Per Javier Navarro Andreu
Quan u pensa en l’història del Regne de Valéncia u dels primers personages històrics que li venen al cap és el del rei En Jaume I, idealisant-lo tal i com està esculpit en l’estàtua eqüestre que es troba en el Parterre del Cap i Casal.
Erigir esta estàtua al Conquistador fon idea d’un grup d’amics i redactors de Las Provincias quan corria l’any 1875 i se celebrava el sext aniversari de la mort del monarca, encara que uns anys abans, concretament en l’any 1861, l’Ajuntament de Valéncia ya contemplà l’idea de dedicar un monument al rei Conquistador.
El proyecte ideat pel consistori valentí consistia en una figura eqüestre del rei Jaume I, adornada en quatre figures que representaven als principals rius del Regne de Valéncia, en cavalls marins, i en el baixrelleu diversos escuts heràldics valencians. Este proyecte finalment no es culminà, a pesar de que contara ya en la designació de l’escultor, el valencià Josep Piquer i Duart.
És el 5 de novembre de 1875 quan eixa idea de varis prohoms valencians comença a prendre força i l’Ajuntament de Valéncia crea una subcomissió per a estudiar la proposta; esta estava composta per Josep Maria Ruiz de Lihory (Baró d’Alcahalí), Enrique Aguilar, Francisco Javier Linares, Emilio (?) Borso, Josep Martínez Aloy i Pedro Sánchez de León.
Per l’elevat import del proyecte, la comissió decidí obrir una subscripció popular en la finalitat de recaptar gran part de la despesa, método per cert molt habitual en aquella época i en este tipo d’empreses, ya que aixina el poble se sentia partícip d’alguna manera de l’iniciativa.
També es realisaren diverses rifes en la Fira de Juliol en el mateix propòsit: recaptar més fondos per a la causa; pero la cosa no funcionà tan be com es pensava i tres anys més tart, el 5 de juliol de 1878, l’Ajuntament de Valéncia prengué la decisió de construir el pedestal en la finalitat de que l’obra, que s’estava demorant massa anys ya per la falta de diners, no caiguera definitivament en l’oblit.
A l’any següent, en el Bolletí Oficial, en data de 8 de setembre de 1879, s’anunciava per fi el concurs de presentació d’esbossos, sent les obres presentades expostes en la Llonja de la Seda.
Entre els esbossos figuraven els realisats per Felipe Farinós, Luis Gilabert, José Aixa, Francisco Santigosa i el del joveníssim Marià Benlliure (havia complit només els 17 anys).
Segons comenten Rafael Gil Salinas i Carmen Palacios Albandea en el seu estudi ‘El ornato urbano. La escultura pública en Valencia’, davant el dubte de si els candidats estaven a l’altura de tan magna obra, la Comissió artística de la Junta del Monument solicità la presentació de treballs de detalls, com, per eixemple, el cap del rei o una pata de cavall, per a poder apreciar millor les facultats artístiques dels candidats.
En 1880 la Junta es va reunir i acordà no encarregar l’elaboració del monument a cap dels artistes que havien participat en la convocatòria i en l’exposició de la Llonja, decisió que creà un gran malestar entre els artistes locals i que omplí pàgines sanceres de periòdics sobre esta polèmica, aplegant inclús a presentar un comunicat en el que es qüestionava la solvència i competència de la Junta artística del Monument. Este comunicat va ser firmat per artistes tan importants com: Germán Gómez Niederleytner, Joaquín Agrasot, José María Cortés, Francisco Pérez Olmos, Julio Cebrián Mezquita, Juan Peiró i Urrea, Antonio Cortina Farinós i Vicente Borrás.
En dit comunicat, ademés de la seua indignació, mostraven el seu temor a que l’obra es realisara fòra de Valéncia i per un artiste no valencià, temor que finalment es convertí en realitat, ya que la Junta del Monument en 1882 encarregà l’obra als germans catalans Agapito i Venancio Vallmitjana, artífexs finals de l’estàtua eqüestre que hui podem contemplar en el Parterre.
En la revista madrilenya Mundo Gráficodel 8 d’octubre de 1930 Teodor Llorente Falcó publicava un interessantíssim artícul titulat‘El Rey Don Jaime I, Conquistador de Valencia, modelado por Mariano Benlliure’. Llorente despuix d’una breu descripció de cóm va sorgir l’idea i tots els acontenyiments, reunions i dificultats que es varen tindre que sortejar per a l’eixecució del monument, nos diu:
“No sabemos si al final hubo ó no concurso; lo único que podemos decir es que la estatua la modeló el escultor catalán Agapito Vallmitjana, y que ello motivó á algún revuelto entre los admiradores de un novel escultor, que no había aún cumplido los veinte años, ni había hecho aún ninguna obra de empeño, y que era generalmente conocido por Marianet, discípulo de nuestra Academia, y que desde muy niño se había distinguido por su gran precocidad en el arte de modelar, hasta el punto de que á los ocho años hacía ya en barro figuritas que se disputaba la gente pescadora del pueblo marítimo, en que nació y vivía, hoy una de las barriadas de la capital.
En efecto, para aquel concurso –si lo hubo–, ó con idea de presentarlo, Mariano Benlliure, con los arrestos propios de la juventud, hizo un boceto, en el que aparece el guerrero y victorioso Monarca sobre encabritado corcel, y llevando enhiesta en la mano derecha la bandera de la ciudad, la gloriosa señera. No eran aquellos tiempos de gran publicidad gráfica, ni hasta ella llegaban los noveles artistas; el boceto de Benlliure fué sólo conocido de algunos de sus íntimos, y de no haberse hecho por el interesado fotografías para alguno de sus amigos, ningún recuerdo quedaría de esta obra de arte, que ni siquiera creemos que conserve su autor. De aquellas fotografías que entonces se hicieran, en el año 1882, dos copias, en distintas posiciones, dedicadas al eminente poeta Vicente W. Querol, han llegado á nuestras manos, y una de ellas es la que ofrecemos á nuestros lectores.
La obra del joven escultor, hecha todavía en una edad imprecisa, bien revelaba lo que andando el tiempo había de dar de sí su autor; es una figura bien concebida, valiente, con toda pujanza que debió caracterizar á aquel Monarca, uno de los más grandes que tuvo la corona de Aragón”.
És molt provable que Benlliure presentara el seu esbós al concurs que organisà la Junta Artística del Monument, tal i com expon Elena de las Heras Esteban en el seu treball ‘El Monumento al Rey Jaime I en la Ciudad de Valencia’, pero que este no fora pres en conte, com be indica Llorente Falcó, per la joventut del seu autor.
Ademés, sorprén la persistència de Llorente sobre la creència de que no hi hagué un concurs públic o que la decisió de la Junta no fon del tot transparent, i més sabent que son pare, Llorente Olivares, director del periòdic Las Provincias, havia segut un dels grans impulsors del monument, lo que fa possible que disponguera d’informació privilegiada sobre les térboles decisions que se prengueren i que tants rius de tinta feren derramar en la prensa valenciana de l’época.
És una verdadera pena que hui en dia, a pesar de la magnífica obra dels germans Vallmitjana, no presidixca en el centre del Parterre l’estàtua eqüestre que Marià Benlliure proyectà per a erigir un monument al rei Jaume I.
L’obra de Marianet transmet la força i el valor que el poble valencià té des dels seus orígens, ademés d’una gran càrrega de valencianisme per l’arboració de l’ensenya nacional valenciana, la gloriosa Real Senyera, per part del monarca, anacronisme molt comú fins a principi dels anys 70 del sigle passat.
És cert que en la societat valenciana, per a be o per a mal, canvien moltes coses, pero lo que per desgràcia no canvia en ella és que es valore més lo de fòra de la Pàtria Valenciana, que lo propi. Passava en el sigle XIX, com hem pogut comprovar, i seguix passant hui en dia en ple sigle XXI.
¡¡Desperteu Valencians!!
*Artícul publicat en la revista del Rogle Constanti Llombart nº172 – Giner 2021.
