Per Carles Recio Alfaro
Hi ha històries chicotetes que si no s’escriuen es pedran. El valencianisme és més d’oblidar que d’ensalçar. Josep Gil, actualment en 85 anys, n´es un d’eixos personages tranquils que sorgiren en lo renàixer valencià de la transició i que va complir el seu paper brillantment.
La reimplantació del sistema democràtic va obrir una etapa dura per a Valéncia que va tindre un únic moment brillant: el naiximent del partir polític Unió Valenciana.
Josep Gil, natural de Carpesa, treballava en l’oficina d’Alboraya del Banc de Valéncia com a director. Havia començat, com tants atres, de simple botones en l’institució bancària, i a poc a poc havia anat pujant en l’escalafó, tal i com se fea en aquella época, en treball i disciplina continua, y sense tants tituls, masters i entreteniments com ha inventat l’universitat espanyola.
El gran entusiasme valencianiste de Daniel Tortajada propicià que Josep s’afiliara al partir que havia creat Vicent Gonzalez Lizondo. Daniel era el mític horchater d’ Alboraya que jamai va cedir a la “x” de la grafia fabrista. Aixina anà configurantse el partit defensor del Regne de Valéncia i de les senyes d’identitat en l’Horta Nort, conformantse lo que podia haver segut la gran força política valenciana decisiva.
Pero tota aquella gran construcció patriòtica es va vindre avall per la incosistència, ignorància i ambició del polítics que es va voler aprofitar de l’idealisme més pur del Poble Valencià. En apenes una llegislatura el partit espanyol de la dreta havia fagocitat al seu competidor natural i havia vampirisar el mensage, sense aplicarlo mai, i absorvit als alts càrrecs que formaven la cúpula de la formació.
Una alcaldia pedània no es un càrrec que genere grans desijos. Economicament no es molt rendable, i socialment es una font de conflictes veînals, puix quan la gent te un problema lo primer que fa es acudir al polític que té més aprop.
Josep Gil arribà a l’alcaldia de Carpesa practicament per casualitat. Ell treballava en el banc i no tenia ninguna aspiració, pero la renuncia de qui va ser la persona designada per a la plaça, va propiciar que ell fora nomenat “alcalde pedani de Carpesa”. Això va ser en 1991, i la circumstancia es va perllongar el 24 anys siguients.
Esta perdurabilitat es la millor garantia de que Josep Gil va ser un alcalde eficient, eficaç i sobre tot coherent. El seu últim saluda en el llibret de les festes patronals ho demostra: una carta als veins escrita en Llengua Valenciana baix l’ortografia genuina de la Real Academia de Cultura Valenciana en l’any 2014.
En estos moments històrics ya s’havia creat l‘AVLL, ya s’havia incorporat a l’estatut per a ferla indestructible i sobre tot l’ inercia social havia convertir l’ ortografia autòctona en una matèria aliena al gran públic.
Per això es molt important que un carrec public mantinga la seua fidelitat durant quasi un quart de sigle. Demostra que es possible ser valencià i ser coherent si realment se vol.
El paréntesis del compromís mes ideologisat propicià que la llengua catalana irrompira en les institucions en una força salvage. Ya sabem que el hereus de la dreta antiga son jovens que ya tenen ben afiançat al seus caps les idees imperialistes que pareixen incrustades per a sempre y per al futur.
Dins d este panorama el senzill eixemple de Jose Gil relluix en una potencia increible. Ell ha vixcut tot el procés, del naiximent d’Unio Valenciana al seu afonament. Hasda recorda quan va parlar en Lizondo i li va recomanar que no cedira a entregar l’alcaldia a la seua competidora Rita Barberá.
Josep Gil ha de ser recordat en l’historia del Valencianisme per una coherència que no abunda. El seu eixemple mos fa creure intensament en que alguna vegà es podrà frenar i girar tot el mal despersonalisaor que s’està implantant. Valéncia haguera necessitat molts Joseps Gil. Quina llàstima que no els hem tingut.
