Fullet de “Tots els dies 9” de Convencio Valencianista
Per Juli Moreno i Moreno
MIQUEL ADLERT NOGUEROL
(Paterna, 1911 – Valencia, 1988)
Miquel Adlert naix en Paterna el 3 de març de 1911 en el si d’una familia benestant que goja d’una certa posicio social, lo que possibilitarà que puga realisar estudis, llicenciant-se en Dret en l’Universitat de Valencia i eixercint la carrera judicial. Pero, mes alla de la seua professio (que no obstant influi decisivament en el seu pensament), si per alguna cosa ha transcendit la seu figura es pels seus escrits periodistics, pels seus ensajos –especialment els de caracter juridic i historic–, per les seues narracions i sobre tot per la seua labor llingüistica i editora. El profunt convenciment religios cristia i la seua militancia en el nacionalisme valencià son dos facetes que descollen de la seua personalitat i que marcaran les seues actuacions civiques i politiques.
En 1934 entra en Accio Nacionalista Valenciana (ANV), partit democrata cristià i nacionaliste que havia segut fundat en 1933 i en el que tambe militaren Nicolau Primitiu, Xavier Casp, Josep Sanç Moya, Josep Vila Cabanes i Ricart Sanmartín Bargues… En eixe mateix partit formarà ya part de la directiva i ocuparà el carrec de conseller de Cultura a l’hora que, baix el seudonim “Donyet”, comença a escriure en Acció, orgue de la formacio politica (ad ell se li deu l’editorial de l’ultim numero, el 112, publicat el 18 de juliol de 1936). Acabada la Guerra Civil s’integrà en Lo Rat Penat i formara part de la seua directiva, de la que fon expulsat per “separatiste”. Junt a antics companyons de la desapareguda ANV intentà reconstruir-la, sense exit, puix, a pesar del nou caracter cultural que li volge donar, li fon prohibit en 1940 per orde governativa, degut a la seua reconeguda militancia.
Davant d’esta situacio, l’inquietut i activisme del nostre intelectual el faran mamprendre uns atres camins, com ara el d’editor, i aixina, junt a Xavier Casp, fundarà el grup i l’editorial Torre. El grup estava format per antics membres de ANV i escritors de la generacio de preguerra (C. Salvador, E. Beüt, J. Giner, M. Thous, E. Soler i Godes, E. Valor, Sanchis Guarner…); en l’editorial publicaran en valencià i donaran a coneixer a la major part d’escritors citats i els de posguerra.
Adlert es un home d’una gran i forta personalitat, per aixo pronte chocà en Fuster; uns enfrontaments dialectics que s’allargarien des de 1956 a 1962, any en que trenca en el “catala” de Sueca a rant de la publicacio del que ha vengut a ser el catecisme del pancatalanisme, l’opuscul Nosaltres els valencians.
El virage d’Aldert, llevant-se el llastre del catalanisme, en el qual afirma que havia participat inocentment, es fa evident ya en els 60 i se reafirma i es ratifica en la publicacio de la seua obra En defensa de la llengua valenciana. Perqué i cóm s’ha d’escriure la que es parla; tot un referent que arriba just en el moment en que mes agressions de caracter cultural i llingüistic, orquestades des del catalanisme, estava sofrint Valencia. Esta obra de denuncia del pancatalanisme i d’autoafirmacio valenciana sera un referent, i en ella l’autor brindarà una serie d’orientacions a nivell llingüistic, cultural i identitari que donaran solidea al renaixent moviment valencianiste.
Miquel Adlert sera tambe clau en un atre proyecte que s’inicià en maig de 1978: l’edicio de la revista Murta, una publicacio de caracter mensual en la que, ademes d’en diferents i alliçonadors articuls, obsequià i orientà als llectors en una seccio dedicada a la llengua, “El raconet de la llengua valenciana”, en el qual raonadament mostrava quíns termens eren valencians i quíns no, lo qual fon possible gracies a que obrigue aquell “Del meu vocabulari inedit” i el seu “Calaix de paraules”. Fon element clau, en la Seccio de Llengua i Lliteratura de la llavors Academia de Cultura Valenciana, per a l’elaboracio de la normativa ortografica que mes tart es coneixera com a Normes d’El Puig. En l’any 1982 els seus articuls publicats en el “Especial Cultural Dominical” del diari Levante, junt als d’uns atres intelectuals com Mossen Alminyana, Ferrando Badia, Primo Yúfera, Gil Barberà, San Valero Aparisi, etc., eren esperats ansiosament pels llectors i especialment pels valencianistes. Tambe en est any firmà el manifest que un important i notori grup d’intelectuals valencians presentaren al president del Govern, Leopolt Calvo-Sotelo, protestant pels atacs i pel retart que sofria Valencia per a obtindre l’Estatut d’Autonomia.
La relacio en Lo Rat Penat sempre fon tensa i inclus, en alguns casos, beligerant, puix considerava que la societat ratpenatista era massa immovilista i conservadora, i ancorada llingüisticament en presuposts catalanistes. A pesar de tot, segurament sempre la tingue en estima. En febrer de 1987 acceptà un multitudinari homenage que li dedicà esta societat, a la que llegà la seua nodrida biblioteca, la qual, que nos conste, els albacees mai feren arribar completa a l’entitat.
Son obres seues: Del periodisme meu (un recull d’articuls publicats entre 1935 i 1983); les noveles I la pau (1953 i 1983), El salze a la sendera (1953) i El dia torna (1956 i 1981); els compendis de narracions Cor al nu (1956) i Ventijol (1956); les reflexions en Semblança del mes (1986); el recull de pensaments De la meua catacumba (1984); les obres juridiques El Compromis de Casp, qüestio juridica (1984), L’esperit juridic del rei Don Jaume (1980), Notes sobre els Furs de Valéncia (1980), Sobre dos temes juridics (1982); els ensajos Sant Jordi i Valencia (1986), Valencia, Arago i Catalunya (1986) i De juriste a Cartoix: Bonifaci Ferrer (1987), i per supost la ya citada En defensa de la llengua valenciana. Per qué i cóm s’ha d’escriure la que es parla (1977).
Miquel Adlert mori en Valencia el 12 d’octubre de 1988. Les seues despulles descansen en el cementeri del seu poble natal.
