Editorial n°200 del bolletí del Rogle Constanti Llombart – maig 2023.
Travessant crisis economiques, pandemies i des-governs de tota classe, hem aplegat, com qui no vol la cosa, al numero 200 d’este bolleti.
Una fita com esta es, sense dubte, motiu de celebracio. I no obstant, nos queda un sabor agredolç, perque, si en octubre de 2006, quan traguerem el numero 1, nos hagueren preguntat cóm sería la situacio dels valencians en 2023, sense dubte que hauriem imaginat un futur un poc mes optimiste.
Molt han canviat les coses en els ultims desset anys, moltissim: els telefons movils i les rets socials han passat a formar part de la nostra vida quotidiana, com tambe les gestions online o la banca electronica; els drons volen per tot arreu; la globalisacio es un fet; l’inteligencia artificial ya es una realitat…, coses, totes elles, que pareixien molt llunt en 2006.
Ara be, si de veres pensarem que este bolleti te alguna influencia en la societat valenciana mes alla del valencianisme (o d’una part d’ell), hauriem, per responsabilitat, de tancar la paradeta. Perque, en el mateix periodo de temps en el que s’han produit canvis tan profunts en el mon, els valencians no hem alvançat ni un passet; mes encara, no hem fet mes que retrocedir.
Un rapit repas ad algunes de les nostres reivindicacions mes necessaries o simboliques nos ho confirma: ni transvasament d’aigua ni cap atra solucio al problema hidric ‒aixo si, disminucio del cabal d’aigua que va del Tajo al Segura‒, i l’agricultura cada volta mes arruïnada; continuen donant-nos llargues per a que no pugam fruir del nostre Dret Civil; en Elig continuen esperant assentats a la Dama; el Corredor Mediterraneu alvançant a pas de caragol, i lo mateix se pot dir de les restants infraestructures; lo de l’infrafinançacio ya es de jujat de guardia…
Aixo per lo que fa a lo que no hem conseguit; queda ademes repassar lo que hem perdut. Perque, no es que no se valencianisara mai Radiotelevisio Valenciana ‒Canal 9 i Radio 9‒ sino que desaparegue, sent substituida per una àPunt que ha acabat fent bona a l’atra; el nostre equip deportiu mes representatiu, el Valencia C.F., està en mans d’un estranger que lo unic que busca es el negoci; i deixem per al final lo mes sagnant: nos hem quedat sense cap entitat financera de pes, incloent l’historic Banc de Valencia, intervingut pel govern central per a regalar-lo a CaixaBank.
I si entrem en la part cultural-identitaria, mes de lo mateix: la AVLl, com era d’esperar, ha anat omplint-se dels panques mes desaforats i s’ha convertit en lo previst: una mascota del IEC; nos haguerem d’engolir l’immensa vergonya de que el nom de la ciutat de Valencia es diga ya, oficialment, en català: “València”; el pancatalanisme, sobradament finançat en l’epoca de governs del PP, nada en l’abundancia proporcionada pels governs del Botanic; en eixa finançacio continuen profundisant en la creacio d’eixe malensomi que nomenen “països catalans”, expressio que, per cert, el Senat aprovà que se puga emplear en naturalitat en documents oficials, com si no foren un terme i un concepte imperialistes; mentrestant, tota classe d’entitats privades i institucions de l’Estat consideren sistematicament als valencians com a catalans.
I la societat valenciana, apropiadament domesticada per un sistema educatiu en mans del mes obcecat catalanisme i uns mijos de comunicacio al servici del poder, cada volta està mes insensibilisada i aliena a qualsevol cosa que no siga la festa i la banalitat.
En este panorama, un clavill s’obri a l’esperança. Este mateix mes, el dia 28, tenim una cita en les urnes i, per fi, des d’abans de que existira este bolleti, s’ha produit l’ansiada agrupacio dels partits politics. En estos moments nomes dos son les opcions per al votant d’esta sensibilitat.
Ara be, una de les alternatives ha acabat unint el seu desti al de Ciudadanos, un partit que, des del seu orige, reclama una recentralisacio de l’Estat, circumstancia esta que, pensem, l’hauria de descartar per al votant valencianiste. Perque considerem ‒i ho hem manifestat a sovint‒ que valencianisme es molt mes que anticatalanisme.
Queda, per tant, una sola opcio d’estricta obediencia valenciana –que es lo que hem reclamat sempre des d’esta pagina‒. Es tracta de Decidix, que aglutina a diverses forces en un proyecte que, dins de la modestia de mijos en la que s’han de moure, està fent molt bona labor i despertant moltes ilusions.
Pero, tornant a la nostra celebracio, dona la feliç coincidencia que en este mes de maig se celebra una efemerides molt mes important: el centenari de la Coronacio de la Mare de Deu dels Desamparats. El Rogle Constanti Llombart no podia deixar de contribuir a tan important event i, ademes de la corona poetica que venim publicant des de fa un any, este mes traurem al carrer un numero extra, el que fa onze, dedicat a la Patrona de Valencia; mes encara, editem una auca commemorativa en forma de cartell i com a encart en el bolleti.
No volem acabar sense fer un reconeiximent a tots els que, d’una manera o d’una atra, han colaborat a lo llarc d’estos 200 numeros en la confeccio o difusio d’este bolleti. I tambe als nostres assidus llectors.
A tots, ¡moltes gracies!