Per Miquel Ramon i Quiles

Cuando las autoridades hablan los borregos callan”

Baix unes torres de Serrans engalanades per a fer la Crida, els fallers bollien en l’actual Plaça dels Furs. Acabava de pujar a “majors” encara que no era major d’edat i m’unia al crit que resonava en la plaça “¡En valencià! ¡En valencià!” A l’escoltar que l’alcalde fea el seu parlament en castellà.

Juan Bautista Martín Belda irrompia en eixa frase que se m’ha quedat gravada en el meus oïts. La reacció dels fallers que entre enfadats i divertits cridaven “¡En valencià! ¡En valencià!” va ser: “¡A per ell”! I la massa se’n va encaminar a l’escala per a intentar alcançar el regidor de festes en la sanaintencióde tirar-lo des de les arcades….

Això ocorria en 1968 quan el franquisme estava en tota la força, inclús uns mesos més tart se va decretar l’estat d’excepció en toc de queda inclòs. Era l’época en que existia un control més ferm de qualsevol moviment ciutadà i els fallers continuaven sense deixar- se avassallar.

De fet se creà una nova tradició: la de chiular a les autoritats en l’acte de la crida, diguen lo que diguen i parlen com parlen els polítics de torn (que des d’eixe dia ho fan, millor o pijor, pero en valencià).

L’història de les falles ha segut una continua relació d’amor-odi entre el poble pla que promou la festa i el poder polític de torn al qui li dona més por que un atra cosa.

Quan només n’eren un grup de veïns que se dedicaven a plantar uns “inocents” ninots en uns versets que ficaven de fulla de jolivert ad algun veí o veïna no tenia major importància que la de controlar la reacció de l’aludit, com va ocórrer des del 1849 en una censura prèvia. Això durà poc i la crítica va alçar la vista al govern municipal i a la governació per lo que intentaren de seguida el control.

L’ajuntament intentà parar eixe desori, primer intentat reduir “la molèstia” per mig d’autorisació prèvia per a plantar els ninots, després intentà cobrar, de fet cobrà, a finals del sigle XIX, un impost i, per supost controlant-los en una censura prèvia que controlava la crítica del moment. A pesar d’això, els fallers se varen revelar i la seua crítica va ser la fórmula triada per a mostrar la seua protesta fins que en el 1890 el poder polític, oint les argumentacions de la classe alta de la societat, que s’havia sumat a la festa, canvia en la seua actitut repressora per la de potenciació de les falles.

Conten que Bernat i Baldoví, a l’escriure el “Virgo de Visanteta”, fon cridat per l’Arquebisbe demanant-li raons “d’aquella blasfèmia” que dien que havia escrit. El Poeta no se va immutar, és més, en tota la cara que tenia, en la seua chamarrusqueria, li va contestar que “Això n’eren les males llengües” que ell havia escrit un joguet inofensiu, sense cap malícia i que a l’endemà li duria l’obra per a que vera que no era gens “picant”. Diuen que diuen que se passà tota la nit canviant comes, accents i paraules per al dia següent dur-li un llibret que no tenia res a vore en l’original.

Possiblement eixe ha segut l’esperit del faller: Dissimular.

Quan com a conseqüència de la batalla d’Almansa mos arrebataren els furs, junt ad això intentaren prohibir qualsevol reivindicació de la personalitat pròpia baix l’orde de “Picar todos los escudos de sus calles para que olviden que alguna vez fueron Reino” les prohibicions incloïen tot allò que recordara el passat foral i per supost la commemoració del Nou d’Octubre que es fea en gran alardo de focs i llumenàries. Puix be, el valencià, continuà tirant les piuletes i tronadors que en un mocador duya la dona amagant els trons, junt a fruits i verdures. D’ahí a convertir-ho en la tradicional mocadorà que no és més que l’eixemple de la singular desobediència valenciana a les imposicions que atenten contra la nostra essència.

En 1927 és quan se crea un organisme que “coordinara” la festa de les falles en aquella incipient “Asamblea Pro-fiestas de San José” que fea que l’Ajuntament mangonejara a plaer l’organisació de la festa, intentant controlar i amainar els ímpetus del món faller.

Perque una festa que havia començat sent de barri començà a ser una festa en la que cabien totes les classes socials, sent un espill de la societat de l’época.

Quan se reprén la festa de les falles en l’any 39 la Junta Central Fallera és la que pren l’encàrrec de l’Ajuntament per a controlar (coordinar) els actes fallers i tornen les prohibicions que havien desaparegut en 1930.

Una atra volta els valencians sortegen l’expressa prohibició de publicar en llengua no castellana. I els Llibrets continuen escrivint-se en valencià així com els cartells de les falles, baix l’eufemisme de ser només poesia, mantenint viva la publicació en valencià.

Si cert és que resulta molt llépol per al poder l’utilisació de l’entramat faller per a que puga ser el seu altaveu, més cert és que el món faller és el propi reflex de la societat, en les seus majories i minories paraleles a la societat del moment.

Per això li resulta al faller fàcil l’obviar la prohibició de parlar de sexe o de política, buscant en l’eufemisme l’eixida natural a la desobediència civil.

Poc a poc l’administració franquista va deixar d’exigir la censura prèvia, i en els finals dels 60 i primeries dels 70 se podem trobar falles que obertament tractàvem de temes polítics, socials, Com és el cas de la falla infantil d’Azcàrraga en l’any 1971 on directament se reivindicava el valencià a l’escola, que seria realitat en les escoles municipals del Cap i Casal només quatre anys després.

Recorde quan un actual locutor de televisió va plantar en la seua falla a l’alcalde del moment en una situació prou irreverent en una bacenilla i un veí de la demarcació anà a dir-li “¡Senyor alcalde!, ¡senyor alcalde!, ¡que han plantat en la falla un ninot irreverent de vosté!”, a lo que l’alcalde li contestà: “No et preocupes, el dia dèneu tot cremat”. O en un atra falla, està volta en la del primer premi, quan el periodiste li preguntà: ¿Qué li pareix que l’hagen plantat en la falla? a lo que li va respondre: “Millor serà que planten un ninot de l’alcalde a que facen alcalde a un ninot”. O, més encara, quan el falla de Vicent Luna “La vanitat” plantaren al “Rei de la carambola”, una reproducció de l’estàtua que hi havia en la plaça en un pedestal similar i un burro en conte de l’aca, algú volgué fer-la llevar a lo que l’alcalde digué “L’artiste ha plantat només un ninot, vosté és qui li fica l’intenció”.

“Els fallers a fer falles” va ser una frase lapidària que un alcalde li va amollar a un Governador que volia que els fallers s’encarregaren de transmetre als veïns qüestions de l’administració. Perque els fallers mai han consentit que se’ls utilisaren com a correja de transmissió de les instruccions polítiques, encara que l’entramat faller, associació més important en número i organisació popular, ha segut i és molt atractiu per a totes les formacions polítiques.

En algun moment els polítics han entés que les falles són un moviment ciutadà que aglutina a tota la societat, en les seues diferents maneres de pensar.

Les comissions falleres no són agrupacions ideològiques, ni de classe. Són això organisacions social festives en un objecte principal plantar falla i en un component molt important com és el de mantindre la cultura, tradició festiva valenciana viva, i tots els intents per a capitalisar-los, dirigir-los o manipular-los, s’han trobat en una oposició que a voltes ha segut dissimulada, contestada o inclús ignorada.

La política en les falles ha segut tan acceptada dins del seu sí en la normalitat com despreciada quan s’ha vist l’intent d’utilisar al món faller en l’interés de qualsevol partit.

O, això me pareix a mi.

Fins ací el meu artícul publicat pel Casal Bernat i Baldoví en Des del casal. Oberts al debat faller. Fa pocs mesos vaig rebre una cridà d’Iván Esbri, com a responsable d’una exposició que anaven a fer en Alcoy, demanant-me quí era el president de la falla en 1948 i si teníem alguna foto de la falla d’eixe any finalment plantada.

La resposta fon positiva. El President de la falla d’eixe any fon Miquel Ramon i Izquierdo i per supost teníem fotos que li vaig enviar.

A canvi m’envià uns documents inèdits actualment desconeguts per ad esta comissió que n’havia trobat en un montó de papers sense archivar.

Es tractava d’un esbós firmat pel president i secretari d’Azcàrraga en l’época i tachat en unes grotesques aspes la corona del remat de la falla, una vara de mando i un cartell que duya el cacau que rematava la falla de dia “Frutos secos – Tesoro Nacional” En l’indicació de “Fuera corona, bastón i letrero” firmada pel censor de torn.

Lo ben cert és que la falla se planta en el cacau en un barret de copa, en lloc de la corona, sense vara i sense cartell, per també és ben cert que el poeta que fea el llibret no va advertir-se d’estes indicacions i fent-li cas omís a la censura va versar l’explicació i relació de la falla com si ningú haguera fet salvetat alguna a l’esbós original.

D’este fet no ho recordava ningú de la falla, ni tan sols el president del 48 havia fet menció posteriorment quan era un home que li agradava contar succeïts fallers passat i patits per la nostra comissió, quan ademés hem vist que quan va tindre el poder de fer-ho mai va apagar qualsevol manifestació fallera.

Com si pareix evident que va ocórrer aixina ho deixem plasmat en este llibre d’aniversari per a donar constància d’un fet curiós que no està excessivament documentat en els archius fallers, com és l’intervenció directa de la censura en les falles.

*Artícul publicat en el llibre ’75 aniversari de la Falla Azcàrraga i Ferran el Catòlic’ (2019).

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies