Editorial del Rogle Constanti Llombart n° 193-Octubre 2022
Els ultims dies del passat mes han segut vertiginosos en les noticies sobre els imposts que regularment paguem els ciutadans. Tot començà quan el lider andalus, senyor Bonilla, anunciava una baixada d’imposts i la supressio de l’impost de patrimoni. El nostre “lider”, el senyor Puig, posà el crit en el cel aprofitant que tenía de visita per Valencia al president del govern espanyol i superior seu en el partit. “Genuflex” ixque acusant d’insolidaris als qui advocaven per una baixada d’imposts i demanant penalisacions per a determinades comunitats autonomes; com es tristament habitual, sempre sumissos seguidors del govern central i de les decisions que este prenga.
No havien passat ni 48 hores quan el president Puig, en el debat sobre l’estat de la “Comunitat” en les Corts Valencianes, feya un inesperat anunci: ell, a pesar del seu “vassallage” a Sánchez, tambe s’apuntava a baixar imposts, unes mides que aniran lligades a les declaracions de la renda i el IRPF. Els analistes politics no han tardat en explicar esta insolita rebelia en una previsio de vot a la baixa: si perguera la poltrona en les proximes eleccions per mantindre una llealtat cega als seus superiors de Madrit poc consol trobaria en les palmadetes en l’esquena i rascades baix de l’orella per part del seu partit.
La llastima es que no s’atrevixca a anar mes llunt i es pose a nivell europeu en qüestio impositiva suprimint el impost de transmissions i la tributacio per patrimoni; especialment el primer, pel qual actualment se paga dos vegades per la possessio dels mateixos bens. I si l’excusa es allo del “benestar social”, podria estar sabedor de les eternes esperes en sanitat, dels barracons en les escoles, dels llarcs periodos per a resoldre un expedient de dependencia, i aixina un llarc etc., i dedicar mes esforços a solucionar estos temes, en conte de centrar la seua gestio en repartir bonificacions i dadives a discrecio, especialment aquelles que van dirigides a determinats grups d’edat i/o socials dels quals busca el vot. Sí, les eleccions municipals i autonomiques son el punt marcat en l’horiso que està fent tremolar “d’activitat” la politica valenciana i espanyola.
Ara be, ¿realment estes politiques recaptatories son afrontades en inteligencia i en equitativitat? A pesar de l’insistencia en que se tracta de que pague mes el que mes te, la realitat es que tambe paga mes el que mes treballa, el que mes aforra, el que mes comedit es en el balafiament de recursos…, es dir, que paguen mes tots, tractant de potentats a simples jornalers. Tots manco ells, els politics, la superclasse d’este païs, que s’autoassigna prebendes inexplicables. Aixina, per eixemple, alcaldes de pobles menuts guanyen sous d’eixecutius de multinacionals, ¿i qué dir dels congressistes i senadors?, perque ¿en quants anys es poden jubilar?, ¿quínes dietes tenen assignades, a banda del sou?; i, per a fer el seu treball, ¿de veres necessiten l’ultim model d’ipad o d’iphon?, ¿per a qué?, ¿per a, en acabant, equivocar-se a l’hora de triar entre dos botons per a votar en el Congrés?
Per una atra part, a l’hora d’enfrontar-se als seus amos, Puig tambe podria fer-ho en uns atres temes. ¿Es perque en Madrit no estan per la labor de donar-nos d’una vegada per totes el Dret Civil valencià per lo que Puig no se dignà a mencionar-ho en el debat sobre l’estat de la “Comunitat”?
¿I qué dir de la llengua? A ningu se li escapa ad estes altures que aci parlem lo que volen en Madrit. Barcelona propon i Madrit dispon, que al cap i a la fi es d’a on reben les seues ordens els liders locals (llevant a Compromís, que te conexio directa en els seus amos catalans). Lerma, Zaplana, Camps.., tots ells sabien, com Puig ho sap ‒perque tan bovos no son‒, que impondre el catala els lleva vots en Valencia, pero ahi està la politica que han fet, sumissa a qui nos vol destruir com a poble, començant per la llengua.
Aço du al cas recent de la professora de musica que, a dos anys de la jubilacio, s’ha quedat sense plaça –per cert, d’una modalitat prou selectiva–. El motiu: no tindre l’homologacio en “valencià-no” que ara s’exigix als docents. Sent com som defensors a ultrança de que qualsevol ciutada que s’afinca, empadrona, viu i treballa en la nostra terra deu ser competent en els dos idiomes oficials, sobre tot si treballa en l’administracio publica, en principi hauriem de mostrar el nostre acort en la decisio de la Conselleria: si porta casi quaranta anys ensenyant en un centre d’estudis valencià, hauria d’haver-se molestat en deprendre el valencià. Pero, ¡espera!, l’informacio diu que la professora es valenciaparlant, com ho son els seus fills. Llavors, ¿quín es el problema? Que no te el titul oficial. ¿Per qué no el te? Puix, com tants valenciaparlants, o ha suspes els examens o ni tan sols s’ha presentat sabent que, si no se catalanisa, no aprovarà. Aixo si, si fas un curset d’angles i aproves el nivell B2, Conselleria considera que pots impartir la teua assignatura en eixa llengua; pero si eres valenciaparlant no, perque no dius amb, ni aleshores, com mana Madrilona.
Estes aberracions i moltes mes que no caben en est espai son producte de patir una autentica casta politica tan superbia i despota en els ciutadans d’a peu com acomplexada i servil davant dels seus “amos” foraneus.
