Discurs de Mª Jesús Coves Torralba en l’Homenage a la Real Senyera organisat per l’Agrupació de Falles de Camins al Grau el 2 d’octubre de 2022.
Falleres majors, Corts d’Honor, autoritats que nos acompanyen, falleres i fallers de l’Agrupació Camins al Grau, amics que hui teniu el gust d’estar en nosatres, molt bona vesprada. És un honor i un immens plaer participar en este homenage a la Senyera, quan s’acosta el 9 d’Octubre, la festa de tot el poble valencià. Un honor i un plaer que compare al que vaig sentir quan fa uns anys, concretament en 2016, me demanaren que fera el pregó de la Festa Grossa, és dir, del Corpus, ya que esta i el 9 d’Octubre són per a mi dos referents del sentiment, l’història i la fe dels valencians.
Molt s’ha dit i se dirà a propòsit de la nostra ensenya. De les seues característiques físiques i estètiques, antiguetat, història en el devindre dels sigles, situació actual…Se parlarà d’ella des de distints punts de vista: citant documents, mostrant fotografies, recordant artículs apareguts en els mijos de comunicació, en el modo de cantar-la els poetes, en el sentiment que desperta en el poble i mai serà prou, com mai ho és dir-li a una mare que la volem o que ella li ho diga als fills. Eixe “te vullc” encara que se repetixca mil voltes tindrà melodies diferents i sonarà distint depenent de la situació o el moment mes sempre en el fondo de les paraules estarà el carinyo, la devoció, en definitiva, l’amor.
Puix be. Si m’ho permeten, m’agradaria dir-los qué significa per a mi la nostra Senyera.
En certa manera les meues arraïls paternes estan molt prop d’ací ya que mon pare naixqué i se crià en El Cabanyal. Llocs com el port, la plaja o el discurs de Blasco Ibáñez en el carrer de la Barraca foren part de la seua infantea i joventut. Susbcriptor de l’Editorial Prometeo, de El cuento del dumenge i atres publicacions valencianes, la Senyera sempre fon per ad ell un element consubstancial. Sempre recorde que en casa, aixina com hui presidix el saló una televisió quan més gran millor, en els anys cinquanta del segle passat, el protagonisme el tenia la ràdio, finestra més o manco oberta que proporcionava notícies, música, noveles, teatre i acovilava a son entorn als habitants de la casa. Puix be. Damunt de la nostra sempre estigué en una peanyeta de fusta, una menuda Senyera que encara conserve, descolorida pel pas dels anys.
Mon pare sempre se dirigí a mi en llengua valenciana i m’ensenyà des de ben menuda qué significava la Senyera, portant-me moltes voltes a jugar al Parterre per a explicar-me als peus del monument a Jaume I, qui era aquell rei “un pam més alt que l’home més alt” que havia retornat Valéncia a l’arrel cristiana, dotant-nos de Furs i creant-nos Regne independent dins de la Corona d’Aragó. També de la seua mà, aní a l’ajuntament, a contemplar l’antiga bandera en sa preciosa vitrina de cristal i coneguí la Taula de Canvis i les atres joyes històriques conservades allí.
Era un temps de poques llibertats en el que la festa del Nou d’Octubre apenes tenia resò, com ho havia tengut en el passat ya que, des del segle XIV, fins a la pèrdua dels Furs, tant el 9 d’octubre, festa de sant Donís, com el 23 d’abril, commemorant a sant Jordi, la Senyera presidia les provessons pels carrers de la ciutat, encara que, vivint en Russafa, sabia que fon allí on se li feu entrega de les claus de la ciutat al Rei Jaume per a que prenguera possessió d’ella, itinerari que féem des de l’iglésia sant Valero al convent dels Àngels, on queda constància en ceràmica de dit fet.
Renovada la festa, a partir dels anys 70 començàrem a assistir una colla d’amics i parelles a la processó cívica, costum continuada en més força si cap, en aquells temps en que se menyspreà nostra ensenya per part de les autoritats que, ignorant l’història, volien impondre un símbol distint per als valencians. Nosatres hem seguit anant mes que en el passar del temps, han anat quedant al nostre costat els buits de les persones volgudes que ya no estan.
El vore-la baixar dreta sempre ha tengut per a mi un punt especial d’emoció. És com si, mentres sona la música, se disparen les salves i se li rendixen els màxims honors, totes les vivències que en els anys hem anat acumulant, guardades en el més íntim raconet del cor esclataren de sobte, eixint a la llum en un instant en que, fent-me borró, me trau les llàgrimes dels ulls juntant-me en el recort dels que abans m’acompanyaven i que ara, absents físicament, vullc pensar que també se troben en mi en est instant tan especial. Són tots aquells que no he deixat de recordar un sol dia i que, en estos moments m’acompanyen, estretint el víncul que des del passat me proyecta al futur.
¿I que deuria ser la Senyera per als valencians?
Sé lo molt que representa per a les falles i els fallers. Els que esteu ací ho teniu prou clar perque gràcies a les falles la nostra ensenya recuperà visibilitat en el carrer, no solament en la transició, perque ya des de les primeries del sigle XX estava present en cartells i homenages, en llibrets i pregons de falles o fires que se feren, no solament en la ciutat de Valéncia sino en atres com Gandia, Bocairent o Alcoy, ciutat en la que podem vore-la representada en les vidrieres de l’iglésia de sant Jordi, el seu patró. Inclús el fútbol que en aquelles décades guanyava adeptes dia per dia, fins a convertir-se en l’autèntic fenomen de masses de l’actualitat, replegà els colors de la Senyera en un banderí de 1928, commemorant un partit de la selecció valenciana contra l’andalusa, jugat en Màlaga el 8 de giner del dit any. Sobradament coneguts són els cartells republicans cridant a files on la Senyera estava present.
Hui en dia pràcticament totes les falles tenen una Senyera de bon tamany presidint el Casal o les desfilades, jugant un paper molt important en la transició quan, vore aparéixer cada comissió en son camí a l’ofrena a la Mare de Deu, portant orgullosament la seua, era saludat en un fort aplaudiment pel públic que presenciava l’acte.
No obstant, les coses no havien segut fàcils. Nos conta Emili Camps, Secretari fundador de la Junta Central Fallera, en un artícul que baix el títul Parlem de falles. Hui…la Senyera publicà la Revista Murta en novembre de 1978, que ya en novembre de 1939, intentant reprendre la festa de les falles, se reuniren trenta comissions en un almagasén del carrer de Conca, d’on naixqué la primera Junta Central i que el 16 de març de 1940, els carrers on se plantaria falla aparegueren plens de senyeretes, tal volta descolorides pero anunciant la festa en els colors tradicionals. Els fallers se prometien bones festes mes per la nit, una cridada telefònica localisà al secretari de la recent creada Junta. Era el Governador Civil de la província, D. Francisco Javier Planas de Tovar, a qui el poble havia rebatejat en el malnom de “Ganas de Estorbar” qui li digué molt enfadat: “Mire Ud. Mañana a las siete de la mañana no ha de quedar ni una sola bandera “separatista” en los balcones y guirnaldas de toda Valencia. Por cada bandera no retirada tiene un año de cárcel la Junta Central Fallera… Yo mismo haré la comprobación”.
Per supost aquella nit, els components de la Junta tocaren anelles i teléfons per a alertar als fallers de lo que passava. Foren hores en blanc per a molts pero conseguiren que al dia següent no quedara una senyera en el carrer. Inclús se retirà la del balcó de l’Ajuntament.
No cal dir que, en vindre la democràcia, a les manifestacions demanant l’autonomia, acodíem portant la Senyera, en el disgust de vore atres banderes que nos eren alienes a les que es concedien els privilegis de ser “democràtiques” mentres se menyspreava la nostra, oblidant com les esquerres l’havien utilisada en cartells i columnes de l’eixèrcit republicà com la Uribarri la portaren, en la desgraciada guerra incivil que patírem tots.
A modo d’anècdota personal els diré que en una d’aquelles Cabalgates del Regne, quan tan en entredit estava el nostre símbol per les autoritats pre i autonòmiques, un grup de parelles d’amics, compràrem cadires en primera fila del carrer de les Barques, tapant-nos les cames en una Senyera que cobria dèu persones. Puix be. Passà desfilant una comparsa de la festa de Moros i Cristians de Montaverner i el capità, al donar-se conte, feu girar l’esquadra cap a nosatres i, agenollant-se, besà la Senyera. El públic esclatà en un emocionat aplaudiment i a nosatres, com se poden imaginar, se nos posà un nuc en la gola i nos faltà un no res per a donar-li un abraç.
És que el símbol unix i fa que al seu entorn se congreguen i se desenrollen les més íntimes vivències que com a poble nos hem donat.
Miquel Adlert nos dia, en les tertúlies que compartírem en sa casa que com a poble mediterràneu que som, en sentiments a flor de pell, molts pensen que emocionar-se fins a les llàgrimes en una mascletà, veent passar a la Patrona el dia de la festa, o quan baixa la Senyera ya hem complit com a valencians, puix “…Hi ha qui creu que la valencianitat és una condició inamovible una vegada adquirida, un atribut immutable, com si s’haguera adquirit en escritura i que, registrada, no prescriu.
I la valencianitat ¡és tan fràgil! Un simple alé pot trencar-la.¡I quantes se trenquen! La valencianitat se guanya cada dia, cada hora, cada moment i es pot perdre per omissió o abstenció de lo que es pogué fer per la Pàtria, es degué fer i no obstant no es feu.”
Per això hem d’aplaudir i acaronar el gran treball que fan i poden fer les falles per a unir als valencians engrandint, per mig de la festa, nostra cultura i tradicions seculars. Perque en els casals deu espentar-se la germanor ya que a voltes, en un sopar d’entrepà que cadascú es porta de casa, on se parla dels temes propis de la comissió, s’alimenta la llumeneta de poble que, fent un alt en el viure diari, vol conviure en els seus afins, siguen fills de la terra o venguts ad ella en desig d’integració, mes que no obliden les seues pròpies arraïls. On se siga cada volta més faller és dir, el que viu tot l’any la falla participant en les diferents activitats que al seu voltant se desenrollen i no el fester, que només acodix la semana de falles, oblidant-se les atres cinquanta i pico de que consta l’any. També, i açò pot ser més difícil, integrar al barri en els actes fòra dels dies de la festa, com poden ser la semana cultural, verbena de sant Joan i atres que se puguen organisar. ¡Quin treball tan ilusionant el de cada comissió!
Les falles tenen, entre atres, la gran responsabilitat, puix que aixina ho arreplega la Declaració de Patrimoni Immaterial de l’Humanitat, de preservar el llibret, que també patí en son dia la censura i prohibició de publicar-lo si no es fea en vers i que hui, també s’intenta menysprear per part d’alguns, cabuts en impondre-nos una ortografia aliena a la nostra. A les falles toca dignificar-lo, com cada dia més comissions ho intenten, procurant que siga a un temps instrument de llectura i cultura, de testimoni de les activitats i proyectes de futur, a més, naturalment de la seua missió principal, donar l’explicació i relació de lo que conté la falla, fent-ho en bona llengua valenciana com el testimoni que queda per escrit per al futur.
I fer-ho baix l’ampar de la Senyera, bandera de tots, en República i Monarquia, en Dictadura i Democràcia, cobrint el fèretre de Blasco Ibañez, en l’estudi de Sorolla en Madrit o en el rebedor de la casa de Fernando Valera, l’últim President de la República en l’exili en París; presidint els Aplecs valencianistes abans de la guerra, on associacions d’esquerra i dreta compartien protagonisme perque la Senyera no és propietat de ningú sino el símbol que nos representa, significa, distinguix, senyala i nos identifica com a poble i baix la que devem unir-nos, dins del conjunt d’Espanya, sense intentar ser més pero tampoc manco que ningú.
Molts poetes l’han cantada, com ho feu Vicent Casp en un Cant a la bandera, on diu l’estrofa final:
Glòria a tu invicta Senyera
de cel i d’or i de grana.
Salve, gloriosa bandera
de la Pàtria valenciana. També voldria recordar alguns versos del poema A la Senyera de Teodor Llorente, escrit per a l’entrada solemne de la nostra ensenya en Valéncia, al tornar de la seua visita a Madrit, en motiu de les festes del centenar de Calderón.
Diu aixina:
“…Tenies tú, quan lo pòble
duyes als combats guerrers,
per a defensar-te un noble
Centenar de Ballesters,
Vuy, centenar de centenes,
ab la calor de les venes,
ab la fe que no decau,
de ta custòdia responen;
i millor defensa’t donen
bandera d’amor i pau…
…Jurem per lo nom del pare,
que es nostre millor espill,
per lo bes que cada mare
li dona a son tèndre fill;
jurem per la llar sagrada,
jurem per l’edat passada,
jurem per lo esvenidor,
jurem ab fe en la victòria,
lluitar sempre per ta glòria,
¡Senyera del Patri amor!”
Aixina siga. Moltes gràcies.
