Valéncia i no València
En tot el Regne de Valéncia es diu Valéncia. Els noms de les coses valencianes són cosa dels valencians, i no dels catalans ni dels filòlecs que entre uns i atres pretenen variar els topònims valencians. ¡És cosa del poble valencià!
Sanchis Guarner (Gramàtica, p. 73, nota) diu: «Encara que la paraula València es pronuncia amb e tancada, convé escriure-la amb è i pot rimar amb les paraules cultes terminades en -ència». «Convé», sense explicació, perqué convé a la catalanisació de la llengua valenciana. Lo de rimar no és una raó per a una grafia sinó una llicencia poètica. No hi ha ninguna raó per a escriure è, contra la fonètica de tot el Regne de Valéncia que pronuncia Valéncia. I que pronuncien Valencia. Cal escriure i pronunciar Valéncia i, com digué el fauliste castellà: «¡Oh fuerza del consonante, a lo que obligas! A decir que son blancas las hormigas», com a llicència poètica, els valencians podem rimar Valéncia en -ència.
El servilisme castellaniste no arribà mai a tant com el pancatalaniste, que ataca els punts neuràlgics més sensibles de l´espirit valencià. Començà per la fonètica de la paraula Valéncia, substituint-la per la catalana, naturalment. Seguí contra el nom territorial valencià substituint-lo per u que indica ser part de Catalunya, i per això també substituïx el topònim Valéncia pel gentilici Valencià, reduint el topònim a la ciutat. Després l´atac és contra l´essència de la llengua negant que siga privativa valenciana per a dir que, clar, és la catalana. I ara, én un criteri bicoloriste de la bandera, que és la catalana, naturalment. Contra el concepte -¡i sentiment !!- tricoloriste que hem tingut sempre els valencianistes, que abans de la guerra, en els balcons de les nostres entitats, en els actes nostres, en nostres manifestacions, ostentàvem, com a bandera de tot el territori valencià, la tricolor de roig, groc i blau. I tot serà com el poble valencià vullga.
Extret del llibre «En defensa de la Llengua Valenciana», 1977
