Editorial del Rogle Constanti Llombart nº181 (Octubre 2021)
Tots recordem cóm l’any passat la pandemia estava mes desbocada i la Real Senyera no protagonisà la tradicional processo civica. Les mateixes mides de seguritat que nos privaren de l’acte mes esperat de l’any tingueren no obstant una cara positiva, puix llimitaren el numero de visitants que nos arribaren des del nort a manifestar-se pels nostres carrers per la vesprada; eixos que s’autoproclamen “antifeixistes” mentres recolzen l’imposicio fascista d’una llengua i una cultura a un poble que la rebuja, pero que se troba incapaç de defendre’s per la traïcio de la seua classe politica.
La pandemia enguany ha remes i la bona noticia es que ha tornat la processo civica, la roïna es que tambe ha tornat l’activitat antivalenciana.
Ya abans del 9 d’Octubre s’han produit acontenyiments que nos afecten com a valencians. Parlem del 1 d’octubre –data commemorativa del referendum illegal celebrat en Catalunya en 2017–, i del 4 d’este mes, dia en que s’esperava una resolucio sobre l’extradicio del maxim responsable d’aquells fets, el que era president de la Generalitat catalana en eixos moments, i fugi d’una justicia que poc abans despreciava. El llector pensarà que aixo no te res que vore en els valencians, i tindra rao; o la tindria si no fora perque, com desgraciadament ve repetint-se cada volta en major freqüencia, en estos actes, com en qualsevol atre, el pancatalanisme no ha perdut l’ocasio per a llançar les seues proclames en favor dels fantasmagorics “països catalans”, invent neoimperialiste, propi de ments pertorbades, aniquiladores de cultures que, a base de repetir i proclamar, va fent cami, i lo que no es mes que una entelequia destrellatada va normalisant-se en la societat.
No hi ha cap erro, cap exageracio, no inventem res. Ahi estan els militants d’eixe deliri, que tracten de jugar a l’engany, pero que no poden evitar manifestar-se com lo que son: uns acomplexats valencians que ansien ser catalans i que, a banda de donar-los oix el simbolisme que nos identifica com a poble, se’n pugen a desplegar banderes en quatre barres en lo alt de les montanyes valencianes (com l’aplec del Benicadell del passat 3 d’octubre). I no per a reivindicar una especie de aragonesisme essencial basat en la conquista jaumina, lo qual ya sería prou absurt, sino la sumissio a una atra comunitat, sense identitat definida en aquella epoca, que ha acabat usurpant eixa bandera en el seu favor, i que, per a caramull, li afig el color blau, copiat de la valenciana, per a demanar l’independencia. Independencia d’un Estat que, diuen, els roba, pero en el si del qual han alcançat el major grau de desenroll i riquea de la seua historia, i gracies a la colaboracio del qual han pogut estendre el seu proyecte imperialiste.
Des del Rogle no deixem de reconeixer quína es la nostra força i la nostra potencialitat: menuda, molt menuda, a qué negar-ho. Pero es gran en ilusio i jagantesca en devocio; per aixo no deixarém de denunciar a qui nos vol fer viure de deliris, com tambe ad aquells que contemplen passivament el maltracte que rebem per part d’un Estat que, a nosatres si, nos denigra, nos infrafinança i reduix la nostra diversitat economica estrangulant la nostra agricultura i desmantellant les nostres industries. Els valencians que es fan els cegos davant d’aço, i seguixen buscant justificacions ad estos desprecis, degradacions i humiliacions, mereixen el mateix respecte nostre que els que confonen al nostre poble tergiversant historia, simbols, cultura i llengua valenciana.
Ha passat llegislatura i mija del govern del Botanic i seguim, no igual que quan governava el centraliste i espanyoliste PP, sino pijor, puix aquelles reivindicacions que es reclamaven, com la justicia financera, no troben destinatari: les lleis aprovades en les nostres Corts les tomba el Parlament espanyol o el Tribunal Constitucional –sempre que convinga–, a pesar de ser equanims i igualitaries en les que ya tenen atres pobles de l’Estat.
Mentres, el valencianisme en el que creguem, el que procurem practicar, seguix massa orfe d’una veu –o mes– que nos represente verdaderament i que nos aglutine en un proyecte ilusionant. I es que sempre sorgixen “salvadors” que en realitat lo que fan es fracturar i enfrontar als militants en el valencianisme. No hi ha voluntat de sumar, i sí de dividir; no hi ha voluntat de recolzar proyectes que ya estan en marcha, i sí de fer noves capelletes; algunes poden haver sorgit de la bona voluntat, del bon voler treballar per la dignitat d’esta terra…, pero resulta mes que sospitos que quan un valencianisme politic emergent lliure de servilismes apareix en escena, rapidament n’afloren atres que nomes son valencianistes en apariencia puix, en quan rasques un poc els colors de la Senyera en els que se pinten, trobes que defenen molt a Valencia, sí, pero a una Valencia supeditada a una Espanya cada vegada mes asimetrica que nos relega com a colectivitat.
Des del Rogle, en les nostres menudes forces, recolzarém, com ho hem fet sempre, el 9 d’octubre i tots els dies de l’any, el valencianisme que ignora els cants de sirena de ponent i de tramontana, i que no te mes referent que el poble valencià.
