Per Carles Recio Alfaro
Des de la serenitat de contemplar ahir la festivitat del 9 d’octubre d’enguany de 2023 m’agradaria enllaçar algunes reflexions.
El dia “nacional” valencià ha tornat a posar de manifest l’aguda crisis del sentiment valencianiste pese a que en estes circumstàncies tots es proclamen més valencians que ningú.
La processó cívica va estar seqüestrada per la política. En lloc de ser una oportunitat per a enaltir la Personalitat Valenciana, l’acte es convertix en una ocasió de publicitar partits, uns en molt bona voluntat i uns atres en intencions maquiavèliques. Vàrem vore els principals, PP i Compromís, i fins a quatre senyors en pancartes de el “PSPV”, ademés dels extraparlamentaris que mai tindran ni veu ni vot, perque el sistema està tancat per a que aixina succeïxca.
Com a Doctor en Dret yo seria radical: prohibició absoluta de qualsevol logotip polític en la processó cívica. Aixina els que no ho senten, pero vénen per a aparentar i per a provocar, no vindrien. D’esta manera contaríem exactament en els que ho senten i ho patixen. Entitats culturals i fundacions cíviques, i prou d’aprofitament polític. Despuix del canvi electoral s’ha iniciat una etapa a on el partit espanyol que més acusa a les autonomies s’ha convertit en el pioner de defendre les senyes d’identitat del Regne de Valéncia. La victòria de la tilde tancada en “Valéncia” obri tota una época. Encara que en els estandarts que exhibia l’ajuntament per a anunciar a les corporacions participants mantenia l’accentuació barcelonina que va anar desgraciadament oficial tants anys.
En “Las Provincias” es va publicar el llistat de 100 raons dels valencians per a ser orgullosos de ser-ho, preguntant a diverses personalitats socials. Curiosament no se li va preguntar a ningú relacionat en l’idioma valencià, ni escritor, ni acadèmic, ni res. I l’única que va esgrimir la llengua valenciana com a motiu d’orgull va ser la pintora Carmen Calvo.
En este elenc de valencians ilustres caldria fer una cridada d’atenció als assessors del President Mazón. La resposta del Molt Honorable va ser que la millor raó de l’orgull dels valencians era el «arroz al horno». Vullc pensar que don Carlos ni es va enterar d’esta resposta que la redactaria algú del seu gabinet, perque lo que tocava en eixe moment era pronunciar paraules solemnes associades al seu càrrec: “autogovern”, “història” o “Senyera” per eixemple, ya que ningú d’eixos cent testics va nomenar la Real Senyera com a motiu d’orgull.
El panorama nos mostra per tant una desorientació total. I com yo, per més que vaig complint anys no perc l’ànim d’incentivar el paisage, m’agradaria propondre a qui corresponga, aprofitant sobretot els vents que corren per la Consellería de Cultura, que es considere la possibilitat de celebrar el Tercer Congrés Internacional de la Llengua Valenciana, des de l’ampar institucional de la Generalitat Valenciana i de l’autogovern autonòmic.
Vaig participar en el Primer Congrés de la Llengua Valenciana que es va celebrar en Elig en l’any 1985. Vaig ser el ponent més jove. Aquella ilusió va nàixer dels valencianistes d’Alacant, que varen conseguir embarcar als de la província de Valéncia en un bonico proyecte. Un dia m’agradaria contar les meues experiències, casi un chiquet, en aquells ilustres experts, des del Professor Antonio Ubieto fins al professor Wernard Heiss de l’Universitat de Munich. El valencianisme no conéixer la seua història, i cal deixar-li-la ben clara.
També vaig participar en Segon Congrés de la Llengua Valenciana en la ciutat de Valéncia en 2003, que va tindre un matís més polític, quan una formació valencianista semblava que nos anava a redimir a tots, i es va estrelar contra les sibilines estructures del sistema.
Valencians i valencianes: Exigim a les nostres entitats culturals i especialment al Govern del Regne la convocatòria d’un Congrés Internacional de la Llengua Valenciana a on no es conjugue la lluentor intelectual en la misèria econòmica. Reivindiquem als nostres polítics actuals que copien l’eixemple dels seus oponents, que gasten diners a raudals per als seus caprichos i els seus consignes polítiques.
Fem un congrés enlluernant, que es podria celebrar en Castelló per a compensar en l’ubicació dels dos anteriors. Que es paguen els viages d’eixos professors d’universitats estrangeres que estan cegats per la publicitat «arrolladora» de la Generalitat Catalana. Posem piques en Flandes i que s’escomence a reconéixer l’Idioma Valencià com “alguna cosa” que no és un simple dialecte d’una potència colonisadora.
Esta és la meua conclusió del 9 d’octubre de 2023: Cal llançar iniciatives dinamisadores i el Tercer Congrés Internacional de la Llengua Valenciana, en una dotació econòmica adequada, podria ser un gran revulsiu.
