Per Carles Recio i Alfaro

El valencianisme devora a tots els seus fills, i Voro López no ha segut l’excepció. Com a bon valencianiste ha segut qüestionat, aixina com ell mateixa ha qüestionat. Esta es la nostra manera de dur avant la Valencianitat, sempre ab una espasa a la ma per si de cas pero vigilant especialment a qui tenim al costat.

Assumint eixa dinàmica de confrontació interna que tantes incomprensions mos proporciona, no se li pot llevar a Voro López la magna importància que ha tingut per al desenroll modern de les idees valencianistes, un paper fonamental que, com es natural, no ha segut mai ponderat en la seua justa mida.

Escric estes llínies perque he sabut, gràcies a la perspicacia periodística de Vicent Bellvís i el seu diari digital “Noticias ciudadanas”, que Voro López acaba de patir un infart cerebral i que s’està recuperant en una prestigiosa clínica de la capital. Esta es l´única noticia sobre l’assunt que es pot trobar a la premsa, i en intenet. La premsa tradicional i de paper no ha dit res, com si la personalitat d’est academic no tinguera cap relleu.

Estes desgracies de salut que sobrevenen en els moments mes inoportuns poden provocar reflexions fructíferes, i espere que esta en puga ser una d’elles. I mes en el cas del valencianisme, que no ha sabut mai valorar lo que tenía, i aixina ha acabat tot, quedant-se sense quasi res.

Joan Salvador López Verdejo es el gran Aquiles del Valencianisme, i ho dic des de l’orgull de les males o nules relacions que hem tingut en els ultims temps. Ni tinc necessitat de fer-li la pilota ni vaig a obtindre res per fer-ho, excepte la satisfacció de deixar constancia per escrit d’una realitat que poques vegades se reconeix. La nostra distancia es tan absurdament radical que me garantisa l’imparcialitat de poder parlar d’ell sense elements distorsionadors. Per damunt de tot lo que nos separa, ell ha segut un lleó del valencianisme que podia haver-se entregat al millor postor i no ho ha consentit mai.

Hasda en els últims anys ha tingut el valor d’abandonar l’àmbit acadèmic que sempre es còmodo i relativament tranquil per a devallar a l’arena política i combatre com un guerrer a on els exits eren i son lo més difícil. Crec que en est aspecte es va deixar dur per un quixotesc sentit més lliterari que res, deixant notar que es Doctor en Filologia. Yo, com a Doctor en Dret, tinc molt clar que el sistema polític està tancat i dissenyat per a que no res puga destorbar la seua impenetrabilitat. Pero una de les afortunades qualitats de Voro López es que es creu capaç de qualsevol cosa. Per això se li pot considerar un Aquiles valencià.

Aquiles, en la mitologia grega, es un lluitador incansable. Es molt conegut per lo seu protagonisme en la “Iliada”, pero en molts atres poemes grecs es decriuen les seues gestes contra tot tipos d’enemics i enemigues. De tots es sabut que en la plaja es va trobar la famosa escultura de l’Apolo de Pinedo. El poble es chicotet, pero també en tenen a este Aquiles combatiu de carn i ossos.

Si compare a Voro ab Aquiles es porque abdós heroes compartixen un punt debil que els ha traït en l’últim minut. Si Aquiles tenía la feblea del taló, a Voro l’ha trait lo que ell havia demostrat tindre mes fort: el seu cervell.

Resulta miraculós que s’haja salvat d’un atentat tan traidor com es la falla del propis circuits neuronals, un infart de cap que tantes conseqüències nefastes pot arrossegar per a les víctimes d’esta enfermetat. Per lo que sabem Voro se recupera satisfactoriament i mos alegrem moltíssim perque la seua presencia fa molta falta, perque totes les circumstancies adverses en les quals vivim en la Valéncia de hui son cada volta mes greus i la seua veu i autoritat cultural es molt necessaria davant dels payasos que diuen que están arreglant els assunts i realmente ho estan deixant tot com estava per una evident incompetencia i desconeiximent. La desaparició de Voro haguera segut una perdua terrible i irremplaçable.

Lo escandalós es que, una volta que s’ha filtrat la noticia de la seua malatia, no s’haja desencadenat un allau de comunicats de solidaritat i reconeiximents. Quina pena provoca este valencianisme tan desvalgut. Se vullga o no, Voro López es l’últim gran “dique de contenció” del pancatalanisme per la seua condició de líder de la Secció de Llengua i Lliteratura de la Real Academia de Cultura Valenciana.

Si la persona que ostenta este carrec de màxima responsabilitat un dia s’ alçara i firmara la rendició davant de l’atra institució expòsita, el valencianisme cauria derrocat sense remei. Tant si es vol com si no es vol, Voro es la Columna que entre tots hem d’apuntalar per sostindre l’edifici principal de la Valencianitat. Si l’ictus haguera acabat ab ell, haguera segut una desgracia social inmensa.

Voro López a mes de les conviccions fermes te una formació i uns coneiximents indiscutibles. Va soportar tota la carrera de filologia en la facultat per a poder defendre la Llengua Valenciana ab les mateixes armes que utilisaven els que la volien exterminar. La seua abundant bibliografia ho demostra amplament. Ha escrit uns llibres capdals que salvaguarden el llegat valencianiste per si alguna vegà algú vol recuperar-lo, i eixe ultim llibre que s’anuncia des de la seua convalencia sobre el refranys, ho demostra una volta més.

L’autoria del “Diccionari General de la Llengua Valenciana” otorga a Voro López un respecte que hauria de ser reverencial. En Catalunya haver redactar un llibre equivalent proporcionà a Pompeu Fabra, a mes de posar el seu nom en infinitat de places i carrers, que batejaren també una universitat en Barcelona ab lo seu nom. Comparem ab els reconeiximents socials valencians que son practicament inexistents.

En estos moments de torbació, quan tant me preocupa la situació d’est intelectual tan destacat, el meu cap viaja cap al passat, quan el vaig coneixer en el “Grup d’Acció Valencianiste”, en aquells moments en que estava naixquent el “Grup d’Estudiants Valencianistes”.

Voro adolescent va ser víctima del pancatalanisme expansiu quan estava estudiant en l’Institut de Bachillerat del Marítim, enfront del Port. Buscà una solució clara en aquella associació cultural que estava en els seus millors moments i venia a totes les reunions dels divendres. Després eixia en la seua bicicleta i se’n tornava a sa casa, que estava justament en lo carrer que detentava el nom d’una important entitat valencianista com es “Lo Rat Penat”.

Me precie de ser un dels primers amics valencianistes de Voro, i segurament el primer. Perque la presencia de Voro suscitava resquemors. Venia en bicicleta, vestia vaqueros molt moderns a l’estil dels progres de l’epoca. Recorde que algú el criticava com si fora un infiltrat que ens haguera enviat el pancatalanisme per a espiar-nos. Quines grans equivocacions provocava aquell estil modern i transgressor de Voro. Les aparences enganyen, i més en aquells moments.

Atesore recorts molts feliços de aquells temps d’ amistat lluntana. Voro em convidà a conéixer lo que ell considerava sa casa natal en els Tres Camins de Pinedo; la “casa del correger”, una vivenda de poble que s’havia vist acosada per la depredació urbanística de Valéncia. Primer va ser el Pla Sur, que acabà ab el temple del poble ab una explosió que van televisar, després l instalació d’aquella depuradora que tant els embrutava l ambient.

Yo anava passejant desde Russafa a Pinedo per lo Camí dels Anouers. Al poc de temps construiren “Mercavalencia” i tallaren esa sendera plena de camps i de naturalea. En aquella época vaig conéixer a sos pares; als seus germans Manuel i Gemma, i als amics fraternals, entre ells un atre titànic creador poc reconegut en la Valéncia cultural, l’ escultor Jaume Chornet.

En l’any 1985, al publicar el “Diccionari Diferencial”, vingue el meu gran cisma en el valencianisme lliderat per un poeta del qual no m’abellix ni recordar el nom. En eixe cataclisme personal fon durant el qual començaren a acusar-me de catalaniste, igual que han segut acusats tots els valencianistes que se precien de ser-ho. La nostra societat no respecta massa que se puguen assumir criteris diferents des d’unes mateixes ideas, impera el monolitisme.

Vingue en eixe moment el distanciament en respecte a Voro, que es va convertir, per mèrits propis, en un gran colós de les victories valencianistes dels anys noranta. Es va casar, va fer la seua vida. Com a assessor de Lola Garcia Broch i Vicent González Lizondo va desenrollar un treball èpic. I molt de lo que feren aquells personages, ho van fer perque tenien les idees i la dinàmica de Voro darrere.

Anomenar a Voro acadèmic de la Real Acadèmia de Cultura Valencia va ser un gran acert, perque si hagueren nomenat a algun atre possiblement la capacitat de resistencia de la seua ànima aquilesca no haguera estat tan forta. Des d’este lloc tan preeminent Voro no ha fet mes que treballar i produir materials per a impedir l’ enfonsament de l’Idioma Valencià. No ha tingut por en ser ferm inclus davant dels valencianistes que no han acabat de comprendre-ho. L’eterna tendència al monolitisme que a tots mos afecta.

Les muralles que existixen entre els valencianistes mos condenen a una situació molt trista.

Al tindre coneiximent del greu incident que quasi la cosat la vida, i sent conscient de que que un poquet més i Voro se`n anava per a sempre m’han tornat en tropell tots els recots que tenia profonament arrailats d’aquell jardí de Pinedo, en sa casa pairal, menjant bresquilles, respirant els aires del mar i contemplant una barraca valenciana que hi havia al costat que al final ha devingut casal faller pero que en aquells temps estava habitada.

De repent m’he sentit novament jove i he vist a aquell jove i efebic Voro davant meu, ab els seus ulls brillants i els seus daurats cabells ab el corage preparat per a embarcar-se cap a la seua particular guerra de Troya. He tornat a vore els seu somriure d’un atre temps, quan tenia un cor poderós ple d’ilusions valencianistes que al cap del temps ha pogut desenrollar brillantment. Era un Aquiles chiquet en el seu Esciros natal, sabedor de que li esperava una vida plena d’empreses temeraries en defensa d’un ideal trascendental.

I al rememorar-lo ab aquella potencia d’una joventut invencible he volgut donar-li un abraç a través del temps i d’estes llínies. Perque a pesar dels temps transcorreguts i a pesar de tots els fets esdevenguts he comprés que vaig tindre un gran privilegi en coneixer-lo i en seguir la seua trayectòria des d´epoca tan primerenca. Ixcà se’n recupere pronte i torne a l’activitat valencianista ab les forces que sempre el caracterisaren. No en tenim molts Aquiles en Valéncia com per a perdre el principal.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies