Per Josué Ferrer (Publicat en el diari Valéncia Hui)
Esta llengua, hui reconeguda com independent, va ser considerada durant segles un dialecte del noruec
Per a la majoria de valencians la menuda illa d’Islàndia és tan sols una pedra en mig de l’oceà, un lloc inhòspit del que no se sap res llevat de que fa molt de fret.
Islàndia és una de les nacions més avançades del planeta en economia, mig ambient, benestar social, drets humans i baixa corrupció. Conta en el parlament en actiu més antic del món (datat de l’any 930) i en la primera dona del món triada cap d’Estat de forma democràtica, Vigdis Finhogadóttir. Les energies renovables són una realitat des de fa décades i fins i tot hi ha coches que circulen en hidrógen en lloc de gasolina. És un dels països més punters del món.
Pero no sempre ha segut aixina. Islàndia fon poblada en el segle IX per colons celetes i noruecs. Fins a 1814 fon una colònia de la Corona Noruega. A partir d’aquell moment passà a ser una dependència de Dinamarca, fins que en 1944 es proclamà l’independència del país.
Islandés: ¿llengua o dialecte?
La llengua normativa d’Islàndia és una continuació directa de la que portaten els antics colonisadors dels surest de Noruega. De fet, durant els primers 200 anys no existien diferències notables entre el norues i l’islandès.
Encara que abdós s’entenen a la perfecció, arribá un moment en que el poble decidi que lo que parlava era un idioma independent i no un dialecte del noruec. Els islandesos es cansaren d’ofrenar noves glòries a Noruega i hui, en tan sols 300.000 usuaris, l’islandés té plenament reconeguda la seua independència i oficialitat en el país i és un idioma prestigiós i cult. Tot lo contrari que el valencià, antic idioma independent reconvertit a dialecte del català per interessos polítics i meninfotisme del poble.
L’islandés perteneix a un diasistema llingüístic (familia de llengües, per a entendren’s) que reconeix que islandés, noruec, suec, danés i feroés són cinc llengües independents… encara que totes són paregudes i de fet s’entenen entre elles. Per contra, esta fòrmula és negada per a valencià, balear, aragonés o alguerés, considerats dialectes catalans.
Mentres que el valencià està inundat de castellanismes, catalanismes i anglicismes, l’islandés conta en un curiós sistema puriste que prohibix els estrangerismes i que fabrica nous vocables basats en casticismes anteriors per a evitar la contaminació de modismes foràneus.
Ademés, Islàndia és l’estat del món a on es publica més llibres per habitant i les seues llectures són tan riques que conten en un Nobel de Lliteratura, el de Halldór Kiljan Laxness (1955).
El cas islandés és un eixemple per als valencians sobre com enfortir un idioma qüestionat (quan hi ha voluntat de fer-h
