts, com yo, baix el jurament de fidelitat al Regne de Valéncia.
Voro López, el meu assessor de Cultura, al que nomení en contra de lo que exigia Lizondo.
Amparo Picó, que treballà en la meua escola i yo li signi l’entrada en UV en el numero 125 i la designi directora de les Universitats Populars.
Felipe Camacho, president de les cases regionals i Enrique Velarte, alcalde pedaneu de Castellar-Oliveral, amics “incondicionals”.
Lo que mes me dolgue es que Lizondo intentà captar en contra meua a l’assessora d’educacio, Pepa Garcia Broch –ma germana–, oferint-li un carrec si fea un escrit a on m’acusara de “anar per lliure”, la qual cosa no consegui, ya que ella abandonà el partit com ho fiu yo.
Tots els nomenants no varen obrir la boca o me donaren la rao, quan no els vea ningu.
La sort d’estos covarts es que l’autentic fundador de Unió Valenciana, En Miquel Ramon Izquierdo, a qui li feren la vida impossible, ya havia eixit del partit. Com ixque Martinez León, Miquel Ramon Quiles, Paco Obrer, … i molts mes que hui militen en les files del PP a pesar del malbaratament de Zaplana i companyia que vengué l’anima al dimoni a canvi de que el repugnant camarada Jordi Pujol li donara el vot a Aznar.
En canvi, tinguí tot el recolzament de les bases, dels pobles, de tots els alcaldes pedaneus, del GAV, d’Elvira Cirera Bayarri, presidenta del Grup de Dones i del gran Rafael Darijo, el que mes me va recolzar de tots. Unes bases que ya desilusionades anaren deixant morir un poc el partit que traicionà els seus propis principis i valors.
Soterraren eixa ilusio que es dia Unio Valenciana i que haguera canviat i molt, l’actual panorama de Valéncia.
Puc lamentar este conjunt de desficacis que yo no provoquí, pero tambe puc dormir tranquila perque soc ama de la meua llibertat i no he faltat mai als meus juraments i valors.
