Per Agustí Zacarés Romaguera
(*Artícul publicat en la revista de ‘Libertad VCF’)
Des de que era conscient, la seua vida havia estat marcada pel Valéncia. Sentí que havia deixat arrere l’infància el dia en que se donà conte que mai botaria a Mestalla vestit de curt. També entengué que era major quan emparellava en edat a la dels seus ídols. I, quan no quedà en la plantilla ni en primera divisió ningú de la seua quinta, se sentí vell.
Coneixia de sobra la manossejada dita de que la vellea és un estat d’ànim, no d’edat. Pero a ell això li pareixien mamonades de la New Age. Era vell i ho sabia. Era vell per edat i també per estat d’ànim. Si el Valéncia CF havia segut la mida cronològica de la seua vida, Mèriton havia segut la seua artrosis, la seua diabetis o la seua demència.
Abans de Mèriton hi hagué un moment en que arribà a sentir-se jove de nou. Deixar-se embaucar per venedors de locions rejovenidores o regeneradors capilars miraculosos és el primer síntoma de que alguna cosa va malament. I això feu ell. Acodí al temple, escoltà als encantadors de serps, cregué, comprà les pocions màgiques i alçà la cartulina verda. I això li dol. Li dol perque caure en l’embust li va fer perdre dines, ilusió i anys de vida.
Per sort la vellea, no sempre, també dona sabiduria si saps aprendre dels recolzes i assucacs que te presenta el camí. De vegades costa, és dur i necessita temps. Encara que tot se fa més fàcil si agarres una mà amiga que, si be tampoc coneix en certea la senda, t’ajude a repensar, a debatre, a seguir. Ara un pas, en acabant un atre. I aixina fon com, de nou, notà forta la seua gola com per a llançar un Lim go home sostingut en el minut 19; com descobrí potentes les seues cames per a recórrer arboredes manifestants; com enfortí els seus braços a base d’alçar pancartes en acabar els partits.
Sí, era conscient de que s’havia fet massa vell com per a jugar en el Valéncia, inclús com per a pensar en ser representant del club; pero també era conscient de que en les seues mans estava una de les jugades més importants per a l’història del club. Va agarrar la màixquera en ràbia, se la colocà ben ajustada al rostre i enfilà el carrer Arts gràfiques en direcció a Mestalla. En arribar a l’Avinguda de Suècia desaparegué entre la massa de gent que allí s’aünava en una sola veu, en un sol cor, en una sola lletra: V de Valentia, V de Valéncia.
