Editorial del Rogle Constanti Llombart n°171– Decembre 2020
Se nos acaba un any que quedarà marcat en l’historia com una sacsada a l’Humanitat. Una pandemia, produida per un virus tan minuscul com nociu, ha generat unes conseqüencies terribles per a la salut de les persones, per a la vida social i tambe per a l’economia i el desenroll en general. Una crisis que de nou ha vengut a agrandar la fissura que separa el mon mes desenrollat de les societats mes desfavorides, les classe mes acomodades i ben situades d’aquelles que depenen de jornals indignes, i que ha donat lloc a una perdua massiva d’empreses i llocs de treball.
Esta situacio ha fet que governs i mandataris hagen hagut de restringir drets, recorrer a ordens de confinament i unes atres mides que en els països democratics eren impensables fa a penes un any; com tambe ha posat de manifest que els sistemes sanitaris no estaven tan preparats com es pensava o nos dien. Un raig d’esperança es besllumena en l’anunci de vacunes que podran ser un fre per ad este virus i minimisar els seus nefasts efectes.
Davant situacions tan extremes, la maquinaria politica no ha parat i, a banda de no estar en molts casos a l’altura de les circumstancies, els nostres politics han considerat que esta crisis sanitaria i economica era un bon moment per a procedir a pujar-se els sous. Mentrimentres, el govern central aprofita per a aprovar uns presuposts generals de l’Estat en el recolzament de grups naixcuts del terror, per a supeditar estos contes a exigencies que es traduixen en privilegis a diferents parts de l’Estat en detriment d’unes atres, a avindre’s a exigencies de grups politics que, sent minories, conseguixen obtindre un desproporcionat poder de decisio, i un llarc etc. Estem assistint a una gestio nefasta de l’immigracio o al desenroll i aprovacio de propostes que passen a ser lleis, no ya sense cap negociacio, sino ni tan sols consulta en els agents i colectius socials implicats, com es el cas de la nova llei d’educacio (la LOMLOE o llei Celaá). Tot aço ben adobat per la maquinaria propagandista en que s’han convertit els mijos de comunicacio, inclus els que deurien ser mes neutrals i que paguem entre tots.
Com sempre, d’eixe pastiç que son els presuposts generals de l’Estat no sabem ben be la part que nos tocarà als valencians, lo que si es ben cert que la solucio a la infrafinançacio valenciana era un debat permanent quan manaven uns atres, pero ara, com governen en Madrit els seus, les urgencies han desaparegut. Pero no passa res, tot va be. El mateix Sr. Puig ha tingut enguany temps de sobra per a enrecordar-se de Santa Cecilia i fer un bonico video de propaganda (per a la santa, com a patrona de la musica, i per a sí mateix, que ha posat la veu; que no peguen puntada sense fil) per a dir lo que tots sabem: que Valencia es música; lo que no sabem es quína tocata tocaran si la seua politica cultural seguix llastrant l’identitat valenciana i sucumbint a les directrius dels seus amics del nort de l’Ebre.
No fa res (17 de novembre) el diputat que te Compromis, u dels socis de govern –bo, del partit que cogoverna aci en Valencia junt al PSOE i al qual el senyor Puig li deu la presidencia–, molt emocionat ell, pujà a l’estrat del Congrés per a defendre les atres llengües de l’Estat que no son la castellana reprovant una intervencio anterior de VOX. Aludi a varies llengües i ne silencià mes, pero fon notori que no mencionara el catala ¿oblit imperdonabe o estrategia medida? Sí, el senyor Baldoví tot ell emocionat nos parlà de sa mare, suecana de tota la vida, que li transmete no nomes la llengua, sino tambe “eixos sentiments ancestrals”, uns sentiments d’una valenciana de La Ribera. “Hipocresia”, axina es diu en els pobles d’esta comarca a predicar una cosa i fer-ne una atra. Ya volguerem molts valencians, senyor Baldoví, no ser senyalats per la secta a la que voste i els seus donen soport, eixa que ha de dir a un valencià, de llengua materna valenciana, cóm ha de parlar, i al que se li denega entrar “en el cor dels elegits” per expressar-se en la seua llengua materna. Igual que voste diu: “no pogue Franco”, nosatres afegim: tampoc podran els seus censors pancatalanistes. Per cert, que les joventuts del seu “Compromis”, en eixe autoodi en el que viuen instalats, no tardaren gens en criticar al ministre de cultura, José M. Rodríguez Uribes, perque feu alusio en un tuit a les llengües reconegudes en els diferents estatuts d’autonomia vigents; al senador Mulet –designat per les Corts Valencianes (no elegit)–, tan defensor de la llengua lleonesa (març de 2018) com negacioniste de la valenciana, li faltà el temps per a presentar una pregunta en el Senat al respecte en la que acusava al ministre d’haver comés “¿…una barbaridad, más teniendo en cuenta es el titular de Cultura?” Per cert, la versio que ha circulat estava en “perfecto castellano”, i aixo que en eixa camara s’admeten les atres llengües de l’Estat. Res que dir, mes que estar al costat del ministre per haver segut respectuos en la llegislacio vigent (que ya es pena haver de felicitar-lo per fer lo que hauria de ser perfectament natural), i quí sap si sensible en els sentiments –encara– majoritaris del poble valencià.
Esperem que 2021 almenys nos porte la vacuna per al Covid-19 perque, llamentablement, tant de desproposit politic i tanta antivalenciania no se curen en una vacuna.
