Pau Giner i Bayarri (Benimaclet, 1975) és mege especialista en Neurofisiologia Clínica. En la seua joventut milità en el sindicat Valéncia Universitària i fon colaborador del Comité de l’Idioma Valencià. Actualment es membre de la Junta de Govern de Convenció Valencianista i es colaborador en Ucrònica.
Ademés ha traduït diversos clàssics de la lliteratura universal al valencià i ha publicat diversos llibres sobre la història de Benimaclet com: ‘Mateu Benet Vicent, Bandoler de Benimaclet’, ‘Benimaclet, el meu poble’ i ‘Benimaclet, poble de poetes’.
El pròxim 21 de juny a les 19:30h. presenta en l’Àtic Alameda de Valénciael seu últim treball, ‘La normativa pròpia valenciana’ editada per Edicions Mosseguello.
S’ha escrit ya sobre els Normes Ortogràfiques de la RACV o conegudes popularment com ‘Normes d’El Puig’, ¿qué aporta el teu llibre respecte als demés?
Certament s’ha escrit molt sobre les Normes d’El Puig, pero no s’ha fet des de la perspectiva d’este nou llibre. La majoria de lo publicat son visions personals sobre la normativa, narrant moments històrics o descripcions llingüístiques d’ella. En La normativa pròpia valenciana se fa un estudi complet de l’història, el seu us social i els seus escritors (conté més de 400 biografies) i a banda s’inclou tota la producció editorial fins als nostres dies (més de 1300 llibres), deixant de banda l’estudi filològic en el que no soc expert. El llibre està ilustrat en vora 1000 imàgens d’autors, portades de llibres i revistes, pegatines, cartells… Inclou un llistat en els firmants de les Normes, una cronologia de la normativisació del valencià i un llistat de recursos d’internet.
¿Quina importància ha tingut les Normes d’El Puig a lo llarc de més de 40 anys d’història?
Les Normes d’El Puig són les primeres normes oficials de la llengua valenciana, en elles se va publicar l’Estatut d’Autonomia en el Bolletí Oficial de l’Estat. El problema és que els que no volen que els valencians tingam dret a decidir cóm escriure han dedicat tot els seus mijos per a desprestigiar-les i desgraciadament han conseguit, en moltes ocasions, que inclús molts valencianistes arriben a comprar este discurs. A pesar d’esta persecució entre 1979 i 2005 el 33% de les publicacions fetes en valencià eren en Normes d’El Puig (excloent els llibres de text), i això no va ser prou per a que cap dictamen de la AVL ni les nomenara.
Pensar que més de 400 autors tenen obra publicada en llibres en la nostra normativa a pesar de la persecució a la que està somesa, dona una idea de la resistència que el poble valencià ha fet al procés de substitució llingüística. En el llibre done dades de l’orige dels autors i podrem vore que hi ha de casi totes les comarques valencianes.
«Entre 1979 i 2005 el 33% de les publicacions fetes en valencià eren en Normes d’El Puig»
S’ha dit que les Normes d’El Puig es basaven solament en l’apichat’, ¿és això cert?
El catalanisme va denigrar el dialecte apichat del valencià, donat que era el que més diferia de l’estàndar català que se volia impondre en Valéncia. Això ha conseguit que molts parlants d’este dialecte tinguen vergonya de parlar-lo. Ara pareix que els genuistes de la AVL volen recuperar este dialecte i els seus parlants… en el mal que han fet.
Les Normes d’El Puig no se basen en l’apichat, més be tot lo contrari, busquen la màxima riquea fonètica pròpia del dialecte central.
¿Quí varen ser els verdaders artífexs de la normativa?
Les Normes no existirien sense Nebot i Fullana, ells són els que donen una gramàtica pròpia a la llengua valenciana a principis del sigle XX. El catalanisme, comprant voluntats i enganyant, va conseguir que intelectuals valencians firmaren les Bases del 32 i aprofitant la desfeta del valencianisme polític durant el Franquisme, s’impongueren les normes de l’Institut d’Estudis Catalans en Valéncia. És la publicació de Nosaltres els valencians de Fuster en la que se passa d’un catalanisme cultural al polític i a la negació de l’identitat valenciana quan Miquel Adlert desperta i denuncia el procés. En l’arribada de la Democràcia un grup de jóvens filòlecs provenints dels Cursos de Lo Rat Penat majoritàriament se sumen a Adlert per a, partint de Fullana, dotar a la llengua valenciana d’una normativa pròpia moderna conectada en els clàssics del Sigle d’Or.
Els membres d’aquella Secció de Llengua i Lliteratura de la RACV eren Miquel Adlert, Xavier Casp, Manolo Gimeno, Antoni Fontelles, Josep Fontelles, Carola Reig, Fermin Juanto Manrique, i l’anaren completant Laura García Bru, Chimo Lanuza, Ampar Garcia, Antoni Garcia Carpio, Francesc de Borja Cremades, Josep Boronat, Miquel Llop, Voro López i Carles Pitarch.
¿Qué penses que els va dur a fer-la?
Sense dubte el vore el procés de substitució llingüística i el rebuig de les formes valencianes en la majoria d’autors valencians. Per situar-nos un poc, en el llibre biogràfic d’Eduart Buil, un periodiste i escritor valencià exiliat, publicat en 1972 demana perdó per les incorreccions ortogràfiques i gramaticals del seu llibre a les noves generacions de valencians, perque utilisa un valencià pròxim al poble ¿S’imagineu a Cela demanant perdó per que no escriure correctament el castellà com “els jóvens”? Eixe autoodi s’havia conseguit clavar en la majoria de l’intelectualitat valenciana.
Miquel Adlert desperta i, aquell que no té interessos en la causa catalanista, el seguix. El discurs autoctoniste d’Adlert és molt més atractiu que l’oferta de ser un català de segona categoria de Fuster.
«Més de 400 autors tenen obra publicada en llibres en la nostra normativa a pesar de la persecució a la que està somesa»
Quan escrius seguint la Normativa de la RACV molts et tracten d’analfabet, incult, churro…, pero realment la normativa ha segut utilisada per personalitats intelectuals de gran alt nivell com arreplegues en el teu llibre, ¿nos podries donar alguns eixemples?
Efectivament esta és una de les funcions que volíem que tinguera este llibre, pujar l’autoestima dels que gastem esta Normativa. Com he dit adés, el llibre inclou més de 400 autors que han publicat obra escrita en NdP. Tenim decenes d’autors d’alt nivell com Xavier Casp, Miquel Adlert, Anfós Ramon, Pere Delmonte, Antoni Ruiz Negre,… i autors aliens al moviment valencianiste han fet us d’ella sense cap complex com l’actor mallorquí Jaume Pujol que va guanyar el Premi Ciutat de Valéncia de Teatre. Atre eixemple va ser la Revista de Filologia Valenciana a on Àngels Redon i Miquel Castellano varen conseguir que decenes de catedràtics i professors universitaris utilisaren les Normes d’El Puig en artículs científics de alt valor.
En el seu llibre fa un gran anàlisis comparatiu en atres llengües, ¿Quina importància ha tingut les Normes de la RACV comparat en atres llengües?
Si comparem les publicacions en Normes de la RACV en atres llengües d’Espanya com l’asturià, l’aragonés o l’aranés estem clarament per damunt d’elles. Sense pràcticament cap recolzament institucional els valencians hem mantingut una producció editorial molt decent.
Pero si nos comparem en atres punts com el corpus normatiu (diccionaris, gramàtica, traductor online, flexió verbal…) i atres ferramentes, el valencià en Normes d’El Puig està al nivell de les llengües que conten en tot el recolzament institucional com el gallec o el vasc.
¿Actualment en que situació es troba?
Soc optimiste, si hem sobrevixcut a temps foscs, pot arribar el moment en que tingam l’oportunitat d’arribar a la població i oferir-los tot lo que la normativa valenciana pot facilitat la vida als valenciaparlant. L’aparició de nous escritors jóvens com Màxim Rueda, Josep Escuder o Lucas Grao que estan produint narrativa atractiva donen bones vibracions. A més les editorials valencianistes estan fent una gran llavor de distribució, arribant a moltes llibreries i en un gran catàlec d’obres, cosa impensable fa una década.
«El valencià en Normes d’El Puig està al nivell de les llengües que conten en tot el recolzament institucional com el gallec o el vasc»
¿Tenen estes normes futur?
Sense cap dubte tenen futur. Més de 400 autors en producció i tot un cos normatiu en les seues ferramentes en llínia ho asseguren. Vos anime a que passegeu per la llibreria Paris-Valencia del carrer Pelayo i vejau en l’apartat de valencià quants llibres hi ha en Normes d’El Puig… vos sorprendreu. O passegeu per les Falles i voreu com, a pesar la persecució, més d’un centenar de Falles tenen els seus cartellets en NdP. Si conseguim oferir a la societat valenciana el nostre producte, el comprarà. Ara estem a temps de tindre un futur, no el malbaratem. Les principals entitats valencianistes han de treballar en mires per a garantisar el futur, els valencians nos juguem molt.
¿Qué li diries als jóvens valencians per a que es decanten per esta normativa i no per la de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) que és l’oficial ara mateix?
Els diria que si conegueren les Normes d’El Puig escriurien molt més fàcil la seua llengua i ajudarien a mantindre-la viva. La normativa de l’Institut d’Estudis Catalans condena a la llengua valenciana a la seua marginació, al tindre com model els parlars catalans. Només en una normalisació i normativisació feta des de Valéncia podem sobreviure.
Per últim, ¿a qui li recomanaries el teu llibre?
En primer lloc ad aquelles persones que volen a la llengua valenciana i han dedicat el seu temps a la seua promoció. En este llibre van a trobar tota l’informació sobre ella (els llibres, escritors, els actes en defensa, recursos informàtics, músics, associacions, festes i llengua….) També a tots els valencians per a que coneguen tot lo que han treballat molts de seus compatriotes per a conseguir mantindre viva la llengua valenciana dels seus antepassats.
