(Transcrit del llibre “La Concordia Valenciana” de Carles Recio)
EL IDIOMA DEL SANTO
Sanchis Sivera consignar minuciosamente todos los códices valencianos de los que tiene noticia, e incluso como se ha trasladado en tren hasta Francia e Italia para estudiarlos “in situ”. También informa sobre su labor de recopilación de sermones y lamenta de tener que imprimirlos en Cataluña: “Per cert que la publicació es fa a Barcelona; a Valencia no els ha cregut dignes de donar-los llum”.
Este triste desprecio valenciano hacia lo valenciano no obsta para que Sanchis Sivera defienda en todo momento la valencianidad de Sant Vicent Ferrer. A pesar de los favores editoriales barceloninos, Sanchis Sivera no da a la lengua otro nombre que el de valenciana, y recuerda que Sant Vicent siempre habló en este idioma:
“Sant Vicent predicà sempre en valencià; així ho consignen els historiadors, començant per Ranzzano, qui escrigué alguns anys després de la mort del Sant. S’ha de tenir per miraculós que tot el món entenguera el gran predicador, i que la seua paraula encisadora produïra sempre els mateixos efectes. La paraula valenciana en els llavis del cèlebre dominic, adquirira un màgic poder, en penetrar la seua expressivitat en el més profun del cor. Els sermons que es conserven en el nostre idioma, i que gràcie a Déu hem començat a publicar, ens pintem el Sant tal com eraa, la ciència que posseïa, la gràcia divinal que l’adornava, la recontrucció d’aquell esperit delicat, l’exaltació dels seus sentiments piadosos i una vida d’oració contínua i d’eficaç acció social. En ells es manifesten característiques precioses que no apareixen en el llatí, i infinitat d’anècdotes, vivesa expressiva de l’anima de la llengua, honradesa sincera en el predicador”.
Josep Sanchis Sivera (Valéncia, 5 de giner de 1867 — Valéncia, 21 de maig de 1937) fon canonge,historiador i director del Centre de Cultura Valenciana des de l’any 1927 fins a la seua mort.
