Per Javier Navarro Andreu
El 20 de Juny de 1915 es celebrà el famosíssim Aplec valencianiste en El Puig, despuix de que el diputat provincial i director del diari ‘La Voz de Valencia’ En Joan Pérez Lucia, publicara un artícul denunciant el penós estat en el que es trobava el Monasteri d’El Puig. El poble valencià se bolcà i va acodir en massa a l’acte convocat per diverses entitats valencianistes.
Mes de deu mil persones i mil entitats de tots els racons del Regne de Valéncia, acodiren a demanar que fora rehabilitat el Monasteri d’El Puig, edifici considerat cor i anima de la Pàtria Valenciana.
Despuix d’este Aplec, es tornà una costum que un dia abans del 9 d’Octubre, dia nacional valencià, acodiren al Puig les entitats valencianistes encapçalades per Lo Rat Penat, per a celebrar un aplec patriòtic, encara que és cert que depenent de l’época, s’ha vingut variant el dia del més d’octubre en el que s’ha celebrat dit acte.
Este Aplec en el que els patriotes valencianistes recordaven les glòries passades, teorisaven sobre el futur de la Nació Valenciana i animaven als presents per a seguir lluitant sense flaquejar per la recuperació de les llibertats nacionals perdudes, no es va interrompre la seua celebració ni els anys més difícils i perillosos.
Miquel Adlert Noguerol en un artícul publicat en la revista Murta nº12 (Abril, 1979) en el títul “Sanchis Guarner i yo”, motivada la seua redacció en la finalitat de desmentir unes calumnies que havia abocat sobre la seua persona Manuel Sanchis Guarner, nos narra de manera detallada com foren i com vixqué els Aplecs del Puig durant els primers anys del franquisme.
Adlert, expon manera minuciosa de com es va fer valencianiste despuix de llegir en l’Almanac de Las Provincias de l’any 1926 la crònica de quan la Real Senyera ixquè de Valéncia cap a Madrit per a assistir a un acte de desagravi per la campanya de difamació feta en l’estranger contra el Rei Alfons XIII. La seua llectura li remogué en el seu interior un sentiment que formaria part d’ell fins al dia de la seua mort, per això davant del rebuig que Sanchis Guarner mostrava a que la Real Senyera en “blau» fora bandera del Regne de Valéncia, li digué:
“Én el furor del neófit, ya no pensava yo sinó en fer participants del meu “descobriment” a tots: amics, condiscípuls de l’Institut, ectcètera. Pero lo primer que fiu es que ma mare em fera una bandereta, de 12,5 cm per 19,5cm., i ¡naturalment! d’estos últims 4,5 de blau, per a tindre-la en la meua habitació. I que ara guarde en la carpeta de la meua taula de despatx com a son reliquiari. Perqué com a reliquia la tinc, no solament per haver segut la primera que tinguí, i com el certificat de “batisme valencianiste”, i per ser obra de les mans de sa mare, sinó també per la història que té, precisament en la clandestinitat, que ara es vol que siga lo únic cotisable. Bandereta esta que la tinc a la meua vista quant escric açò.
Perqué esta bandereta, de més de mig sigle d’existència, té una bona història, perqué és la que ha presidit les nostres actuacions clandestines “públiques”. Com per eixemple, els mini-aplecs al Puig que, durant el franquisme, no deixàrem de fer tots els anys els del grup d’Acció Nacionalista Valenciana que teniem les reunions semanals en ma casa des de que s’acabà la guerra, al tancar-nos per rojos-separatistes, el local que teniem camuflat. Estes reunions les presidia una atra bandera (o dos) també en blau, clar, vistes totes les semanes que venien, per molts que ara van contra esta bandera.
En els mini-aplecs, soliem ser d’entre huit i deu, perqué havía de tractar-se de persona d’absoluta confiança. Pujàvem a la montanyeta de la Patada que, en aquella época estava despoblada totalment d’abres (els pins d’ara són jóvens) lo que fea que se nos vera de totes bandes. Per això era precís ser ràpits. La bandereta, enrollada en el palet que encarregà mon pare a un fuster quan la cosí ma mare, la portava en un bolxaca interior de la jaqueta yo, perqué , per ser el màxim dirigent d’Acció Nacionalista Valeniana entre els que anàvem, assumia la màxima responsabilitat de que me la trobaren a mi si teníem un entropessó, per dir-ho en eufemisme. En la montanyeta trea yo la bandera, i clavada en terra, es dien unes poques paraules i donàvem uns vixques.
Com a l’acabar la guerra no hi havia en el mercat material fotogràfic (adquirir-lo d’estraperlo era un privilegi caríssim) no poguérem replegar constància fotogràfica dels mini-aplecs fins 1942, per l’aparició dels carrets Infonal. En la foto que es publica som d’esquerra a dreta: Ricart Santmartin Bargues (directiu), Vicent Casp Verger, Enric Soler Godes (un bon patriota d’atra militància valencianista), Josep Sanç Moia (directiu), Francesc Esteve Genovés, Yo (vicepresident) i Xavier Caps Verger (secretari). La foto la féu Francesc Navarro Navarro.”.
Ya pasats els anys més durs del franquisme Lo Rat Penat liderà com al principi la celebració de l’Aplec d’El Puig. Estes celebracions ya no se feren de manera clandestina, pero òbviament l’acte ya no tenia connotacions nacionalistes, sino regionalistes o historicistes.
En l’actualitat Lo Rat Penat seguix fidel als seus fins fundacionals i al llegat dels seus antepassats, celebrant tots els 8 d’octubre el Sopar de Sant Donís en el Puig i un Te Deum en el Monasteri, pero l’acte popular i el tradicional Aplec solament és celebrat pels sectors pancatalanistes que s’han apoderat d’este acte tradcionalmente valencianiste.
Si Adlert, Xavier Casp, Ricart Santmartin i demés valencianistes celebraren en una dificultat extrema, jugant-se la vida, el valencianíssim Aplec d’El Puig en una mini Senyera… ¿Per qué nosatres no recuperem este acte «seqüestrat» pel pancatalanisme?
El pròxim octubre omplim la Montanyeta del Puig de Reals Senyeres jagants, per nosatres i sobretot per ells, per els patriotes valencians que ya no estan entre mosatros.
