Per Javier Navarro Andreu
L’entitat centenària Lo Rat Penat ha estat històricament present en la capital d’Espanya a través d’una secció de l’entitat alli instalada; en l’actualitat ya no existix, pero tingué una fructífera vida en els anys quaranta i cinquanta del sigle passat.
En dita delegació es juntaven els valencians que residien en Madrit i que tenien inquietuts valencianistes. S’organisaven homenages a ilustres valencians, tertúlies culturals i inclús s’editaven llibres de temàtica valenciana, destacant, entre ells, els publicats en l’any 1950: Estampas de San Vicente Ferrer de Salvador Ferrandis Luna i Valencia Gótica, en el que participaren, ni més ni manco, que Almela Vives, Eduard Martínez Ferrando, José Ombuena, el Marqués de Lozoya, Thous Llorenç, Mateu i Llopis, Elías Tormo, Antonio Just, Emilio Fornet i el mateix Ferrandis Luna.
Pero el nom de “Lo Rat Penat” ya era conegut des de feya molt de temps en terres madrilenyes degut a que l’empresari valencià Vicent Ballester fundà en el barri de Lavapiés, en 1908, un teatre en el nom de l’entitat valencianista; estava situat concretament en l’àngul que formaven els carrers d’Argumosa i de Valéncia.
El teatre s’inaugurà el 12 de novembre de 1908 i el diari La Correspondencia de España es feya resó de l’acte assegurant que “es, sin duda, el local más amplio de los coliseos de dicha clase construídos en Madrid, cómodo a la par de bello y sencillo”; encara que tingueren al principi uns problemes en el Govern Civil sobre la seguritat d’una de les grades. L’inauguració fon un autèntic èxit, omplint-se per complet els cinc passes que es celebraren eixe dia en l’interpretació de les sarsueles “Gigantes y cabezudos”, “El mantón de Manila”, “Chinita”, “La Mari-Juana” i “El Niño de Brenes”.
Una de les revistes més importants sobre espectàculs de l’época, El Arte del Teatro, dedicà un ampli reportage a l’inauguració del nou teatre, aportant senyes i curiositats sobre la nova sala. Segons indicava el redactor, el teatre naixia en la finalitat d’estrenar obres de caràcter popular a preus moderats per a que pogueren acodir tots els ciutadans de la barriada.
Segons El Arte del Teatro el saló estava decorat en tons clars, en grans ratpenats que servien com a focs de llum roges que brollaven dels ulls dels animals, llargues penjadures i globos culminaven els adorns de l’interior. La seua capacitat era de mil butaques i contava en un ampli escenari.
Entre la companyia es trobava gent de gran fama en aquella época, com el popular actor còmic Juan R. Bejarano i les actrius Lola Ramos, Teresa Vaamonde i Herminia Velasco, assegurant-se aixina unes grans actuacions i unes graderies sempre plenes.
El teatre, que fon construït per l’arquitecte Manuel Álvarez Naya, contava en una preciosíssima frontera d’estil moderniste de forma cóncava, en numeroses molures i pilastres, donant-li un aire valencià els significatius ratpenats decoratius que és trobaven també en l’exterior, aixina com un escut del Regne de Valéncia i dos Senyeres valencianes, que es situaven en lo més alt de la frontera.
El teatre estigué en actiu de manera exitosa durant huit anys, fins que en 1916 canvià de propietat, canviant-li també el nom pel de Salón Olimpia. A pesar de respectar la frontera modernista, no sobrevixqué al canvi de gerència tota la simbologia valenciana que decorava l’edifici i en això Madrit va perdre una menuda mostra de la nostra cultura.
El Salón Olimpia acabà, despuix de varis canvis de propietat, convertint-se en sales de cine exclusivament, sent el Cine Olimpia un dels més coneguts de Madrit en els anys 70.
Finalment, i davant el deteriorament de l’edifici, en 1999 el Ministeri d’Educació i Cultura i l’Ajuntament de Madrit firmaren un conveni per a derribar l’antic teatre i construir-ne un de nou, sent est inaugurat el 21 de febrer de 2006 en un nom renovat, el de Valle-Inclán, per lo que es pot dir, sense por a equivocar-nos, que l’actual Teatro Valle-Inclán és una realitat gràcies al somi d’aquell mamprenedor valencià, Vicent Ballester, que volgué adaptar la cultura per a que fora accessible a la gent més modesta, sense oblidar-se de difondre també la cultura i l’identitat valencianes en la terra del riu Manzanares.
*Artícul publicat en la revista del Rogle Constanti Llombart nº 177 – Juny 2021
