Per Carles Recio Alfaro
Sempre em va sorprendre com el “Grup de Dones Valencianes” va sorgir com una escissió de el “Grup d’Acció Valencianista” liderat per Elvira Bayarri –en realitat es dia Elvira Sirera Irigoyen, pero utilisava el llinage del seu marit i del seu sogre, el poeta Josep Maria Bayarri– en una força patriòtica descomunal, en accions en tots els fronts per a defendre la llengua valenciana, el Regne de Valéncia, la Senyera i tot lo que es presentara de signe valencianiste i després es va transformar radicalment en una entitat casi religiosa, en una única activitat anual, el Concurs de Declamació de la Mare de Deu dels Desamparats i quedant com a únic patrimoni de l’associació una Verge dels Desamparats que crec que està depositada en Lo Rat Penat. Al final tota eixa ilusió valencianistes es tingué que concentrar en la Verge, potser per falta de resposta en atres àmbits.
Esta anècdota del Grup de Dones no està aïllada, entra dins d’un context molt més complex que es pot entendre a través del llibre que acaba de publicar Javier Navarro i Andreu i que es titula “La Mare de Deu dels Desamparats, font d’inspiració poètica”. L’impressionant i documentat llibre va dins del “Llibret” de la falla del Centenar de la Ploma de Catarroja, lo que resulta una atra paradoxa de les que nos depara Valéncia. Encara que és un llibre de per si, les circumstàncies fa que veja la llum dins d’una publicació fallera. Esperem que puga tindre edició pròpia i independent.
Javier Navarro Andreu és un intelectual valencianiste a l’estil antic. En primer lloc estos intelectuals no s’atrevixen a presumir del tot de la seua intelectualitat, perque tenen atres treballs que els garantisen la vida, i els seus treballs intelectuals queden relegats al temps lliure. En açò el pancatalanisme ha actuat en molta eficàcia: qui és intelectual pancatalà en seguida se li busca un pesebre institucional, que paguem tots, i d’esta manera s’asseguren la continuïtat de la seua producció sense penúries econòmiques. S’enchufen en universitats, acadèmies, ajuntaments, administracions vàries, ents incatalogats…. I tot a costa del contribuent; i ningú ho resol políticament per supost.
Per això estos treballs d’intelectuals kamikazes tenen molt més valor, i conforme es lligen les seues pàgines es respira el carinyo que els ha posat l’autor. Javier ha bucejat en els poemes de la Verge i nos demostra que tots hem passat per acatació mariana. Sorprén trobar als falangistes Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés sospirant poèticament per la “Mare” amparadora. Ademés per supost de tots els atres autors que li han escrit a la Verge a lo llarc dels anys.
Yo també vaig passar per eixa pallola i li vaig escriure més que un poema, una novela sancera que es titula “Mater Desertorum”. Pero va passar tan desapercebuda que Javier ni la coneix. Que l’anem a fer, si açò és tan normal en Valéncia que no nos sorprén.
Lo que deuria cridar-nos l’atenció és com és possible que el valencianisme, arrancat de tots els seus símbols, es refugie constantment en la Verge dels Desamparats.
Els atres autoctonismes de la península varen tindre una primera época molt religiosa i poc a poc es varen desnugar de tots els lligams espirituals per a construir moviments socials molt materialistes, inclús massa materialistes. Tots els regionalismes i nacionalismes varen nàixer baix la bendició eclesiàstica i en un àmbit més be de dretes. Enfront l’esquerra era internacionalista i anticlerical. Pero poc a poc eixos separatisme es varen ser fent llaics i llavors varen poder constituir esquerres nacionalistes que ya no tenien Deu pero sí molta Pàtria.
¿Per qué no va passar açò en Valéncia? ¿Per que estem en 2023 i estem actuant com en 1923, quan es va coronar a la Verge dels Desamparats? Perque si llegim este llibre vorem que frase profètica de “La Fe per Vós no mor” es manté incòlume, aliena a tota evolució. ¿És açò bo o és açò mal? ¿Nos resta energies o nos les concentra massa en un desig pur pero ingenu?
Perque no oblidem que les reivindicacions polítiques mai van a passar per un temple. L’Iglésia catòlica ha perdurat més de dos mil anys gràcies a saber adaptar-se a les circumstàncies i en conseqüència mai es formularà cap queixa social, cultural ni política des de la basílica de la Verge dels Desamparats.
És curiós com els poetes, en tots estos poemes, clamen a la Verge per a que es defenguen les coses de Valéncia. Pero a l’hora de la veritat són les persones els qui tenen que desenrollar este treball, i no una image beatifica la transcendència de la qual ha de ser més privada que pública.
Hi ha hagut grans sacerdots valencianistes, pero va a deixar d’haver-los perque els seminaris i els instituts d’ensenyança tenen com a missió desactivar el valencianisme clàssic. Queden alguns preclars retors que coneixen la veritat de la Cultura Valenciana, pero cada volta tenen menys força. La llengua en la que es publiquen els texts és evident, i la seua mentalitat també.
Per això este llibre és molt bell perque proyecta la confiança dels seus poetes en una image que concentra emocions. La voluntat valencianista de venerar a la Verge dels Desamparats. Pero em tem que ademés d’això tindrem que fer moltes més coses, i que si no les fem nosatres puix nos les faran. De fet ya nos les estan fent.
Per tot això felicitacions a Javier Navarro per rescatar esta història, i per fer-ho d’una manera tan minuciosa. Ixcà este esforç servixca per a preparar més treballs al ritme de les paraules de Nicolau Primitiu: “Treballar, persistir, esperar”. L’Ampar poètic és molt bo, pero no quan és l’únic recurs. Necessitem Ampar polític, social i cultural. En atres paraules passar des de l’Espiritualitat a la Vida Real, sempre en be de Valéncia.
Foto: Manolo Guallart
