Per Vicent Sanz Sancho
Enguany celebrem 40 anys de l’Estatut d’Autonomia Valencià. Com és d’esperar, l’actual govern valencià ha dissenyat una campanya que en fer un repàs del procés que acabà conduint en 1982 a l’aprobació de l’Estatut, posarà énfasis en la reivindicació autonomista durant els anys de la Transició (1976-1981) i en aquell discurs que passa per fer un anàlisis reduccioniste dels primers anys del conflicte identitari valencià…
No tinc tan clar que l’efemérides institucional recorde els esforços que es dugueren a terme des de principis del segle XX per a reivindicar l’autonomia política del Poble Valencià, en sintonia en el naiximent del valencianisme polític.
Per això pense que la responsabilitat del valencianisme estricte és rescatar de l’oblit les primeres reivindicacions autonomistes, reivindicacions que s’estengueren en més o menys eficàcia a lo llarc de la Restauració i que qüallarien en els anys 30, proclamada la República espanyola, en la primera campanya pro-Estatut Valencià. Campanya que protagonisaren les principals forces polítiques valencianes i valencianistes i que no obstant mostrar una capacitat de movilisació sense precedents, es va vore desgraciadament interrompuda primer en acabant de la victòria de la CEDA i els republicans radicals en les eleccions llegislatives de novembre de 1933 i suspenguda definitivament despuix dels procesos revolucionaris i violents que es vixqueren en Espanya en 1934, que provocaren una resposta contundent per part del Govern radical-cediste. La victòria de les candidatures del Front Popular en les eleccions llegislatives de febrer de 1936, antoixava rependre el procés en pro de l’Estatut Valencià, pero la sublevació d’una part de l’eixércit contra la República a mijans de juliol d’eixe any, abortà definitivament eixe procés.
Els primers antecedents de la reivindicació de l’autonomia política per a Valéncia els tenim identificats en un grapat d’events protagonisats pel primer valencianisme de començos del segle XX. Resumits i ordenats cronològicament, els més representatius són els següents:
Totes estes iniciatives dutes a terme per les entitats valencianistes d’eixos anys i que trobaren l’adhesió parcial de la majoria de les forces politiques valencianes, feren força en la reivindicació de l’autonomia política per a Valéncia, el Regne de Valéncia, la Regió Valenciana, la Pàtria Valenciana o l’Estat Valencià, noms tots ells que s’alternaren en aquells anys sense que per cert apareguera en cap moment l’expressió «País Valencià». No seria fins a la segona República que començaria a usar-se l’expressió «País Valencià» com a sustitutiva i alhora sinònima de «Regne de Valéncia», donat el fort ambient antimonàrquic que imperava en eixa etapa de la política espanyola i valenciana. No obstant el relatiu éxit aquells anys de la nova denominació, el seu ús s’alternà també en el de «Regió Valenciana» o «antic Regne de Valéncia».
En acabant de la Declaració Valencianista de 1918, l’arribada de la dictadura del general Miguel Primo de Rivera en 1923, que contà en el recolzament del rei Alfons XIII en nomenar-lo cap del govern, supongué un paréntesis important en la reivindicació valencianista i en general en el desplegament de qualsevol activitat política de signe autonomiste en l’Estat Espanyol. Les Corts Generals foren disoltes i els partits i les activitats polítiques en general foren suspeses. En paralel a la declaració de l’Estat de Guerra, s’imposà la censura en la prensa i les ensenyes regionals foren prohibides, encara que la Real Senyera de Valéncia, l’original de 1545, pugué ser traslladada en giner de 1925 en honors a Madrid acompanyant a les autoritats municipals en un acte multitudinari d’adhesió als reis d’Espanya.
La dimisió en giner de 1930 de Miguel Primo de Rivera representà un punt d’inflexió en la política espanyola i valenciana. Un real decret en juny de 1930 va permetre l’us de les banderes regionals en les institucions municipals i provincials, junt a la bandera d’Espanya. Eixe fet, en Valéncia es va concretar en la vesprada del dia de Sant Jaume. Com va descriure la prensa, per primera volta una réplica en tela de la Real Senyera onejava en la frontera de l’Ajuntament junt a la bandera d’Espanya. La réplica exacta de la Senyera de 1545, disenyada i brodada en 1928 per a sustituir a l’antiga en els actes oficials, fon treta també al finestral de la casa consistorial, per a entusiasme de les mils de persones que omplien la plaça d’Emili Castelar i carrers adjacents de gom a gom.
La prensa gràfica valenciana i espanyola es feren resó de la multitudinària resposta social valenciana en el moment de ser treta al balcó la réplica de 1928 de la Real Senyera de 1545. Previament, la Senyera de Valencia ya onejava junt a la bandera d’Espanya en la frontera de la Casa Consistorial que donava a la plaça d’Emili Castelar. També en Galícia, País Basc o Catalunya es feren actes pareguts en les seues ensenyes regionals o nacionals, pero ningú de la magnitut i de la forta adhesió social del de Valéncia. El diari republicà El Pueblo calcula vora cent mil les persones congregades. L’acte s’aprofità també per a interpretar per primera volta l’Himne Regional en llengua valenciana, lletra que fon distribuida entre el públic present en la plaça. Eixa identificació dels valencians, sense distinció social o ideològica en la Real Senyera, venia de llunt, des de la Renaixença i s’havia popularisat i reproduit en innumerables actes festius, artístics, culturals i polítics ademés de les celebracions i homenages que les entitats valencianistes dedicaven tots els 9 d’octubre a la conquista de Valéncia per part del monarca aragonés Jaume I i la creació del nou regne cristià de Valéncia.
Per a deixar constància que aquell acte d’issar la Real Senyera en la Casa Consistorial de Valéncia tenia una trascendència «regional», es congregaren els alcaldes i els presidents provincials de Valéncia, Alacant i Castelló, que també participaren en els discursos.
Aquell acte, com hem comentat adés, marcà un punt d’inflexió important entre els valencians, a escasos mesos de la convocatòria de les eleccions municipals que precipitaren l’eixida i posterior abdicació del rei i la proclamació de la segona República espanyola. Fon també el primer pas del procés que es dugué a terme durant els accidentats anys de la segona República, per a reivindicar un Estatut d’Autonomia que integrara de nou politicament els territoris de l’històric Regne de Valéncia.
