Per Carles Recio i Alfaro
Vox ha sorprés el panorama polític valencià en l’anunci de cerrojazo a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. El valencianisme ha rebut un bell desig que no s’esperava d’este partit que sembla centrat en els signes identitaris espanyols i que en cap regió sembla prestar atenció a les mitologies autòctones.
L’únic problema d’este anunci és la seua inviabilitat. L’Acadèmia està blindada en l’Estatut per a impedir la seua desaparició, de la mateixa manera que el Consell Valéncia de Cultura i atres ents que s’han dissenyat per a que siguen immortals. Les majories parlamentàries i els procediments polítics per al seu apany són extremadament costosos.
Crec més fàcil anunciar que l’acadèmia es pot reformar. És exactament lo que es deuria fer segons la filosofia de la seua creació.
L’Acadèmia naix supostament per a unir als sectors discrepants del valencià i conseguir un fòrum de diàlec d’a on es traguen conclusions que puguen ser compartides en tots els llocs. Està missió mai es va complir per diversos factors.
En primer lloc, mai es va concedir cap assent a la cridada tercera via que representava l’Institut d’Estudis Valencians i que era molt anterior a l’invenció de l’acadèmia.
En segon lloc, es varen nomenar acadèmics que no sabien parlar el valencià en lo que la seua presència en l’ent no tenia cap raó de ser.
En tercer lloc, entre el sector valencianiste i el catalaniste es va donar una preponderància al segon en una clàusula diabòlica. Als quinze anys l’elecció dels membres es faria pels mateixos membres de l’institució. Açò diferix clarament del Consell Valéncia de Cultura els membres de la qual són elegits sempre pel parlament.
En la clàusula mortal es conseguia que poc a poc fora el sector majoritari el que es fera hegemònic. El resultat era el previsible en el pas del temps l’acadèmia solament representaria a un sector i l’atre sector es quedaria en l’ostracisme.
Aixina ha succeït.
A banda ha ocorregut un fenomen insòlit. El sector valencianiste des del primer moment d’entrar ha sofrit un inexplicable síndrome d’Estocolm que li ha fet assentir en casi tot a l’atre sector. En realitat no han representat lo que anaven a representar potser perque el propi sector valencianiste ha renegat d’ells.
El resultat ha segut una acadèmia de llengua catalana que ha tingut un comportament genuflex cap al catalanisme que no té explicació. En lloc de parlar en pla d’igualtat en l’Institut d’Estudis Catalans sembla que s’han llimitat a aplaudir a assumir les directrius que emanaven des de Barcelona.
La solució seria reformar la forma de designar acadèmics i que les corts valencianes estigueren més al tant de lo que ocorre dins de la casa.
De totes formes la nova iniciativa és molt interessant. Sugerim que abans d’esta reconstrucció de l’Acadèmia, les nostres institucions es preocupen d’un assunt molt més simple. Canviar el barceloní València pel valencià Valéncia. El canvi de l’accent seria un colp d’efecte formidable per a demostrar que Valéncia encara pot seguir sent Valéncia.
