Per Carles Recio i Alfaro
En un primer pis del carrer Salvador Lluch cantó a la carrera En Corts estava la casa de Donya Concha Senon.
Ya ningú recordara el seu nom pero era una de les dames periodistiques del valencianisme en la secció de cartes al director.
En aquells diaris dels anys huitanta es permetua als llectors escriure en el diari enviant cartes en la deguda firma i DNI.
Allí es va llançar el poble a dir lo que pensava encara que la majoria de les cartes eren retallades i inclús silenciades.
En esta secció es va forjar la lluita valencianista de tres dònes que mai varen estudiar periodisme pero varen ser la veu periodista d’una nació en alarma. Elles eren Ampar Ramírez, Maruja Tomás i Concha Senon.
Donya Concha era una dòna que vivia sola en eixe pis del barri de Sapadors. Crec que era viuda d’un mege de Sollana. Parlava un valencià perfecte.
Sempre elegant i senyorial acodia a tots els actes i escrivia molt.
Un dia caldria rastrejar tots estos artículs i traure’ls a la llum.
La qüestió és un dia Donya Concha va morir. Igual varen morir les seues amigues i companyeres les Ties Maries de la transició.
Hui he passat per la casa de Donya Concha i he vist un estrany fumant en la finestra. Ella que tant s’estimava la seua casa, presidida per la Senyera i plena de simbologia valenciana mai va poder imaginar que uns foràneus moren ara en els murs a on ella va viure la seua gran passió per Valéncia. Tot canvia i sembla que va ser ahir.
Pero sa lluita, esforç i sinceritat mereix un grat memento.
Ella fon Donya Concha Senon, una gran valencianista i una gran valenciana.
